avatar

Film is not Dead (II)

Qui escriu per voluntat ho fa sobre el que li agrada, l’encurioseix o el porta de cap i d’aquesta manera sempre queda una mica retratat sobre les seves dèries. A l’article anterior no tractava però de fer cap posicionament a favor de cap tendència, sinó més aviat a obrir un debat enriquidor al voltant dels dos sistemes: l’analògic o de pel·lícula  i el digital. Penso que hi va haver debat en els comentaris, encara que vaig trobar a faltar a més d’un dels que dominen el tema analògic, a veure si s’animen.

Aquesta comunitat s’ha format en part per la facilitat i immediatesa del propi medi digital i els seus integrants segurament hi seran més propers. Per això a més d’un li costarà d’entendre l’apropament a un sistema que no ofereix les avantatges d’aquest i no deixa de ser menys fàcil.

El fet però és que tot i els avantatges, hi ha qui a Càmeres dels dos sistemesoptat per fer el camí a la inversa. Alguns varen fer el canvi a digital i ara tornen a l’estadi anterior i d’altres van començar en digital i ara han vist com se’ls  obria una nova possibilitat creativa. Potser es un camí més dificultós, però en certa manera més agraït. Alguns ho veuran com un pas enrere i d’altres ho faran amb normalitat. No es tracta d’abandonar l’opció digital, sinó de tenir-ne una altra, veure el que ens ofereix la pel·lícula i saber en quins casos podria ser fins i tot millor poder-la utilitzar.

Penso que aquest retorn d’alguns es deu en part a les virtuts que ens ofereix la pel·lícula, potser una mica oblidades per la majoria. Però per altra banda crec que s’hi pot llegir un cert cansament, de masses megapixels, d’histogrames, de passos alts i de no voler saber quina serà la propera moda després de l’HDR. Crec que no es mala tria aquest camí, més natural, menys manipulat, més de voler fer fotos que de pintar, de inventar i composar fent fotografia i no amb les eines de PS. La pel·lícula en aquests casos pot ser un refugi per a qui està cansat de seguir aquest ritme.

Potser això encara no es prou visible, però només cal veure que els fabricants treuen al mercat noves pel·lícules, algunes de molt millors que les que hi havien abans del boom digital, per adonar-nos que alguna cosa s’està movent en aquest sentit…

La nova Kodak Portra 160Respecte a nou material sensible, ja en tenim referència de la Portra 400 i està a punt de sortir al mercat la Portra 160, una pel·lícula de color amb un gra extremadament fi i ideal per a ser escanejada. Ja fa temps que tenim la Fuji Neopan Across, una pel·lícula en blanc i negre, de gra molt fi i amb un marge molt alt per que no ens hagi de preocupar l’errada de reciprocitat i n’hi han de molt més especialitzades, per a processos creuats,  etc. A la web de R3 hi trobareu tot el material analògic que us calgui, per si algú s’anima. Son ràpids i si teniu algun dubte, contestaran a les vostres qüestions.

Hi ha qui segueix utilitzant el digital per la seva rapidesa, per a fotografia domèstica i casual, però que ni s’ho planteja per fer fotografia mes reposada, o fer grans ampliacions, o en fotografia de paisatge per exemple i coneguem el perquè d’aquesta tria.

Film vs digitalLa principal diferencia entre els dos sistemes, el trobem en les corbes de resposta i encara que és força més complex, intentaré simplificar-ho. A l’eix x esta representada l’exposició i al y la densitat del negatiu o la resposta de sortida de senyal en digital. Veiem que la corba de la pel·lícula dibuixa una s, la del sensor es una línia recta. D’alguna manera la resposta de la pel·lícula es més semblant a la nostra visió.

Imaginem que fem una serie de fotografies variant l’exposició, a f/16, 11, 8, 5.6, 4, etc. Cada cop hem doblat l’exposició. Això el sensor ho veurà de manera lineal, si doblem l’entrada de llum, doblem la sortida de senyal. La pel·lícula en canvi no ho veu d’igual manera, la corba de baix (taló) ens mostra les ombres, els mitjos tons estan representats a la part mes “recte” d’aquesta “corba”, i la part mes alta (espatlla) ens mostra les altes llums. Veiem que la pendent es suavitza quan arriba a certa densitat i aixo vol dir que a les altes llums tindran més tolerància a cremar-se que no pas el sensor lineal. Recordem que a més pendent de la corba indica més contrast i viceversa.

