avatar

Film is not Dead? (I)

Tornar ara a la pel·licula ho veuríem com un pas enrere o potser no ho seria tant? Seria bo o dolent fer aquest pas? Negatiu o positiu? Fa un temps la resposta potser hagués estat més clara que ara, en sentit negatiu em refereixo. Avui potser son menys els que renegarien per sempre més de l’analògic.

La pelicula no ha mortTot i els innombrables avantatges del sistema digital, el dimoniet aquell que et xiuxiueja a l’orella torna de tant en tant. Si sou ex-fumadors, ja sabeu de que parlo. Sempre hi ha un dia que no saps perquè, però s’et posa damunt l’espatlla i et diu, “només una…”. Pel que es veu cada cop hi han més amants de la pel·licula, que com a viciats, hi tornen a recaure.

De fet, no he abandonat mai del tot la pel·licula, tot i això son d’aquells replantejaments que m’he anat fent sovint, però fins fa poc pensava que jo era un cas aïllat, que si, que hi havia gent que continuava com abans, gent que admiro, que és capaç d’anar pel mon amb una càmera de gran format, però aquests eren els menys. No havia tornat a veure ningú pel carrer amb càmeres de 35mm de pel·licula (em sap greu dir analògiques, em sona a vell… Diré de pel·lícula, val?), però ara puc dir que si que n’he vist, eren joves, però no crec que es tracti de res semblant al fenomen Lomo.

Ja fa temps que jo no disfruto com abans de la fotografia, que hi trobo a faltar quelcom. Ja m’he esbravat prou i he “tirat” desenes de milers de fotografies de les que n’he gaudit ben poc, totes ben guardades al disc dur al costat les seves germanes bessones, unes mes clares, altres mes fosques. En fi, que quan trec la digital he de tirar, miro, apreto el botonet i no marxo tranquil si no en faig una altra un pam més amunt i un parell més per si de cas. Repasses l’histograma, tot be i a dos metres més enllà et sembla que també veus un bon motiu i tornem-hi… Segur que molts deveu fer com jo.

L'Olympus OM-1, una clàssica de peliculaSi ho comparem amb menjar o veure, segur que a cap de nosaltres ens falta el plat a taula, i ho continuem celebrant-ho tot menjant i bevent, tot i sabent que cal parar de tant en tant i fer bondat, que si no tard o d’hora ens en ressentirem. Però si el que volem no és menjar o beure, sinó gaudir d’un bon vi o d’un plat ben elaborat, segur que ho farem d’una manera més íntima, més reposada,  aquesta és precisament la relació que ara hi trobo a faltar amb el digital.

No es poden assaborir de la mateixa manera aquests dos mons. Tampoc puc fer l’abstracció que deia en Momeñe, no em surt això d’agafar la digital i pensar com si portés càmera de plaques, penso que seria una dificultat afegida, una auto-imposició innecessària poden-t’ho fer de veritat en pel·lícula. És com lligar-te una bola de ferro al turmell per anar més lent quan el que vols no és caminar de pressa sinó passejar, assaborir.

Bé, ja veieu la tessitura, i potser sembla que em disculpi o potser que en faci apol·logia i no era això, m’havia proposat escriure sobre aquest fet que darrerament sembla més visible, com en el comentari sobre el laboratori Copia al article també relacionat, de l’aparició de noves pel·lícules com la Kodak Professional Portra 400.També el mateix Porredon em deia dies enrere que li donava voltes a un nou projecte, un punt de trobada pels “malalts” de la fotografia reposada, que aniria amb el concepte del Slow Food, que ja és un terme establert i això també hi te un sentit.

Per altra banda també em repenso molt més el fet testimonial de la fotografia, allò “d’haver-hi estat” o quelcom paral·lel que podria ser “això era gairebé així”. M’explico, a l’operació RAW d’aquest mes, hi veiem tot un seguit de versions que evidencien el gran marge que hi pot haver en la interpretació final. Que és cert que el Raw queda tou potser, però costa ben poc posar-hi tons que no hi eren i re-interpretar el que hem vist i fer desaparèixer coses i ja no parlo de muntatges. M’agrada la fotografia, veure-ho al lloc i veure-ho a casa i si pot ser en paper, no tinc ganes de fer escenografies, ni de pintar quadres de realitats més idil·liques o de cels més espaterrants. En tinc prou amb el que he vist i penso que amb la pel·licula hi ha certa garantia que serà així. No se si és més honest, però si més natural.

