avatar

Film is not Dead (II)

Qui escriu per voluntat ho fa sobre el que li agrada, l’encurioseix o el porta de cap i d’aquesta manera sempre queda una mica retratat sobre les seves dèries. A l’article anterior no tractava però de fer cap posicionament a favor de cap tendència, sinó més aviat a obrir un debat enriquidor al voltant dels dos sistemes: l’analògic o de pel·lícula  i el digital. Penso que hi va haver debat en els comentaris, encara que vaig trobar a faltar a més d’un dels que dominen el tema analògic, a veure si s’animen.

Aquesta comunitat s’ha format en part per la facilitat i immediatesa del propi medi digital i els seus integrants segurament hi seran més propers. Per això a més d’un li costarà d’entendre l’apropament a un sistema que no ofereix les avantatges d’aquest i no deixa de ser menys fàcil.

El fet però és que tot i els avantatges, hi ha qui a Càmeres dels dos sistemesoptat per fer el camí a la inversa. Alguns varen fer el canvi a digital i ara tornen a l’estadi anterior i d’altres van començar en digital i ara han vist com se’ls  obria una nova possibilitat creativa. Potser es un camí més dificultós, però en certa manera més agraït. Alguns ho veuran com un pas enrere i d’altres ho faran amb normalitat. No es tracta d’abandonar l’opció digital, sinó de tenir-ne una altra, veure el que ens ofereix la pel·lícula i saber en quins casos podria ser fins i tot millor poder-la utilitzar.

Penso que aquest retorn d’alguns es deu en part a les virtuts que ens ofereix la pel·lícula, potser una mica oblidades per la majoria. Però per altra banda crec que s’hi pot llegir un cert cansament, de masses megapixels, d’histogrames, de passos alts i de no voler saber quina serà la propera moda després de l’HDR. Crec que no es mala tria aquest camí, més natural, menys manipulat, més de voler fer fotos que de pintar, de inventar i composar fent fotografia i no amb les eines de PS. La pel·lícula en aquests casos pot ser un refugi per a qui està cansat de seguir aquest ritme.

Potser això encara no es prou visible, però només cal veure que els fabricants treuen al mercat noves pel·lícules, algunes de molt millors que les que hi havien abans del boom digital, per adonar-nos que alguna cosa s’està movent en aquest sentit…

La nova Kodak Portra 160Respecte a nou material sensible, ja en tenim referència de la Portra 400 i està a punt de sortir al mercat la Portra 160, una pel·lícula de color amb un gra extremadament fi i ideal per a ser escanejada. Ja fa temps que tenim la Fuji Neopan Across, una pel·lícula en blanc i negre, de gra molt fi i amb un marge molt alt per que no ens hagi de preocupar l’errada de reciprocitat i n’hi han de molt més especialitzades, per a processos creuats,  etc. A la web de R3 hi trobareu tot el material analògic que us calgui, per si algú s’anima. Son ràpids i si teniu algun dubte, contestaran a les vostres qüestions.

Hi ha qui segueix utilitzant el digital per la seva rapidesa, per a fotografia domèstica i casual, però que ni s’ho planteja per fer fotografia mes reposada, o fer grans ampliacions, o en fotografia de paisatge per exemple i coneguem el perquè d’aquesta tria.

Film vs digitalLa principal diferencia entre els dos sistemes, el trobem en les corbes de resposta i encara que és força més complex, intentaré simplificar-ho. A l’eix x esta representada l’exposició i al y la densitat del negatiu o la resposta de sortida de senyal en digital. Veiem que la corba de la pel·lícula dibuixa una s, la del sensor es una línia recta. D’alguna manera la resposta de la pel·lícula es més semblant a la nostra visió.

Imaginem que fem una serie de fotografies variant l’exposició, a f/16, 11, 8, 5.6, 4, etc. Cada cop hem doblat l’exposició. Això el sensor ho veurà de manera lineal, si doblem l’entrada de llum, doblem la sortida de senyal. La pel·lícula en canvi no ho veu d’igual manera, la corba de baix (taló) ens mostra les ombres, els mitjos tons estan representats a la part mes “recte” d’aquesta “corba”, i la part mes alta (espatlla) ens mostra les altes llums. Veiem que la pendent es suavitza quan arriba a certa densitat i aixo vol dir que a les altes llums tindran més tolerància a cremar-se que no pas el sensor lineal. Recordem que a més pendent de la corba indica més contrast i viceversa.