Si voleu saber més sobre corbes característiques de pel·licula, en aquest pdf us ho explica molt be.

Apart d’això, (segons en Guillermo Luijk) tots els canals del sensor no es saturen d’igual manera i per tant sempre hi poden haver dominants no desitjades a les zones on passa això, al voltant dels reflexos, núvols il·luminats, etc, cosa que no passa tampoc en pel·lícula.

Tampoc es gaire avantatjós com es distribueix la informació del sensor, la primera zona (a la dreta de l’histograma) tindria el 50% de variants tonals i la següent el 25%, i així doncs si anem baixant, la vuitena només 16 tons, en el cas dels 12 bits. Per tant a les ombres hi ha molt poca informació i si ho comparem amb la pel·lícula a tot arreu tindrà la mateixa informació i sense soroll a les ombres.

Fetes a 1/500, 1/125 i 1/30. Fila de dalt en pelicula i baix digital. Del web "Keep Film Alive"En aquesta pàgina podreu veure una comparativa on es veu en imatges l’efecte a les altes llums. Hi ha fotos fetes amb pel·lícula i amb sensor, a -2, 0 i +2, veureu alguns efectes que potser us resultaran familiars. He utilitzat les imatges de la moto d’aquesta mateixa web, per poder-ho veure directament a l’article.

No he tingut temps de demanar permís a l’autor, espero que no es molesti, doncs clarament es fa referència a l’article en qüestió.

No us ha sorprès una mica? Creieu ara que la pel·lícula encara pot competir amb el digital? Ens han fet creure el que no era i potser la pel·lícula guanya en segons quines condicions?

Segurament si comparem els sensors full frame actuals vs el 35 mm aquestes avantatges no son gaire justificades degut a la flexibilitat en el revelat i potser fins i tot la resolució aparent ens faria decantar pel digital, però no seria així a la comparació amb el mig format. I si algú està interessat en fer el pas al mig format, a Ebay pot trobar càmeres fantàstiques a preus de riure, si ho voleu potser podríem fer un llistat de models interessants per a introduir-se en aquest mon.

"At Last to Rivendell" de Tristan CampbellSospito que Tristan Campbell de Abosulutely Nothing (que ens recomanava l’Atzu), que abans utilitzava una 5D i ara també s’ha passat a la pel·lícula (utilitza plaques de 4×5 i 8×10 polsades), a les ultimes fotografies que hi veiem explota aquesta característica i ens demostra que podem utilitzar pel·lícula per aquests casos on hi han grans contrastos, amb avantatge sobre el digital. Algú s’atreveix a fer la foto de l’esquerra en digital?

Espero que aquest article desperti la curiositat d’algú, tregui la pols a la càmera i la tregui a passejar, la provi i gaudeixi d’aquest “nou” instrument i descobreixi noves possibilitats. Tancar-se només en el digital es limitar-se a d’altres solucions. Cada nova pel·lícula es com nou sensor, diferent i amb característiques i resultats diferents. Val la pena fer un tast del sistema analògic, no cal renunciar a res, sempre podem tornar al digital, sense por, no ha de resultar-nos car provar-ho.

Per la xarxa podeu trobar pàgines de gent que utilitza l’analògic habitualment i també fòrums on compartir les vostres fotografies i experiències, en català no n’he trobat, aquests son en castellà: Cufae (Comunidad de usuarios de la fotografia analógica en español), Analógico mola más (grup de discussió a través de Flickr), o un de molt recent creació, que és diu Formato Medio i evidentment es sobre mig format, analògic es clar.

Un altre petit símptoma d’aquest “retorn” podria ben be ser l’obertura d’una botiga a Barcelona, al barri de Gràcia. Es diu Nostàlgic , i és una botiga dedicada exclusivament als amants de lo analògic. Hi podem trobar càmeres, carrets, fotografies, etc. Aquí teniu la pàgina de Facebook.

