avatar

Fotografiar polítics

Pedro Madueño fotografiant Artur MasDimecres passat, el departament de premsa de la Generalitat va fer saber que Artur Mas ja té fotografia oficial. L’encarregat de fer-la ha estat Pedro Madueño, fotògraf de La Vanguardia amb un currículum considerable, i autor de la tradicional fotografia dels candidats a la Generalitat que es fa, des de 1984, el dia abans de les jornades electorals.

Segons es diu a la nota de premsa, la fotografia de Madueño vol mostrar que “Tot i la crisi, de la que el president és perfectament conscient com ho delaten les seves imatges, aquesta foto transmet optimisme, la idea clara que ens en podem sortir; la mirada al futur, en el sentit que no hem de mirar enrere, sinó reinventar-ho tot en un moment crucial de la vida del país; i humilitat, que és una paraula que m’ha agradat molt escoltar repetidament en el discurs del president: remuntar la situació no és cosa d’un partit, sinó que cal que tota la societat s’hi involucri“.

Aquesta fotografia ens ha fet pensar en les imatges oficials d’altres responsables polítics, com la de l’alcalde de Barcelona, obra de la fotògrafa Maria Espeus, que també fotografià José Montilla i Pasqual Maragall com a presidents. Sobre la fotografia de Montilla, en aquell moment es va dir queEspeus va voler fer la foto a l’aire lliure per donar-li un aire més fresc“, i la imatge es va prendre al pati dels Tarongers, “localització que Espeus va triar perquè és recognoscible gràcies a la televisió“.

Com és evident, el gènere del “retrat oficial de càrrecs polítics” va molt més enllà del que és, estrictament, el món del retrat fotogràfic. Qualsevol element pot tenir, no només una lectura estètica, sinó també i sobretot política, de forma que una fotografia oficial cal plantejar-la de forma similar a com s’elaboraria un discurs polític oral o escrit. De fet, el propi Madueño afirmà en una entrevista, preguntat sobre si un fotògraf té més llibertat que un redactor (en el marc de la feina en un diari): “No del tot. Jo, per exemple, faig molta informació política. I sé que es tracta d’un material sensible per on s’ha de saber navegar, perquè pot donar peu a suspicàcies. Però el cas del redactor és semblant. També sap que treballa per a una empresa periodística i que ha de vetllar per a certs interessos. En primer lloc, per l’objectivitat de la informació. Però després, també per l’empresa. Tots tenim límits; seria absurd ignorar-ho. Un redactor ho sap i nosaltres també.

I és que, en general, davant d’una fotografia d’aquest tipus, el major perill no són les crítiques sobre la qualitat de la imatge, sinó sobre el rerefons polític que hi ha darrere (amb algunes excepcions, tot s’ha de dir…). Atrevir-se amb la fotografia política vol dir atrevir-se a entrar en un món de discursos, gestos, subliminalitats i, com s’ha vist en la primera cita, literatura molt, molt, molt barroca i recargolada.

Us animem, per tant, a fer a partir d’ara un exercici d’anàlisi fotogràfica avançat: quan veieu imatges oficials de polítics (han de ser oficials, si no no val), mireu de descobrir quines eines ha usat el fotògraf: l’entorn, la mirada, algun gest, com posa els braços, d’on li ve la llum, de quin color és la roba, quin pentinat porta… I és que tot això, no ho oblidem, també és fotografia!

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris2 comentaris a “Fotografiar polítics”

  1. El que es tractaria és de retratar l’ànima com va fer Velázquez a “Inocencio X”.

  2. Si ens posem en plan semiòtic, la foto del Montilla tela marinera.

    Sembla que la fotògrafa fos del PP ;-) o es que es va improvisar una miqueta, diria jo.

    Els americans s’ho miren més això, trobo.