avatar

La Comuna de París

Cadàvers de comuners executats. Anònim, 1871Aquests darrers dies el món està pendent d’unes fotografies. Els responsables voldríen mostrar-les, però sembla que tenen por de ferir la sensibilitat de l’espectador i no saben si ensenyar-les o no. És com si d’alguna manera, es volgués traspassar tot el protagonisme a unes fotografies, a unes imatges que, pel què es diu, han de ser reveladores,  definitives. Però no per la seva qualitat tècnica, que importa ben poc,  sinó per allò que mostren: un home mort amb el cap destrossat per una bala, ni més ni menys. Tot plegat, el resultat de l’atac d’uns soldats a la casa de l’enemic número u.

Però, allò que per a uns seria la prova irrefutable de la mort del seu enemic, i per tant el trofeu que voldrien mostrar, per a d’altres podria arribar a ser un símbol  de la barbàrie d’occident contra la qual diuen lluitar.

Això m’ha fet pensar, salvant les distàncies, en les amenaces adreçades als comuners que l’anarquista Piotr Krotopkin atribueix als burgesos que van acabar amb la comuna de París, el maig de 1871:

Facis el que facis, deixaràs d’existir. Si t’agafem amb les armes a la mà, la mort; si deposes les armes, la mort; si colpeges, la mort. Si supliques, la mort! Cap a on giris els ulls: a la dreta, a l’esquerra, cap endavant, cap enrere, cap amunt, cap avall, la mort! Tu no només estàs fora de la llei, sinó fora de la humanitat. Ni l’edat, ni el sexe et salvaran, ni a tu ni als teus. Moriràs, però abans coneixeràs l’agonia de la teva dona, de la teva germana, de la teva mare, de les teves filles, dels teus fills, fins i tot al bressol! Anirem, sota la teva mirada, a prendre al ferit de l’ambulància per trossejar-lo a cops de baioneta, per esclafar-lo a cops de culata. L’agafarem, viu encara, per la seva cama trencada o pel seu braç ensangonat i el llançarem al riu com un paquet d’escombraries que crida i sofreix. La mort! La mort! La mort!

Unes paraules dures que, avui dia, es podrien atribuir tant als uns com als altres. És el que té la barbàrie de la guerra.

Columna Vendôme per DisderiTornant a la fotografia, però, i sense deixar la guerra, voldria fer esment de Roger Fenton, que és considerat el primer fotògraf oficial de guerra. Al 1855, amb el seu carro-laboratori, es va desplaçar a Crimea com a corresponsal de guerra. La seva expedició, finançada per l’estat i amb l’auspici del príncep Albert, havia de mostrar una guerra “amable”, apta per als contribuents i els familiars dels soldats, sense morts ni ferits, sense l’horror que hom associa a la guerra. Un clar exemple,  de manipulació político-fotogràfica.

Tornant a la comuna de París, veiem que els fotògrafs també hi van ser presents per deixar testimoni de la revolta: els canons de Montmartre, les barricades i, sobretot, la columna Vendôme derruïda, com a símbol de la destrucció de l’imperi burgès. La fotografia comença a ser una peça important per explicar la història.

Les llargues exposicions que requeria la fotografia d’aquella època, bàsicament al col·lodió humit, van determinar clarament el tipus de fotografia a fer: escenes de carrer, retrats i les ruïnes.

A les fotos de carrer, els comuners revolucionaris surten al costat dels monuments, posant orgullosos per a la posteritat. També hi ha molts retrats dels protagonistes d’ambdós bàndols: els versallesos i els eclesiàstics d’una banda i els federats i comuners empresonats de l’altra. Molts d’aquests retrats van servir per inculpar posteriorment als comuners empresonats, convertint així la fotografia en una eina judicial i de repressió.

Fotomuntatge d'Eugene Appert, 1871La censura, que també va actuar sobre els fotògrafs, no va impedir que fotògrafs d’estudi com Bruno Braquehais sortissin al carrer com reporters improvisats, per retratar escenes del poble insurrecte.

D’altres fotògrafs  van optar pel bàndol burgès. Com Eugène Appert, declarat anti-comuner, que no va dubtar en fer fotomuntatges per demostrar el caràcter sanguinari i despietat dels revoltats (Les Crimes de la commune). O com Jules Raudnitz, que va fer 12 fotografies estereoscòpiques (Le Sabbat Rouge) amb imatges del conflicte, on remarcava les faccions dels revolucionaris amb gestos exagerats i grotescs.

Les fotografies d’aquests dos últims fotògrafs, de marcat contingut propagandístic, volien mostrar els comuners com uns delinqüents, com uns terroristes que diríem ara, i van servir per justificar la repressió contra els revoltats.

Durant els mesos que va durar la comuna de París, es van fer també moltes fotos de ruïnes. Per a uns, el símbol de la decadència i el fracàs de l’imperi burgès. Per als altres, l’evidència de la mentalitat nihilista i destructora dels insurgents. I per a alguns fotògrafs, com Charles Marville i Alphonse J.Liébert una important font d’inspiració, i d’ingressos. Les fotografies de les ruïnes, a més de ser una prova irrefutable dels esdeveniments històrics es van convertir en escenaris estètics, en obres d’art.

I és que la fotografia, ja sigui al servei de l’estètica, de la història o de la propaganda, té un llarg recorregut.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris5 comentaris a “La Comuna de París”

  1. M’agradat molt. Gracies Miguel!

  2. Un article fantàstic Miquel, gràcies

  3. Molt interessant l’article sobre la fotografia en la primera gran revolta proletària. M’ha agradat molt la frase que cita Kropotkin on queda patent la ràbia de la burgesia davant la gosadia del proletariat d’intentar alliberar-se del seu jou, perquè pensem que per aquella època els treballadors eren fortament explotats, amb jornades de treball larguíssimes i condicions de vida molt dolentes. I , és clar, no tenien dret de vot (sufragi censitari).

  4. Gràcies per l’article Miquel!