avatar

Els aparadors d’Anna Malagrida

"Rue du theatre" (Anna Malagrida, 2009)

La setmana passada vaig veure que American Suburb X publicava una ressenya sobre la fotògrafa catalana Anna Malagrida (Barcelona 1970). Vaig pensar que si un web com ASX, que parla dels fotògrafs més prestigiosos, parlava d’una fotògrafa de casa,  estaria bé que en parléssim també des d’aquí.

Però després de llegir alguns dels textos que parlen de l’artista i de la seva obra, no m’he vist capaç de confegir un text a l’alçada de les circumstàncies. I més sense haver vist les seves obres directament. Tot i que a això últim encara hi puc posar remei visitant la seva sèrie Aparadors que l’artista exposa a la galeria Senda de Barcelona fins al dia 19 de març.

En aquesta exposició Anna Malagrida exposa fotografies de gran format d’aparadors de botigues de París clausurades o en obres. Són fotos d’aparadors amb pintures anònimes que els seus autors varen fer protegir l’interior de l’establiment de les mirades dels vianants, sense ser conscients, m’imagino, que algú les interpretaria i les exposaria com a una obra d’art. És clar que el que s’exposa no són les pintures anònimes dels aparadors, sinó les fotografies d’aquests vidres pintats.

"Rue Charenton" (Anna Malagrida, 2008)

Potser si l’anònim autor hagués estat més espavilat i hagués agafat el vidre brut i mal pintat i l’hagués exposat en una galeria d’art, ara estaríem parlant de les reproduccions d’obres d’art d’Anna Malagrida. I és aquí on es presenta el dubte: en aquests casos, què és art?, l’objecte per si mateix o la seva reproducció fotogràfica. La imatge fotogràfica o el concepte que d’ella s’en desprèn.

Ahir, passejant per Espolla, a l’Alt Empordà, vaig trobar una porta que és una meravella. És una porta petita, humil, que deu fer anys que ningú no obre. Mai havia vist unes textures com les d’aquella porta. Vaig pensar que era una llàstima que aquella obra romangués allà oblidada, a l’intempèrie, amb un destí incert, exposada als elements (meteorològics i dels altres). Si hagués pogut me l’hauria endut a casa. Però també vaig pensar que era precisament aquest estat d’abandonament allò que l’havia convertit en una porta singular. Per a mi, aquella porta és una autèntica obra d’art. La vaig fotografiar, és clar, per poder recordar els seus colors i les seves textures, per seguir fruint amb la seva bellesa, fortuïta i humil.

Després de fer aquesta dissertació poètic-filosòfica, voldria deixar constància, amb totes les contradiccions que comporta, que les fotos d’Anna Malagrida també m’agraden. És el mínim que puc dir d’unes fotos que m’han armat de raons per tornar a sortir al carrer a fotografiar façanes amb locals desocupats, la majoria a causa de la maleïda crisi que tot s’ho cruspeix i tot ho justifica.

Per acabar aquesta curta entrada, m’agradaria fer esment de la resposta d’Anna Malagrida a la pregunta Què és la fotografia? que li fan en una entrevista: el seu plantejament constant.

Web d’Anna Malagrida

 

Comentaris

Font RSS dels comentarisUn comentari a “Els aparadors d’Anna Malagrida”

  1. Recordo que vam comentar, una mica, aquest tema (què és art?) passejant per Cadaqués quan passavem davant una paret plena de graffitis. Prescindint del tema “artístic”, davant qualsevol manifestació creativa d’una altra persona, si la fotografiem, sempre sorgeix el dubte. Penso que si ens limitem a fotografiar “lo evident” estem plasmant l’obra d’un altre i, per poder-nos “apropiar” aquesta obra, hem de saber donar-hi una visió personalitzada. Hem de poder aportar alguna cosa que l’autor de “l’obra original” no tingui cap dubte que ningú li ha pres res. Ja sigui a base d’aïllar detalls o de contextualitzar-la de manera evident. Fer entendre que amb la nostra mirada, aquella obra pot tenir un altre sentit…

    La resposta de l’Anna Malagrida a la pregunta de què és la fotografia… penso que és la resposta d’una persona que estima el seu ofici i que és el que diria (o faria sense dir-ho) qualsevol persona que estima la feina que fa.

    Gràcies Miquel!