Si voleu saber més sobre corbes característiques de pel·licula, en aquest pdf us ho explica molt be.

Apart d’això, (segons en Guillermo Luijk) tots els canals del sensor no es saturen d’igual manera i per tant sempre hi poden haver dominants no desitjades a les zones on passa això, al voltant dels reflexos, núvols il·luminats, etc, cosa que no passa tampoc en pel·lícula.

Tampoc es gaire avantatjós com es distribueix la informació del sensor, la primera zona (a la dreta de l’histograma) tindria el 50% de variants tonals i la següent el 25%, i així doncs si anem baixant, la vuitena només 16 tons, en el cas dels 12 bits. Per tant a les ombres hi ha molt poca informació i si ho comparem amb la pel·lícula a tot arreu tindrà la mateixa informació i sense soroll a les ombres.

Fetes a 1/500, 1/125 i 1/30. Fila de dalt en pelicula i baix digital. Del web "Keep Film Alive"En aquesta pàgina podreu veure una comparativa on es veu en imatges l’efecte a les altes llums. Hi ha fotos fetes amb pel·lícula i amb sensor, a -2, 0 i +2, veureu alguns efectes que potser us resultaran familiars. He utilitzat les imatges de la moto d’aquesta mateixa web, per poder-ho veure directament a l’article.

No he tingut temps de demanar permís a l’autor, espero que no es molesti, doncs clarament es fa referència a l’article en qüestió.

No us ha sorprès una mica? Creieu ara que la pel·lícula encara pot competir amb el digital? Ens han fet creure el que no era i potser la pel·lícula guanya en segons quines condicions?

Segurament si comparem els sensors full frame actuals vs el 35 mm aquestes avantatges no son gaire justificades degut a la flexibilitat en el revelat i potser fins i tot la resolució aparent ens faria decantar pel digital, però no seria així a la comparació amb el mig format. I si algú està interessat en fer el pas al mig format, a Ebay pot trobar càmeres fantàstiques a preus de riure, si ho voleu potser podríem fer un llistat de models interessants per a introduir-se en aquest mon.

"At Last to Rivendell" de Tristan CampbellSospito que Tristan Campbell de Abosulutely Nothing (que ens recomanava l’Atzu), que abans utilitzava una 5D i ara també s’ha passat a la pel·lícula (utilitza plaques de 4×5 i 8×10 polsades), a les ultimes fotografies que hi veiem explota aquesta característica i ens demostra que podem utilitzar pel·lícula per aquests casos on hi han grans contrastos, amb avantatge sobre el digital. Algú s’atreveix a fer la foto de l’esquerra en digital?

Espero que aquest article desperti la curiositat d’algú, tregui la pols a la càmera i la tregui a passejar, la provi i gaudeixi d’aquest “nou” instrument i descobreixi noves possibilitats. Tancar-se només en el digital es limitar-se a d’altres solucions. Cada nova pel·lícula es com nou sensor, diferent i amb característiques i resultats diferents. Val la pena fer un tast del sistema analògic, no cal renunciar a res, sempre podem tornar al digital, sense por, no ha de resultar-nos car provar-ho.

Per la xarxa podeu trobar pàgines de gent que utilitza l’analògic habitualment i també fòrums on compartir les vostres fotografies i experiències, en català no n’he trobat, aquests son en castellà: Cufae (Comunidad de usuarios de la fotografia analógica en español), Analógico mola más (grup de discussió a través de Flickr), o un de molt recent creació, que és diu Formato Medio i evidentment es sobre mig format, analògic es clar.

Un altre petit símptoma d’aquest “retorn” podria ben be ser l’obertura d’una botiga a Barcelona, al barri de Gràcia. Es diu Nostàlgic , i és una botiga dedicada exclusivament als amants de lo analògic. Hi podem trobar càmeres, carrets, fotografies, etc. Aquí teniu la pàgina de Facebook.

