avatar

Focals i visuals

Molta gent té entès, erròniament, que els teleobjectius produeixen una compressió de la perspectiva i que els angulars creen l’efecte contrari. Res més lluny de la realitat! La perspectiva d’una fotografia depèn únicament del punt de vista i la visual principal que haguem escollit per realitzar-la, però mai de la distància focal de l’objectiu que utilitzem. Una altra cosa serà l’enquadrament, o retall, que escollim per la fotografia, ja sigui de forma analògica o digital, però aquest mai variarà la perspectiva.

Primerament intentaré justificar perquè podem trencar immediatament aquest principi fotogràfic equivocat i àmpliament estès. Un cop hem escollit el punt de vista (punt on col·loquem la càmera) i la visual principal (eix descrit pel punt de vista i el punt on apuntem amb el centre del nostre visor) per realitzar una fotografia, queda totalment definida la perspectiva d’aquesta. Llavors podem acabar de definir l’enquadrament, o retall, de manera analògica escollint la distància focal (canviat l’objectiu o girant l’anell pertinent en els objectius zoom), o de manera digital a posteriori realitzant un retall de la imatge amb un programa d’edició. Però en aquest segon pas d’enquadrament mai ens variarà la perspectiva, només escollirem amb quins elements volem omplir la nostra imatge.

És per això que si sense moure el punt de vista fem dues fotos amb dues distàncies focals diferents, obtindrem dues imatges iguals si retallem digitalment la de distància focal més baixa (angular) omplint l’enquadrament de la mateixa manera que ho hem fet amb la de distància focal més gran (teleobjectiu), sense que això alteri la perspectiva dels elements que surten en les dues imatges.

Per tant, doncs què és la compressió de la perspectiva que hem sentit anomenar tantes i tantes vegades? És l’efecte que únicament aconseguim variant i escollint adequadament el punt de vista, i que ara explicaré mitjançant el següent exemple.

Suposem que estem dins una habitació molt a prop d’una finestra i mirem a través d’aquesta cap a l’exterior. A fora hi ha una piràmide i la veiem totalment sencera degut a la nostra proximitat a la finestra. Això és el que es representa en la figura A. Veiem la posició de la càmera i les visuals de l’objectiu. Les visuals a punts són les que delimiten el camp visible màxim que ens permet l’objectiu en qüestió, que suposarem de focal fixa. Les visuals amb línia contínua representen tot el camp de visió que ens permet la finestra per veure l’exterior, únicament supeditat a la posició del punt de vista.

La figura B ens mostra una representació esquemàtica del que veuríem pel visor. Apareix la finestra, amb un tros reduït de pany de paret, i a través d’ella la piràmide completament sencera.

Ara suposem que recol·loquem la càmera més apartada de la finestra tal i com mostra la figura C. Les visuals que delimiten el camp visible màxim que ens permet l’objectiu evidentment no han variat perquè hem suposat que era de focal fixa, però les visuals que representen tot el camp de visió que ens permet la finestra per veure l’exterior sí que són diferents. L’angle de visió de l’exterior s’ha reduït.

Ara podem veure una part molt més petita de l’exterior i la piràmide no apareix sencera, tal i com ens representa la figura D. Per contrapartida veiem més part de l’habitació i ens apareixen les arestes entre sostres i parets.

Si fóssim rigorosos, les dimensions de la piràmide haurien de ser sensiblement més petites en la figura D respecte la figura B, ja que ens hem apartat uns metres de la piràmide al retrocedir dins l’habitació, però la sensació és que la piràmide és més gran degut a l’emmarcat que ens produeix la finestra amb l’angle de visió exterior més reduït. La piràmide aparenta ser més propera. Aquest efecte aparent és el que coneixem com a compressió de la perspectiva.

En les dues imatges següents podeu veure el cas de l’exemple realitzat de forma real. Els edificis de l’exterior semblen més propers en la imatge de la dreta, però no deixa de ser un fet purament subjectiu degut a la aparent compressió de la perspectiva.

Això ho podeu provar a simple vista, sense utilitzar cap càmera ni objectiu, amb la qual cosa es demostra que aquest efecte de compressió és totalment independent de la variació de la distància focal.

Per tant, una recepta operativa, com a resum de tot plegat, podria ser que primer busqueu el punt de vista des d’on apunteu amb la vostra càmera cap a un altre punt en concret i, un cop definida la perspectiva amb això, escolliu la distància focal adequada per omplir l’enquadrament segons els nostres propòsits.

També podríem arribar a la conclusió que si els sensors de les càmeres fossin capaços d’ampliar tant com volguéssim digitalment sense perdre gens de qualitat, podríem disparar sempre amb gran angular i retallar sempre a posteriori digitalment sense haver de canviar mai les distàncies focals. És per això que l’únic sentit d’utilitzar diferents distàncies focals és per aconseguir sempre la màxima qualitat, enquadrant l’escena desitjada de manera analògica per evitar al màxim el zoom digital.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris18 comentaris a “Focals i visuals”

  1. Francesc, estic d’acord amb el que dius i crec no contradeix en res l’article. És un altra manera de plantejar el problema però respectant la mateixa tesi. Per això jo apuntava que a vegades voldria creure que no és un error i que s’utilitza el terme compressió per expresar una sensació o efecte òptic com tu apuntes. Tot i així moltes vegades queda palès que ho volen dir objectivament pel context narratiu i llavors ja no hi ha dubte que s’equivoquen.
    Això de la “velocitat d’obturació” és un altre d’aquests errors que sovint m’hi fixo.
    Gràcies per comentar tot això!

  2. Molt bon article Eduard, i tens raó en el raonament, però en tot cas, per argumentar el que dius, hauries d’haver variat la focal i no pes el punt de vista de l’exemple.

  3. Euclides, em sembla que el que dius és el que comento en el tercer paràgraf, justificant que si no movem el punt de vista, per més que variem la focal només obtindrem diferents nivells d’enquadrament però la perspectiva sempre serà la mateixa. Per això, despés amb els esquemes intento explicar que el que es coneix popularment com a compressió de la perspectiva és produit pel canvi de punt de vista, independentment de la focal.

    Potser no m´he expresat bé en la resposta a en Francesc quan he dit “És un altra manera de plantejar el problema però respectant la mateixa tesi” perquè potser hauria de dir que és un altre problema però que la mecànica per entendre-ho és la mateixa lògica. Si el fet de muntar un objectiu o un altre provoca que ens hem de moure és una cosa, però el fet és que si no ens movem, per més que variem la focal sempre tindrem la mateixa perspectiva geomètrica i no hi haurà cap compressió d’aquesta.

    Per exemple, ta típica foto de l’isard a dalt d’una montanya amb la lluna plena al darrera, si nosaltres fem la foto des de la distància per més que muntem un superteleobjectiu la relació de tamany isard-lluna serà la mateixa que si fessim la foto amb un gran angular, l’avantatge d’utilitzar el superteleobjectiu serà que estarem fent un zoom analògic que ens donarà molta més qualitat que si haguéssim de forçar el zoom digital. Cosa que explico en l’últim paràgraf.
    Gràcies per comentar i així anem d’aclarint el tema.

  4. Et seguiré amb delit!!
    bona feina!

  5. Eduard, ja et vaig llegir al teu blog i penso que és un molt bon article, com d’altres que tens. Enhorabona!!

    Ah, t’agraeixo que els vulguis compartir a EF i que entris a formar part activa del grup de col.laboradors.