avatar

Joan Masó, fotògraf gironí

Retrat d'una dona llegint a la casa Masó del carrer Ballesteries (1923). Autocrom estereoscòpic de Joan Masó (Ajuntament de Girona CRDI)Parafrasejant la cançó de la Trinca, podríem dir que la fotografia en color ve de la patata. I això és així perquè l’autocrom, que va ser el primer sistema fiable per fer fotografies en color, utilitzava la patata com a suport bàsic. L’autocrom, inventat pels germans Lumière, es basava en tres capes de fècula de patata tenyides respectivament de color taronja, verd i violeta, protegides  per una fina capa de vernís i una emulsió sensible de gelatinobromur que es dipositaven en una placa de vidre.

La placa es posava a l’interior de la càmera de manera que la llum havia de travessar primer el vidre i després les capes de fècula, que actuaven de filtres selectius per a obtenir els colors complementaris, per arribar finalment a l’emulsió sensible. Per això, en enfocar calia fer una correcció equivalent al gruix de les capes de fècula (1’5 mm). També era imprescindible un filtre especial compensador de color, així com el trípode, a causa del llarg temps d’exposició que es  necessitava (entre 60 i 90 vegades més que en una placa normal).

Després, al laboratori, es revelava i es fixava la imatge, talment com un negatiu en blanc i negre. Tot seguit s’invertia la imatge per obtenir un positiu sobre la mateixa placa de vidre, que era l’autocrom pròpiament dita: una placa de vidre transparent, una diapositiva, que era una peça única.

Càmera Stereflectoscopi Voigtlander 45x107A Girona fou Joan Masó i Valentí qui va fer els primers autocroms de la ciutat, les primeres fotografies en color de Girona. Era l’any 1923 i va fer 21 autocroms estereoscòpics, la majoria dels quals es van poder veure l’any 1988 a l’exposició preparada i presentada per l’Emili Massanas a la sala Fidel Aguilar de la ciutat. Avui els podem veure en aquesta exposició virtual de l’Ajuntament de Girona. Segurament, a causa del costós procés d’el·laboració de les fotos, tant en el sentit tècnic com econòmic, Joan Masó va deixar ben aviat  de fer autocroms, tot i que  va seguir fent fotos estereoscòpiques amb la seva càmera  Stereflectoscopi Voigtlander 45×107.

Joan Masó, farmacèutic de professió, va regentar primer la farmàcia que encara es troba al final del carrer de l’Argenteria de Girona, a tocar del pont de Sant Agustí, per passar més tard a fer-se càrrec de la impremta de la família.

Com el seu germà, l’arquitecte noucentista Rafel Masó, en Joan va ser un gran aficionat a la fotografia, tal com ho va deixar palès en aquest escrit de l’any 1927:

Vista de Girona (1923). Autocrom estereoscòpic de Joan Masó (Ajuntament de Girona CRDI)Gairebé tot es fa a la vetlla, en plegar de treballar. Hom voldria deixar la feina puntualment, però aquell client que ve a darrera hora, aquells talonaris que cal enllestir o aquell paper que s’ha d’acabar de tallar fan que hom pugi una mica més tard de l’hora assenyalada.

En entrar al pis ja està tot a punt. Les mans feinajadores de la muller han tret ja tots els trastos de la taula i hi han estès el linòleum, hi han posat el fanal, les cubetes, la palangana amb aigua i el dipòsit de zenc. Les persianes ja són abaixades, penjada la cortina a la porta del rebedor i dues cadires a punt. Només falta el rellotge, que cal anar a buscar quasi sempre a les palpentes. El revelador que encara s’ha de fer fa que el temps s’escurci, però és qüestió de poca estona; aviat és a la cubeta o al tanc, i també l’hiposulfit.

Es baixa el vidre vermell del fanal si s’han de revelar negatius o el groc si s’han d’impressionar positius. Quan es baixa el vermell, indefectiblement la dona troba que la cambra queda massa fosca i diu que amb els negatius no hi entén res i si és el groc el que es baixa, forçosament ha de manifestar la seca complaença de treballar amb bona claror.

Quan la llum vermella fa només una mica de resplendor un parell de pams enllà, la cambra em recorda les barraques fosques que fèiem de criatures al soterrani de casa, en què calia no deixar ni una escletxa i en què la nostra il·lusió era d’estar ben quiets i junts. També ara em donen goig aquella claror esmorteïda, l’ambient de recolliment de la cambra reclosa i la intimitat de les dues cadires acostades.