I hi ha qui va més enllà encara i utilitza tècniques més antigues encara pel seu propòsit fotogràfic, com els de l’Atelierretaguardia o com la Lola Montserrat amb qui tindrem el gust de compartir el proper taller. La qüestió es poder gaudir de tot aquest mon de possibilitats que tenim a l’abast, remenar, descobrir i aprendre, no anar per la drecera sinó buscar sempre el camí llarg, el que diuen que porta a Itaca…

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris24 comentaris a “Film is not Dead (II)”

  1. Ostres feia temps que no passava per aquí, el teu article m’ha sorprès gratament, ja que si ve utilitzo molt el digital, mai he deixat de disparar pel.lícula de 35mm, sempre tinc químics C-41 y pel·lícula a casa, es fantàstic per a mi y el meu treball personal, el saber que no cremaré les fotos, doncs per la pròpia naturalesa del treball no puc perdre el temps mesurant o fent diverses exposicions,son escenes mostren desde les ombres fins al sol.
    utilitzar pel.lícula et posa, per a mi, en una “actitud” diferent que encaixa millor amb segons quin tipus de treball, crec que tothom hauria d’aparcar el digital una temporada y provar durant uns quants mesos disparar i revelar amb químic o analògic o com li vulgueu dir.

  2. M’ha agradat molt aquesta segona part, Pep. Felicitats per la feina!

    Estic d’acord amb el que crec que és una de les idees essencials d’aquesta sèrie d’articles: les noves tecnologies no invaliden necessàriament les anteriors, que varen tenir el temps necessari per madurar i arribar a l’excel·lència; al mateix temps, considerar l’ús del sistema previ no implica menystenir el nou, que té virtuts i avantatges indubtables. Per què renunciar a res? La gràcia de tot plegat és que podem gaudir de qualsevol de les dues opcions, químic o digital, o inclús de les dues alhora. On és el problema? Cal veure-ho com un anatema? Jo no ho crec.

    Jo tornaré a tirar amb pel·lícula (no sé si sovint o de tant en tant), fins que em cansi, però dubto molt que arribi a passar pel laboratori a positivar res. Els negatius els revelo a casa, tranquil·lament (BN convencional, encara vull provar C41 per color i algun revelador alternatiu per BN, com el cafenol), a la cuina, mentre faig una cerveseta. No cal pas gaire enrenou, només quatre provetes, termòmetre, els líquids i un tanc de revelat. És ben senzill! Després, escànner i PS per treure’n tot el suc. De veritat sembla tan complicat? Jo crec que no ho és gens.

    I un altre estona que em vagui, trec la D300 a passejar. Per que no?

    Només es tracta de passar-s’ho bé, cadascú com vulgui, fent el que vingui de gust en cada moment. O no?

  3. Exacte Lopes només era això, dir que l’analògic no està mort, que encara es pot fer servir, que es diferent, amb inconvenients (potser si) però amb altres satisfaccions.

    Que es com un joc de cartes a estrenar i es poden jugar a altres jocs, però potser no ho he sabut trasmetre.

    Crec que el que ha dit en Jaume seria un bon exercici per a tothom, aparcar la digital una temporada, només això… a la tornada potser ho veuriem diferent.

    En fi, que en Porre preguntava per una tercera entrega… passarà un temps abans

  4. Et puc donar una idea? Ara parlo per mi. Jo soc dels que han començat en el mon digital i que es miren amb curiositat el mon químic (la paraula analògica no m’agrada) però que quan algú li diu que ha revelat a 20º es queda amb cara de lluç. Potser estaria interessant donar quatre pinzellades per saber que cal fer un cop s’ha rebobinat la pel·lícula i que no sigui anar al laboratori de confiança i demanar que ens els revelin.

  5. Llorenç, això que dius, li veig una “ferum” de trobada temàtica per aprendre, o reaprendre, el procés bàsic per revelar una pel.lícula. És molt millor fer-ho que no pas que t’ho expliquin… tot i que em sembla haver vist un video al youtube ben explicat, en anglès però…