avatar

Una fotografia multidimensional

24 hores de cel des de Sounion, Chris Kotsiopoulos

Ningú amb un mínim de coneixement (en qualsevol dels possibles sentits) pot dubtar, a hores d’ara, que la tecnologia digital ens posa a les mans eines increïblement eficients que ens ofereixen possibilitats creatives que mai abans havíem pogut imaginar. Amb les càmeres i els programes de tractament dels que disposem actualment, ens podem aventurar a fer experiments i construir imatges que fins fa no gaire eren senzillament impossibles. Ja sabem, però, allò que se’ls diu als super-herois: un gran poder comporta una gran responsabilitat (si hi ha algun friki a la sala, segur que sabrà d’on surt la frase).

En qualsevol cas, Chris Kotsiopoulos tenia una foto al cap, però no estava segur si seria realitzable: una imatge del cel d’Atenes (Grècia) que mostres la seva evolució al llarg del cicle natural del dia, d’un matí a l’altre, 24 hores enregistrades en una sola fotografia. I com que va veure clar que només havia una manera de saber si es podia fer, va decidir posar fil a l’agulla.

En Chris va triar un emplaçament ben significatiu: el Cap Sounion, on hi ha el Temple de Poseidon. Com que ho volia fer als voltants del solstici d’hivern (21 de desembre) per tal de tenir el sol al cel el menys tems possible i els rastres d’estrelles més llargs. Va haver d’esperar el dia adequat, ja que necessitava 24 hores seguides de bon temps. A més, havia d’estar al lloc 2 o 3 hores abans abans de la sortida del Sol, per tal de fer els preparatius. Hi va haver d’afegir un parell d’hores més del segon dia, per repetir algunes fotos de la seqüència del Sol, malmeses pels núvols el primer dia.

Us transcric el relat del propi Chris Kotsiopoulos, que explica amb detall el procés que va seguir per fer les fotos.

Vaig començar la sessió al matí del 30 de desembre de 2010, prenent fotos amb la meva càmera en un trípode mirant cap a l’est. La part corresponent al dia d’aquesta sessió es compon d’una dotzena de trets que cobreixen el paisatge d’est a oest, així com el trànsit del Sol al cel, des de l’alba fins al capvespre. Vaig gravar la posició del Sol exactament cada 15 minuts amb un intervalómetre, amb un filtre AstroSolar ajustat a la lent de la càmera. En un dels trets, quan el Sol estava a prop de la seva màxima altitud, li vaig treure el filtre per tal de capturar una foto més dramàtica mostrant el resplandor del Sol. Després del capvespre, vaig prendre diverses fotos amb la càmera cap a l’oest-nord-oest per tal d’aconseguir una transició més suau des de la part de la nit a la porció nocturna de la imatge. La part de la nit també es compon d’una dotzena de trets però aquesta vegada d’oest a est. Després de les fotos d’aquesta transició, vaig prendre una seqüència curta dels rastres de les estrelles d’aproximadament mitja hora de durada, amb la càmera cap al nord-oest. A les 7:30 vaig apuntar la càmera cap al nord i va començar a prendre fotos del rastre de les estrelles cobrint gairebé11 hores. En acabar aquesta seqüència, vaig girar la càmera cap al nord-est i vaig disparar l’altra mitja hora de la seqüència curta de rastres d’estrelles. Finalment, amb la càmera mirant cap a l’est-nord-est, vaig prendre una sèrie de preses de la transició nit-a-dia.

Amb tot aquest material enregistrat, en Chris “només” va haver de dedicar 12 hores de feina per combinar en una sola imatge 500 fotos de rastres d’estrelles, 35 fotos del sol i 25 fotos del paisatge. El resultat: una imatge única que mostra una escena impossible, cobrint un camp visual de 360ºx180º i el transcurs del temps durant 24 hores en forma de planetoide. Impressionant!

Ja que hi som, us recomano que veu una visita a les galeries d’aquest grec, en Chris Kotsiopoulos. Estic segur que us agradarà el que veureu, especialment si us interessa l’astronomia, l’astro-fotografia o la fotografia nocturna.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris9 comentaris a “Una fotografia multidimensional”

  1. Què difícil que trobo poder arribar a fer aquestes fotos tant espectaculars. Tot molt interessant.

  2. Jo em trec el barret… no només per la tècnica emprada, sinó pel fet d’entestar-se a voler representar tot un dia en una sola fotografia. Hi ha coses que no les acabo de veue clares, a partir de la meva experièncoa personal en aquest tipus de fotografia de planeres, com comenta en Gothalo. Però el que compta és que ha aconseguit un resultat espatarrant que justifica totes les peripècies que ha fet. És el que té aquest món i les notícies d’EF, que no paren de sorprende’t!! com carai has topat amb aquest paio Lopes?

  3. Porre, el mèrit no és meu… Pregunta-li al Pep ;-)

  4. Suposo que era una pregunta retòrica Lopes, però en tot cas no te cap mèrit, tot al contrari, es un problema de dispersió… ;-)