Tenia preparats un quants enllaços per a fer la noticia, sobre noves pel·lícules, sobre gent que hi treballa de sempre i gent que s’ha passat a aquesta altra manera de fer, però veig que m’he passat de mida i ho guardaré per la propera entrada.

Film is not deadUs en deixo només un, com a tastet per la propera. És tracta d’en Jonathan Canlas (pàgina i blog), un fotògraf americà que utilitza només pel·licula, de 35mm o mig format, objectius lluminosos i sempre a diafragmes oberts. Diu que no compensa això de passar-se hores davant l’ordinador i té un laboratori de confiança on li revelen i escanegen el material. Fa sobretot el que es podria dir fotografia social, i s’ha de reconèixer que molt bé. Te encàrrecs ben variats, des de casaments a d’altres de no tant habituals, com naixements.

Val la pena fer-hi una ullada, o més d’una inclús… Veureu quina finesa, quines imatges més elegants, més neutres, veureu la gamma que tenen les altes llums. Gens de retoc, tot fet a la càmera. I això crec que en certa manera, potser subtil, s’hi nota.

Alguna cosa és cou de tot aquest “retorn”  i ell ho sap i per això a fet un llibre que es titula Film is not Dead. Diu que amb ell aprendrem a fotografiar amb pel·lícula i el ven a la web al preu de 149$. I també es dedica a fer workshops, amb aquest mateix reclam de Film is not Dead, a diferents llocs d’EEUU i d’Austràlia. Si voleu saber tots els secrets per tirar en pel·lícula, caldrà que us desembutxaqueu uns 2.000$. Potser per aquesta banda del món seria una mica car, però els americans ja ho tenen això. Ara bé, si us interessa un taller d’aquest tipus més aprop de casa, estic segur que trobaríeu algú que per la mitat de preu també ho faria, jo mateix si cal… Vinga va, algú s’anima?.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris27 comentaris a “Film is not Dead? (I)”

  1. Ara anem afinant Jordi, penso que es només això, una altra possibilitat, que fins al moment segueix essent tant o millor que la que s’ha imposat sobretot per comoditat i sembla estrany que això hagi de sobtar a ningú.

    Lo de les Lomo, jo ho trobo collonut, però que ho facin els altres jeje

    Atzu, he estat remenant a veure que trobava del Tristan Campbell i deu n’hi do les fotos que fa aquest noi i sospito que aquestes últimes estan fetes pensant amb les avantatges de la pel·licula en les altes llums, (lo dels semiconductors). Però he trobat aquesta comparativa

    http://www.flickr.com/photos/tristan-campbell/5402091316/#/

    que tampoc he acabat d’entendre si prefereix una cosa o l’altre en el cas dels 35mm, però en tot cas, el format mig i les plaques encara li passen la ma per la cara al digital.

    He quedat flipant amb les imatges i he recordat la jornada de fotografia de paisatge (aquella que hi va anar tanta gent) o mes aviat els ponents, que potser haurien de passar-se per pàgines com aquesta de tant en tant, abans de seure davant de tanta gent a dir segons que.

    Va, que encara et faràs un convers com el Campbell, Atzu, jeje

    Ara només falta el comentari d’en Porre, que em vaig quedar amb ganes de llegir-lo…

  2. Quin nivell aquest Tristan, eh ? De tota manera jo no estic pas d’acord amb la teva sospita que aquestes últimes siguin fetes amb pel·lícula degut a les altes llums. Tu dóna una volta a la seva web, mira les que estan fetes amb mètodes només digitals (i filtres degradats suposo…) i em sembla que estarem d’acord que el tema altes llums ho domina sobradament :-) sense haver de recórrer a altres mètodes. Jo crec que ho fa per un tema més romàntico-sensitiu, no trobes ?
    Osti no coneixia aquest link al seu flikr, merci !