avatar

Del maig del 68 al maig de l’11

Podran tallar totes les flors, però no impediran que arribi la primavera

Maig68-Paris per Jean-Claude SeineAquest va ser un dels molts eslògans que van sorgir durant la revolta del maig del 68 a Paris. Al cap de més de quaranta anys, quan a casa nostra les tisores tornen a estar ben esmolades, molts joves i no tan joves han sortit al carrer, també un mes de maig, per fer sentir el seu clam: ja n’hi ha prou.

Per celebrar aquest fet, he cercat imatges del maig francès per poder comparar aquella situació amb l’actual.

Primer de tot he topat amb el llibre Un prolétariat rêvé, amb vuitanta fotos en blanc i negre sobre la revolta de maig del 68, l’autor de les quals és el fotògraf francès Jean-Claude Seine. Com diu a la presentació, l’obra reflecteix un temps on el món del treball estava per sobre de la família i del plaer, un temps on la misèria i la precarietat deixaven tanmateix un lloc a la voluntat, cada vegada més forta, de canviar el món.

Una altra bona col·lecció de fotos del 68, més reduïda, la trobem al web de The New York Times. Aquí predominen les escenes de violència, tant per part dels manifestants com de la policia. Són imatges que recorden més aviat les revoltes que darrerament estan sacsejant alguns països àrabs.

Al web topfoto també hi trobarem moltes fotografies d’aquella primavera. Val a dir que un repàs a la multitud de galeries d’aquest web, de temàtiques ben diferents, us farà passar una bona estona.

Però el testimoni més fotogràfic d’aquella revolta l’he trobat en un vídeo on el fotògraf Bruno Barbey, de l’agència Magnum, explica les seves vivències d’aquells dies, tot comentant les fotografies que va poder-hi fer. Heus aquí la traducció que he fet directament del vídeo:

Maig del 68:  vam comprendre de seguida que es tractava d’alguna cosa important. Probablement la protesta més important d’aquell decenni, i fins i tot de després de la segona guerra mundial.

La gent estava cansada del gaullisme i esperava un canvi. Volien remodelar la societat, canviar les relacions entre els patrons i els obrers i tot això. Aquella època era com l’edat mitjana! França era una societat molt conservadora, molt tancada, i gràcies al maig del 68 podies sentir a joves i vells discutint sense barreres socials, sense complexes. Va ser una cosa mai vista fins aleshores.

"Flics" per Bruno BarbeyA la Sorbona fou una nit memorable, al gran amfiteatre, amb intel·lectuals, filòsofs, artistes, sindicalistes, gent de dretes i d’esquerres, que venien a expressar-se. També hi havia els líders, és clar, professionals de la paraula i la dialèctica que monopolitzaven els micròfons, però també van parlar Cohn-Bendit o Jean-Paul Sartre.

Al gran amfiteatre Richelieu, després d’un debat que va acabar molt tard, cap a les dues o a les tres de la matinada, la gent s’hi va quedar a dormir perquè ja no hi havia transport per tornar a casa.

El sis de maig hi va haver molts abalots per protestar per l’arrestament d’estudiants de la Sorbona. A la primera gran manifestació, la policia va disparar granades als apartaments dels burgesos que estaven mirant la manifestació des del primer pis. Quan els estudiants estaven a punt de ser atrapats a les portes de les cases, la gent els obria la porta i els feia entrar.

Alguns estudiants, a causa de les fotos publicades, on sortien amb llambordes a la mà, van ser arrestats. Per això, alguns estudiants no volien que els retratessin. Després van aparèixer a la premsa les fotos de la policia colpejant als estudiants, l’acarnissament amb les noies o amb la gent que estava per terra, amb les seves botes i les seves porres: tot això va ser filmat i sobretot fotografiat, i publicat. En aquell moment això va servir per mostrar la repressió de la policia, i va estimular la insurrecció popular.

"Maig 68, Paris" per Bruno BarbeyLes barricades les feien amb tot el que trobaven: barraques d’obra, que només havien de desplaçar, cotxes, cartelleres de cinema, etc.

El fet d’haver de treballar sovint sense flaix, ajudava a transmetre millor l’ambient, perquè en l’ambient de carrer el flaix hagués estat com un llampec.

La visió del carrer Gay-Lussac al matí del dia 11 fou impactant, com si fos Beirut després de la guerra civil. Barricades cada 50 metres, durant tota la nit.  Al matí la gent sortia al carrer amb la bata i les espardenyes d’estar per casa. Estaven ben desolats, entre arbres tallats i cotxes cremats. Fou increïble.