I hi ha qui va més enllà encara i utilitza tècniques més antigues encara pel seu propòsit fotogràfic, com els de l’Atelierretaguardia o com la Lola Montserrat amb qui tindrem el gust de compartir el proper taller. La qüestió es poder gaudir de tot aquest mon de possibilitats que tenim a l’abast, remenar, descobrir i aprendre, no anar per la drecera sinó buscar sempre el camí llarg, el que diuen que porta a Itaca…

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris24 comentaris a “Film is not Dead (II)”

  1. Amb ganes de participar, què vols dir amb això “camí, més natural, menys manipulat, … , de inventar i composar fent fotografia i no amb les eines de PS”? és que amb la química no es fa això? no s’ha fet sempre? no ho entenc, potser vols dir que ara amb l’ordinador qualsevol te accés a fer una reserva o virat, però això de no ser natural crec que és una mica massa exagerat. No veig cap diferencia en fotografiar amb pel.lícula que amb sensor. Potser si ho analitzem amb lupa… Jo em vaig cansar del ritme del laboratori, simplement per obtindre una imatge poc o gens distant amb la que puc obtindre amb un “revelat” digital.
    Però clar, quan vaig començar, això del digital estava a les beceroles i no havia altre que passar pel laboratori. De totes maneres és una bona notícia que encara es fabriqui pel.lícula i molt enriquidors aquests articles. Per cert, em sembla que hauràs de parlar sobre el procés d’escaneig (tot un art), crec que és un tema que no es toca gaire en general. Potser torni a treure la càmera de pel.lícula del calaix.

  2. Home, la manipulació que es pugui fer al laboratori no es per res comparable al que pot fer qualsevol al PS.

    I ho deia a nivell de fotografia de paisatge o documental que penso que la fotografia ha de ser testimonial i penso que es més fluid i natural, disparar en pel.licula i anar a buscar el resultat al laboratori.

    He vist revistes de viatges en que les Garrigues semblen la Vall d’Aran. Pot ser tot lo maco que vulguis, però no es real i per tant està massa manipulat.

    Si, sempre sortirà qui dirà i perquè no? Doncs perquè es enganyar i donar falses expectatives en aquest cas,no?

    No estic parlant d’anuncis de publicitat en que pots entrar en el joc i ja et fas el càrrec que allò es fantasia i evidentment en químic això es impossible de fer.

    No es tracta d’una qüestió de productivitat, ni de pràctica, ni per suposat de rapidesa, però no tot es això, no? Potser es més discutible pels resultats, però és més aviat una qüestió de baixar-se del carro i continuar a peu, més de cerimònia, com qui està cansat de fotres cubates i li ve de gust un single malt, assegut a la butaca i escoltant música clàssica. Tot te el seu moment i jo estic en aquest punt.

    He intentat donar la visió positiva respecte a l’analògic, però tot es discutible es clar.

  3. Hauríem de fer un repàs per la història de la manipulació però és que la fotografia sempre s’ha manipulat, res ha estat impossible, s’ha pogut modificar d’alguna manera o d’altre. Ara és més fàcil i ràpid però és el mateix que sempre. Està molt bé que com a curiositat qui tingui temps i ganes torni al laboratori per experimentar i que de retruc es pensi més el que ha de fotografiar, ja que després li quedarà el feixuc recorregut fins a la còpia final, però havent l’invent digital, que s’aparti lo altre. Estic parlant de fotos, imatge, no d’imatge impresa, del producte final. Bé ganes de xerrar…

  4. Tornem-hi, a veure, que estic parlant de no manipular com a opció personal. Que si, que abans ja es feia i que? Primer King Kong i ara Avatar… però no parlava d’això, ni de laboratori carai, que cada cop surt el laboratori.

    Només es una opció mes que tens, si no la vols fer servir ets ben lliure de no fer-ho.

    havent l’invent digital, que s’aparti lo altre… dius, i havent-hi cotxes que s’apartin les motos? i havent-hi tele que s’aparti la radio? i havent-hi vídeo que s’aparti el cine? tot pot conviure trobo i qui en tingui ganes sempre ho te allà, per si li ve de gust

    En fi… això

  5. Molt bé Pep!

    Els exemples que mostres són força clars i, pels que ja teníem experiència en el món de la pel•lícula, és potser la primera “sorpresa” negativa que vàrem experimentar al disparar en digital: la menor tolerància a les altes llums. Però la tecnologia ha permès poder solventar el problema a base d’estratègies pertinents (com ha demostrat en Tru en el seu fil). No ens hem d’enganyar, però, que els resultats que mostres a partir de pel•lícula no són tan fàcils d’obtenir com podria semblar. No crec pas que es pugui obtenir el resultat final en còpia de paper i menys en color degut al poc rang dinàmic que pot representar el paper.

