avatar

Focals i visuals

Molta gent té entès, erròniament, que els teleobjectius produeixen una compressió de la perspectiva i que els angulars creen l’efecte contrari. Res més lluny de la realitat! La perspectiva d’una fotografia depèn únicament del punt de vista i la visual principal que haguem escollit per realitzar-la, però mai de la distància focal de l’objectiu que utilitzem. Una altra cosa serà l’enquadrament, o retall, que escollim per la fotografia, ja sigui de forma analògica o digital, però aquest mai variarà la perspectiva.

Primerament intentaré justificar perquè podem trencar immediatament aquest principi fotogràfic equivocat i àmpliament estès. Un cop hem escollit el punt de vista (punt on col·loquem la càmera) i la visual principal (eix descrit pel punt de vista i el punt on apuntem amb el centre del nostre visor) per realitzar una fotografia, queda totalment definida la perspectiva d’aquesta. Llavors podem acabar de definir l’enquadrament, o retall, de manera analògica escollint la distància focal (canviat l’objectiu o girant l’anell pertinent en els objectius zoom), o de manera digital a posteriori realitzant un retall de la imatge amb un programa d’edició. Però en aquest segon pas d’enquadrament mai ens variarà la perspectiva, només escollirem amb quins elements volem omplir la nostra imatge.

És per això que si sense moure el punt de vista fem dues fotos amb dues distàncies focals diferents, obtindrem dues imatges iguals si retallem digitalment la de distància focal més baixa (angular) omplint l’enquadrament de la mateixa manera que ho hem fet amb la de distància focal més gran (teleobjectiu), sense que això alteri la perspectiva dels elements que surten en les dues imatges.

Per tant, doncs què és la compressió de la perspectiva que hem sentit anomenar tantes i tantes vegades? És l’efecte que únicament aconseguim variant i escollint adequadament el punt de vista, i que ara explicaré mitjançant el següent exemple.

Suposem que estem dins una habitació molt a prop d’una finestra i mirem a través d’aquesta cap a l’exterior. A fora hi ha una piràmide i la veiem totalment sencera degut a la nostra proximitat a la finestra. Això és el que es representa en la figura A. Veiem la posició de la càmera i les visuals de l’objectiu. Les visuals a punts són les que delimiten el camp visible màxim que ens permet l’objectiu en qüestió, que suposarem de focal fixa. Les visuals amb línia contínua representen tot el camp de visió que ens permet la finestra per veure l’exterior, únicament supeditat a la posició del punt de vista.

La figura B ens mostra una representació esquemàtica del que veuríem pel visor. Apareix la finestra, amb un tros reduït de pany de paret, i a través d’ella la piràmide completament sencera.

Ara suposem que recol·loquem la càmera més apartada de la finestra tal i com mostra la figura C. Les visuals que delimiten el camp visible màxim que ens permet l’objectiu evidentment no han variat perquè hem suposat que era de focal fixa, però les visuals que representen tot el camp de visió que ens permet la finestra per veure l’exterior sí que són diferents. L’angle de visió de l’exterior s’ha reduït.

Ara podem veure una part molt més petita de l’exterior i la piràmide no apareix sencera, tal i com ens representa la figura D. Per contrapartida veiem més part de l’habitació i ens apareixen les arestes entre sostres i parets.

Si fóssim rigorosos, les dimensions de la piràmide haurien de ser sensiblement més petites en la figura D respecte la figura B, ja que ens hem apartat uns metres de la piràmide al retrocedir dins l’habitació, però la sensació és que la piràmide és més gran degut a l’emmarcat que ens produeix la finestra amb l’angle de visió exterior més reduït. La piràmide aparenta ser més propera. Aquest efecte aparent és el que coneixem com a compressió de la perspectiva.

En les dues imatges següents podeu veure el cas de l’exemple realitzat de forma real. Els edificis de l’exterior semblen més propers en la imatge de la dreta, però no deixa de ser un fet purament subjectiu degut a la aparent compressió de la perspectiva.

Això ho podeu provar a simple vista, sense utilitzar cap càmera ni objectiu, amb la qual cosa es demostra que aquest efecte de compressió és totalment independent de la variació de la distància focal.

Per tant, una recepta operativa, com a resum de tot plegat, podria ser que primer busqueu el punt de vista des d’on apunteu amb la vostra càmera cap a un altre punt en concret i, un cop definida la perspectiva amb això, escolliu la distància focal adequada per omplir l’enquadrament segons els nostres propòsits.

També podríem arribar a la conclusió que si els sensors de les càmeres fossin capaços d’ampliar tant com volguéssim digitalment sense perdre gens de qualitat, podríem disparar sempre amb gran angular i retallar sempre a posteriori digitalment sense haver de canviar mai les distàncies focals. És per això que l’únic sentit d’utilitzar diferents distàncies focals és per aconseguir sempre la màxima qualitat, enquadrant l’escena desitjada de manera analògica per evitar al màxim el zoom digital.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris18 comentaris a “Focals i visuals”

  1. Molt bon article, Eduard!

    En volem més!!!!!! :-)

  2. Molt bon article, Eduard!

    En volem més!!!!!!!!!! :-)

  3. Ben fet i ben dit, Eduard. Benvingut a la colla.

  4. Eduard, sí i no. És cert que la perspectiva depén del punt de vista i que si emprem un angular o un tele des d’un mateix punt la perspectiva és la mateixa més o menys “retallada”. Ara bé, si el que desitgem és tenir un factor de reproducció “x” d’un objecte “y”, si emprem un angular (donat qwe ens hem d’aproximar molt al subjecte) la relació de grandària entre l’objecte i el fons serà tal que els objectes llunyans s’hi veuran molt reduïts respecte del primer pla, mentre que per obtenir eixe mateix factor de reproducció del mateix objecte amb un tele (a causa de que ens caldrà allunyar-nos-en), els objectes llunyans augmentaran de grandària respecte de l’objecte situat en primer pla. En el cas de l’angular la sensació de “profunditat” i de “distància” és gran, mentre que amb el tele és reduïda, d’ací l’afirmació de què el teleobjectiu “comprimeix”. De tota manera dir que el tele “comprimeix la perspectiva” potser és erroni, ja que el que caldria dir és que produix l’efecte visual de comprimir els diversos plans de la imatge.

  5. Per cert, en els manuals de fotografia, i posats a trobar errors de conceptualització, un dels termes més freqüentment erroni és aquell de les “velocitats d’obturació”. Això és una mala traducció del terme “speed” (que a més de “velocitat” té també l’accepció de “rapidesa”). L’obturador no té distintes “velocitats”, ja que les cortinetes o les laminetes dels obturadors sempre corren a la mateixa velocitat. El que cal dir és “temps” d’obturació, perquè el que fa l’obturador és deixar passar llum a la pel·lícula o el sensor durant un temps determinat. Un segon, dos segons, una centèssima de segon, etc. són temps. La velocitat és el resultat de dividir l’espai recorregut pel temps invertit i es mesura en metres per segon o quilòmetres per hora.