Jo no sé per què, però he de dir que treure les plaques dels xassissos i posar-les al revelador em fa la sensació d’una cosa nova que s’estrena i que les agafo com si les amanyagués. Deu ésser perquè aquests vidres blancs i gelatinosos han recollit les meves impressions davant d’un paisatge formós, l’afecte de persones benvolgudes o la majestat d’un monument i jo els he encomanat la seva guarda i ara ve el moment de provar llur fidelitat. Es passa mig quart d’hora en silenci, el revelatge és lent i les plaques encara són blanques.

Pujada de Sant Feliu (1922). Fotografia estereoscòpica de Joan Masó (Ajuntament de Girona CRDI)Jo tinc la inquietud, la temença de si reeixiré i la dona, si és a l’hivern, aprofita l’estona per acostar-se a l’estufa per tal d’escalfar-se les mans enfredorides o els peus gelats.

Uns minuts més i les plaques ja donen senyals de vida. Els negres surten amb fermesa i tinc la partida guanyada. Els blancs comencen també a desvetllar-se i ensenyen llur tresor. Talment semblen poncelles que es vagin esbadellant. Aquestes flors, però, són de poca durada, es marceixen ràpidament i perden la blancor en pocs instants; un tel gris les embolcalla i ja no es veuen llurs detalls. S’han de treure del revelador i si les ensenyo a la dona i li demano el seu parer, em contesta invariablement que no hi veu res i que res no hi entén. Quan les flors són ben esmorteïdes passen al fixador i ací fruiten i maduren en pocs minuts. La llum blanca ja pot envair la cambra.

Davant del fanal són examinades les plaques una a una i generalment la collita és bona. Cada placa és un formós penjoll de raïm que l’endemà o un altre dia donarà un bon glop de vi bo.

El dia que toca fer diapositives gairebé es fan els mateixos preparatius, però avui la llum és groga i ens repartim la tasca. Són discutits els temps d’exposició i de revelatge. Les plaques es posen a la cubeta de tres en tres o de quatre en quatre i hi ha expectació per les primeres; fa tants de dies de la darrera tongada!

De vegades, sense cap motiu, hom s’inclina a exposicions llargues i els positius surten més vermellosos del que es voldria o tiren a verdós per massa curtes. Així que les primeres vistes són fixades, hom les mira a plena llum i ben satisfet no s’hi està pas mai. Com que en eixugar-se canviaran i pujaran de to hi ha sempre el dubte i el temor de no fer-ho com cal. Amb tot es té la impressió que quedaran bé i hom ja es deleix per veure-les.

Aquells penjolls de raïm han estat premsats i n’ha rajat el vi bo esperat; l’endemà nosaltres dos en farem el tast i després, en altres dies, els parents i alguns bons amics seran convidats a provar-lo.

Campanar de Sant Feliu (1941). Fotografia estereoscòpica de Joan Masó (Ajuntament de Girona CRDI)Aquestes sensacions Joan Masó les devia experimentar moltíssimes vegades, donat que fou l’autor de 2.073 imatges estereoscòpiques (1.018 negatius i 1.055 positius), la gran majoria sobre placa de vidre. La seva primera foto data de l’any 1922, i la darrera, l’autorretrat reproduït a la portada de la publicació de l’Ajuntament de Girona, és de 1963.

Moltes imatges corresponen a Girona (vistes de la ciutat, monuments, festes populars, celebracions religioses…) però aficionat a l’excursionisme com era —fou el fundador de la secció de fotografia del GEiEG— també hi trobem moltes fotos de les sortides que va fer per les nostres comarques.

Bibliografia:

  • Procedència de les fotografies: Ajuntament de Girona CRDI.
  • Fotografia en color, d’Emili Massanas.  Revista de Girona, núm. 131 (1988)
  • Joan Masó i Valentí (1883-1973). Fotos. Col·lecció Girona en Imatges-9. 1999. Presentació de Lluís-Esteve Casellas. Ajuntament de Girona
  • La primera Girona en color, de Narcís-Jordi Aragó. Revista de Girona, núm. 129 (1988)

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris4 comentaris a “Joan Masó, fotògraf gironí”

  1. He gaudit molt d’aquesta entrada. Gràcies Miquel.

  2. Molt interessant. Més apropiadament apassionant. Quantes figures anònimes a la història dela fotografia i a la historia de la ciència i de l’art a Catalunya!

  3. Hi és que s’ha de conèixer per gaudir encara més de la fotografia. Comparteixo al Face l’article!

  4. Un article fantàstic Miquel. Segueixo pensant que aquests fotògrafs catalans haurien d’estar a la wikipèdia, encara que no siguin gaire receptius els que s’en encarreguen.