No hi havia televisió. La televisió estatal estava en vaga, i no hi havia manera de comunicar-se. Hi havia un petit grup organitzat entre d’altres per Chris Marker, amb qui em vaig associar. Jo  els donava les meves fotos que feien servir de manera anònima, era el que s’anomenava cinétracts, que enviaven arreu del país per ensenyar el que estava passant a Paris.

La millor manera d’estar informats era la ràdio, que la gent escoltava amb transistors i així sabia on passava l’acció. Ràpidament però, el govern va ordenar a les emissores que deixessin d’emetre.

En aquell moment a la fotografia li va tocar un rol molt important, que avui ha perdut a causa de la televisió. En aquella època hi havia molts menys fotògrafs que avui. En total potser hi havia una dotzena de fotògrafs que cobrien l’esdeveniment. Hi havia algunes agències de premsa joves, molt agressives i dinàmiques, molt periodístiques com Gamma, que distribuïen ràpidament les fotos que arribaven al cap de mig dia a Magnum i a les taules de redacció.

"Maig 68, Paris" per Bruno BarbeyEl moment culminant de la revolta fou la trobada entre estudiants i treballadors, un fet estrany que no crec que s’hagués donat mai abans. Hi havia hagut vagues molt importants. però el fet més significatiu del maig del 68 fou que els estudiants s’ajuntessin amb els treballadors. El partit comunista i els sindicats però, van boicotejar aquesta unió ja que no els interessava  que els estudiants i els obrers coincidissin. Vaig haver d’entrar en una assemblea de treballadors com a periodista ja que com estudiant no m’haurien deixat passar.

I ara, quaranta anys després, es parla del moviment estudiantil i s’oblida que també hi va haver una vaga de deu milions de persones.

Després hi va haver el discurs de De Gaulle, la dissolució de l’Assemblea Nacional, una gran manifestació gaullista, amb moltíssima gent: hi havia faccions d’extrema dreta, poc nombrosos però perillosos. També hi vaig veure paracaigudistes veterans de la guerra d’Algèria.

En aquell temps jo estava a Magnum. És cert que fins feia poc la tradició de l’agència era de fotos en blanc i negre. Hi havia molts pocs fotògrafs que treballessin en color. Cartier-Bresson considerava que la foto en color era “comercial”. Jo crec que això és un gran error. Finalment la foto en color ha ocupat el lloc que li correspon, però ha costat molt de temps.

"Llambordes" per Bruno-BarbeyEl blanc i negre pot servir per dramatitzar les situacions, però quan veus una manifestació als Camps Elisis amb tot de pancartes i banderes tricolors, perquè no fotografiar-ho en color?

L’enterrament d’un estudiant que es va negar al Sena quan era perseguit per la policia, fou una de les darreres manifestacions que van tenir lloc aquell maig del 68.

Però no hem d’oblidar que l’any 68 va ser un any molt agitat i ric en esdeveniments, potser més dramàtics i amb més conseqüències. Praga per exemple, o la guerra de Vietnam, l’assassinat de Martin Luther King, els Black Panthers. Passaven moltes coses al mateix temps a tot arreu.

Finalment, el maig del 68 va ser una manifestació d’estudiants en un dels països més rics del món. No hi havia atur al país, el desenvolupament econòmic era increïble, i no hi havia un dictador com en d’altres països. Hi havia simplement uns joves que volien canviar, moure’s, respirar, etc.

De moment, les escenes que podem veure de la “nostra” revolució no tenen massa a veure amb les imatges del 68. A veure si d’aquí a quaranta anys aquesta moguda es considerarà també una referència històrica en clau ibèrica.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris3 comentaris a “Del maig del 68 al maig de l’11”

  1. Aviam aquesta en que queda i que ens deixa, tan de bo que quelcom profund, que ara les armes del sistema son molt mes subtils però també poderoses. Avui ja no poden anar a garrotades que amb la massificació fotogràfica els actes físics queden inevitablement retratats. Gracies per l’article Miquel.

  2. Un article interessant i ben documentat. Gràcies Miquel!

  3. Els que en aquelles dates, gastàvem cabells llarg i pantalons de pota d’elefant, ara ens queden menys cabells i amb sort anem encara amb texans, però una cosa no ens ha canviat, el que portem al cervell i al cor.Gràcies Miquel per recordar!La imaginació al poder!!!