avatar

Temps era temps

En un fil del fòrum un conegut fotògraf cerverenc parla de la prova de la gota per calcular el temps de revelat. Doncs bé, en un article publicat a la Revista de Girona l’any 1988, Emili Massanas explicava els procediments que feien servir els fotògrafs a principis del segle passat per revelar els negatius:

Tenint en compte la incertesa del temps d’exposició i de la il·luminació, no hi havia un temps fix de revelatge i, com que les plaques no estaven cromatitzades i eren poc sensibles a la llum, es treballava amb llum vermella. Cada placa era revelada individualment i, veient el desenvolupament de la imatge, es treia en el moment adequat, i encara es podia modificar amb un bany reforçador o afeblidor segons les circumstàncies.

Octavi Unal mostrant el tap de l'objectiuAquest sistema de revelatge fou modificat per l’anglès Vatkins. És el sistema anomenat cronomètric o factorial, que es fonamenta en què el temps necessari per al revelatge d’una placa és múltiple del temps necessari per aparèixer les primeres traces de la imatge. Aquest procediment fou utilitzat correntment per al revelatge de les plaques pancromàtiques i també pels autocroms de Lumière.

El tercer dels mètodes de revelatge és l’anomenat automàtic o de temps fix, que es va començar a fer servir al mateix temps que els obturadors guanyaren en precisió i de la utilització dels fotòmetres, amb la qual cosa s’aconseguia que tots els negatius tinguessin l’exacta exposició. A més es podien revelar moltes plaques a la vegada, i era imprescindible per als rodets de pel·lícula i és el sistema utilitzat actualment. El sistema és molt senzill, ja que per a un tipus d’emulsió del negatiu i un de revelador, hi ha un temps exacte de revelatge (a una temperatura donada).

Aquests mètodes, Massanas els va extreure del Manual de Fotografia publicat l’any 1901 com un suplement de la revista gironina Gerunda. Aquest manual, que fou el primer llibre sobre fotografia que es va publicar a Catalunya, sembla ser que podria haver estat obra de l’artista local Artur Girbal.

El manual en qüestió estava concebut com “una col·lecció de fórmules, procediments, regles i demés notícies recollides de varies revistes nacionals i estrangeres, ordenades per un aficionat”. Un dels apartats més curiosos és el que fa referència al temps d’exposició:

L’objectiu ha de destapar-se d’un sol cop i tornar-se a tapar sense donar a la cambra el més petit moviment, que produiria una imatge boirosa o indecisa; i per tenir seguretat que l’exposició hagi sigut complerta, és necessari baixar l’obturador uns cinc centímetres, pel cap més baix, avall de l’objectiu, i feta l’exposició, tornar a tapar amb la major suavitat i lleugeresa.

Aquí ve a tomb tractar de la qüestió del temps que ha de durar l’exposició de la imatge sobre la placa, que és el que sol designar-se amb la frase “temps de posa”. Regularment parlant i tractant-se de la classe de plaques que actualment s’usen, l’exposició ha de ser suaument breu o curta. Per tant, s’ha de partir sempre de la base de que un sol instant d’exposició complerta, ha deixat a la placa suficient impressió de la imatge que s’hi ha projectat. La resta consisteix en saber fer ús del revelador escollit entre molts que n’hi ha de prescrits.

Podem, doncs, fixar-nos com a punts de partida per a mesurar el “temps de posa”, les següents observacions:

A plena llum del sol, n’hi haurà prou amb un segon de temps, medit ràpidament per l’acció de treure l’obturador, baixar-lo i tornar-lo a posar a l’objectiu. Si s’usa un diafragma d’orifici molt petit, el segon de temps ha de ser natural o un poc més pausat.

Si, per raó de proximitat dels edificis o monuments que es fotografien, pogués emplear-se un diafragma més obert i a plena llum, el “temps de posa” ha de ser solament de mig segon, i aquest molt ràpid. Si la llum no és tan viva, el segon o mig segon ha de comptar-se un tant més pausat.

Si es tracta d’obtenir un retrat en una galeria o en un terrat, amb llum difusa però viva, s’ha de donar un segon d’exposició un poc estirat; i dos segons, i fins i tot tres, si la llum fos més dèbil i s’usés diafragma de mitjana obertura.

És interessant, i fins i tot convenient, saber com treballaven els fotògrafs ara fa cent anys, per poder entendre que malgrat l’evolució tecnològica, fer fotos continua consistint en deixar passar la llum per un forat durant un temps determinat per recollir-la en un material sensible, digues-li placa, pel·lícula o sensor digital.

Qui tingui interès en aprofundir en les tècniques antigues, recomano que doni un cop d’ull a la Col·leció bibliogràfica de tècnica fotogràfica del SGDAP (Servei de gestió documental, arxius i publicacions) de l’Ajuntament de Girona. Tot i que el llibre més antic de la col·lecció, El Museo de familias, amb l’article “Noticia sobre el daguerrotipo“, data del 1839,  el primer tractat de fotografia pròpiament dit és La Photographie et la chimie de la lumière, de H. Vogel, H.Paris, de l’any 1878. Per a qui prefereixi un manual més actual i assequible pot provar amb La Fotografía moderna al alcance de todos de Federico Pardo, de l’any 1898. I pels amants de l’slow-photo els reservaria el llibre de Léopold Löbel,  Le Développement lent. Al menys pel títol sembla que podria anar d’això!. I així fins a més de 200 títols sobre les tècniques fotogràfiques.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris6 comentaris a “Temps era temps”

  1. Excel.lent reportatge Miquel, i investigació. Enhorabona!
    Personalment m’ha agradat molt, sobretot el manual on es recull el càlcul de l’exposició, és tota una troballa! Molt bon treball!
    Ens veiem.