    Amb escàner i amb bona tècnica d’escaneig els resultats són molt bons perquè la pel•lícula (negatiu) a part de tenir més rang dinàmic que un sensor digital, en té més, aparentment, per la resposta de la corba que has mostrat.

    Per a mi, el resultat final, les comparatives, són el de menys… serveixen per poder situar cada procés al lloc que li pertoca, però el més important és, segons el meu criteri, la filosofia que hi ha darrera a cada procés.

    Penso que un dels problemes és voler posar adjectius a la fotografia i que aquests han “proliferat” a partir de la fotografia digital. Abans no se’n parlava de fotografia analògica, ni química, ni fotoquímica… hem hagut de posar adjectius per separar diferents maneres, procediments, per a obtenir una fotografia. A més a més, sembla que els humans ens agrada radicalitzar les coses “estàs amb mi o contra mi”. I això no és bo. Per defensar el procediment digital, no cal menysprear el químic (tot i que conec algun fonamentalista químic que titllaria d’heretges els defensors digitals). És per això que si parlem “només” de fotografia la tècnica emprada hauria de passar en segon terme, en la anècdota… perquè també és cert que grans defensors de processos alternatius (no poso noms per no generar altres polèmiques innecessàries), poden afinar molt l’execució de la tècnica però les fotos les trobo ben avorrides. La tècnica mai hauria de justificar el que és injustificable.

    Però el que sí que estic molt i molt convençut que el domini de la tècnica és el nostre bastió… és la nostra “paleta de treball”, per tant, com més tècnica tinguem, més possibilitats de representar el que la nostra creativitat ens dicti.

    No dubto que hi hagi persones que s’apunten a l’analògic per moda, per curiositat o per altres raons que se’ns puguin ocórrer. N’hi ha que inclús per especular en el valor l’obra final (els grans museus només accepten obres en acabat fotoquímic com a obres úniques). En la darrera exposició de la Colita es va comentar més que eren còpies fetes pel procediment de la platinotípia que no pas el contingut de les fotografies… potser el revifament del procés analògic és conseqüència del revifament del processos alternatius que, necessàriament, necessiten més “ofici” per realitzar-los. Potser és aquest ofici el què genera totes les emocions actuals… és el que transmitia en Joan Vehí, per exemple… tot plegat penso que pot portar a la fotografia analògica + alternativa a nivells d’expressió força importants.

    Però el que passa, el que em passa a mi, és que en el retrobament amb la química m’ha fet recuperar el “punch” que molt bé definia en Roland Barthes en el seu llibre “La Cámara Lucida”… és alguna cosa semblant que els passa als actors quan comparen el fer teatre amb el fet de fer cinema o televisió, o els concerts de música de viure’ls en viu o enregistrats… alguna cosa té el fet de mirar a través de l’esmerilat de la càmera de plaques i saber prendre decisions “definitives” a cada presa… tot això requereix anar més poc a poc en tots i cadascun dels passos que fan possible la presa d’una fotografia. És cert que m’ho puc plantejar perquè m’ho puc permetre, però reconec que si necessito més eficàcia el algun cas concret, faré la feina en digital sense cap mena de problema. Inclús puc fer servir la D700 com a substitutiu d’una presa de prova Polaroid per tal de preveure si la cosa va per bon camí.

    S’ha comentat, en altres ocasions, que la millor qualitat s’aconsegueix si no es trenca la “cadena de treball”… una impressió digital sortiria millor a partir d’una presa digital i una còpia química a partir d’un negatiu, que els passos de transferència, en un sentit o altre, mermen el resultat final… entre pas universal i digital FF, no dubto en decantar-me cap al digital, però en mig i gran format fotoquímic, per molt que en Mellado afirmi que un arxiu de 12Mp té més qualitat de un negatiu 6×6, la meva experiència em fa decantar descaradament cap el negatiu escanejat. Entre el gran format també hi ha diferencies importants de resposta entre el 10x12cm i el 20x25cm , però això ja entraria dintre unes altres valoracions…

    El més important, per a mi, és que recuperar la càmera de gran format m’ha retornat l’il•lusió de prémer el cable disparador, entenent que això no vol dir fer millors fotografies, sino fer-les amb més convicció… per això considero que no és anar enrere, sino endavant.