avatar

Napoleó Sarony

Olive Thomas, per Napoleó Sarony (1910)Fa uns dies uns amics em van deixar un exemplar de l’edició facsímil de la Llumanera de Nova York, una revista il·lustrada que es va publicar en català  a Nova York a finals del segle XIX, concretament entre els anys 1874 i 1881. Després de gaudir amb els dibuixos d’en Cusachs i d’altres artistes de l’època -“tenim que guiar-nos per fotografías no sempre perescudes ni claras, tenen que reproduhirse los retratos ab la ploma y tinta xina, després se fotografían sobre la pedra y se graban per medi d’un procediment químic”-, he topat amb la notícia següent, de desembre de 1876:

Magníficas fotografías.
Habém tingut ocasión de veurer algunas fotografías presentadas y premiadas en la Exposició de Filadelfia, fetas per lo famós artista Sarony, y podém asegurar que no hi ha á Europa cap fotógrafo que de mellors ne fassa. La ventatja que té En Sarony sobre los altres fotógrafos es que éll es un gran artista que lo matéix sap manejar lo llápis  que lo pinzell. Los que vingan a Nova York no deurian anarsen sense ferse retratar en la galería d’En Napoleon Sarony, nº 680, Broadway. Es lo Napoleon dels fotógrafos.

D’entrada he pensat que es tractava d’un fotògraf català que s’havia instal·lat a la ciutat dels gratacels, però tot seguit he pogut comprovar que Sarony havia nascut al Canadà, concretament a Québec.  Si bé va començar la seva carrera com a il·lustrador,  durant un viatge a Anglaterra per visitar al seu germà que era fotògraf,  l’any 1856, va entrar en contacte amb aquest nou gènere.

Oscar Wilde, per Napoleo SaronyEn tornar a Nova York es va establir com a fotògraf, associant-se primer amb altres fotògrafs, i més tard obrint un estudi propi. La bonança dels darrers trenta anys del segle XIX va propiciar un augment important de la demanda d’entreteniment, i una de les activitats més populars fou el teatre. Els actors van esdevenir figures cèlebres, i es van adonar que la fotografia, un mitjà econòmic i de fàcil difusió, seria el millor aliat per fer créixer la seva popularitat.

I aquí és on apareixen els fotògrafs d’estudi, i entre ells Napoleó Sarony. El seu estil, caracteritzat per les poses exagerades i artificioses dels models, els decorats teatrals  i un domini innovador de les tècniques d’il·luminació,  van fer que Sarony fos considerat com un dels millors retratistes de l’època, que es va especialitzar precisament en els retrats d’artistes de teatre.

Sarony, un personatge força pintoresc, l’any 1871 ja tenia llogat un estudi a Nova York de quatre plantes que li costava 8.000$ l’any. Una mòmia egípcia muntava guàrdia al costat de la porta d’entrada. Cocodrils i aus dissecades, trineus russos, estàtues xineses, armadures antigues, … formaven part del decorat d’un estudi bigarrat i impactant.

Sarah Bernhardt, per Napoleó SaronyL’any 1881, durant la seva estada a Nova York, el poeta anglès Oscar Wilde va visitar l’estudi de Sarony, el qual li va fer diversos retrats que, d’alguna manera, es van convertir en un model a seguir pels gais de l’època. Uns grans magatzems van comercialitzar un d’aquests retrats sense que Sarony en cobrés ni cinc. Això el va empènyer a defensar els seus drets com a autor, aconseguint que la justícia americana reconegués que el retrat de Wilde era fruit d’un treball intel·lectual i li va reconèixer l’autoria. Aquesta sentència va sentar jurisprudència i això va permetre que a partir de llavors els fotògrafs poguessin cobrar per la seva obra.

De fet, Sarony pagava als artistes perquè posessin per a ell, i es reservava per a ell els drets de reproducció de les fotografies. Per això no dubtava en escriure cartes a les celebritats de l’època perquè es deixessin retratar. Per Internet és fàcil trobar algunes de les cartes que va escriure a Samuel Clemens (Mark Twain), a qui finalment va fer diversos retrats.

Una clienta seva va ser també la famosa actriu Sarah Bernhardt, la “Divina Sarah”a qui l’any 1892 li va pagar 1.500$ per poder-la retratar.

Durant els trenta anys que es va dedicar a la fotografia, Sarony va retratar gairebé totes les estrelles que van passar per Nova York. Es calcula que a la seva mort, l’any 1926, tenia més de 40.000 negatius, la majoria de persones relacionades amb el món de l’espectacle.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris4 comentaris a “Napoleó Sarony”

  1. Un entrepà de bull, una copa de vi, un cafè amb llet i la noticia de portada d’EF. Hi ha alguna manera millor de començar un dia de festa?
    Gràcies Miquel per aquestes portades tan interessants amb les que ens obsequies.

  2. Bona manera si senyor. Jo la miro abans d’esmorçar i deu n’hi do, també va força be jeje.

    Gràcies Miquel

  3. […]“tenen que reproduhirse los retratos ab la ploma y tinta xina”, una frase que dóna a entendre la impossibilitat, en aquell moment, de reproduir imatges de to continuu mitjançant la impremta. El procediments existent per reproduir imatges fotogràfiques amb tinta, la woodburytípia (o fotoglíptia, com li diuen els francesos) inventada el 1864 per Woodbury, era massa delicat, lent i car per a una publicació periòdica i, a més a més, calia tirar les imatges a part i després enganxar-les sobre els fulls de la publicació (mitjançant aquesta tècnica es tiraren els fulletons de la Galerie contemporaine, amb fotos de Nadar i Carjat). és per això que les fotografies s’hi reproduïen dibuixades en planxes de fusta, a línia, i es tiraven “a caixa” amb el text com si es tractés d’un gravat xil·logràfic. No serà fins 1882 que Meisenbach inventa el similgravat (perfeccionat el 1885 per Ives) que permetrà la reproducció d’imatges de to continuu com les fotografies per la impremta juntament amb el text. Les primeres fotografies reproduïdes mitjançant el procediment del similgravat aparegueren en l’Illustrirte Zeitung de Leipzig el 15 de març de 1884.
    Molt interesant l’aportació d’aquest article sobre la Llumanera de Nova York, una revista que no coneixia, com tampoc no coneixia el tal Sarony.

  4. Gràcies pels comentaris companys, i bon profit!
    El comentari que cito sobre la tècnica per reproduir les il·lustracions, era una resposta que els de la Llumanera van donar a la revista la Bandera Blanca, que els havia criticar uns retrats, dient que no eren gaire fidels als personatges retratats. La Llumanera, després d’explicar els complicats passos que requereix la impressió de les il·lustracions, conclou: “Ab tantas modificacions ¿te res d’estrany que perdin la fidelitat?”
    Moltes gràcies Francesc per la teva ben documentada aportació.
    Fa una setmana jo tampoc coneixia la Llumenera i fins ahir tampoc no vaig saber qui era Sarony.