avatar

Modelar la perspectiva

A l’hora d’enquadrar una fotografia és molt útil dominar els conceptes bàsics de perspectiva que ens permetran variar ràpidament les ‘línies’ o fugues de la nostra composició, sense haver de recórrer a un atzar improvisat que ves a saber quan temps ens farà perdre i si ens permetrà finalment aconseguir allò que volem. No pretenc explicar com fer perspectives sinó simplement donar quatre consells pràctics per saber com ens hem de moure per variar les fugues de l’escena segons la nostra voluntat.

Tot i que en qualsevol perspectiva hi ha tants punts de fuga com direccions no frontals, si simplifiquem a la terna tridimensional X,Y, Z tindrem com a màxim 3 punts de fuga principals, un per cada una d’aquestes direccions ortogonals.

Per això, diferenciarem tres tipus bàsics de perspectiva depenent del número de punts de fuga: la perspectiva frontal (1 punt de fuga), la perspectiva angulada (2 punts de fuga) i la perspectiva de quadre oblic (3 punts de fuga). I veurem com les podem variar amb senzills criteris de desplaçament del punt de vista i la visual principal. Recordem que el punt de vista és on col·loquem la càmera i la visual principal és l’eix descrit pel punt de vista i el punt on apuntem amb el centre del nostre visor.

Perspectiva frontal (esquerra), perspectiva angulada (centre), perspectiva de quadre oblic (dreta)

Perspectiva frontal (1 punt de fuga)

La perspectiva frontal conté un únic punt de fuga principal on fuguen tots els plans paral·lels a la visual principal. S’aconsegueix mantenint aquesta totalment horitzontal i apuntant perpendicularment a un pla frontal, així tant aquest pla frontal com tots el que li siguin paral·lels mostraran tan les verticals com les horitzontals sense fuga.

La figura A permet comprovar com varia la perspectiva si ens apropem o ens apartem de l’objecte. Quan ens apropem (esquerra) dramatitzem les fugues permetent forçar l’efecte al màxim aproximant-nos encara més utilitzant un gran angular, i quan ens allunyem (dreta) es suavitzen les inclinacions de les fugues i apareix la coneguda “compressió de la perspectiva” sobre la qual versava aquest altre article.

Figura A - perspectiva frontal

A la figura B podem observar l’efecte de desplaçar-nos lateralment. Així aconseguirem variar les fugues de profunditat cap una banda o altra i es veu com es pot exagerar a mesura que augmentem aquest desplaçament (dreta).

Figura B - perspectiva frontal

La figura C mostra el què passa si el desplaçament és vertical. Evidentment només podem veure la part superior enlairant-nos per sobre l’objecte (esquerra), i podem augmentar la inclinació de les fugues superiors abaixant al màxim el punt de vista a ras de terra (dreta).

Figura C - perspectiva frontal

Fixeu-vos però, que si només desplacem el punt de vista però mantenint sempre constant la direcció de la visual principal, el pla frontal principal sempre manté intactes les verticals i les horitzontals totalment perpendiculars entre elles i sense fugar-ne cap.

Perspectiva angulada (2 punts de fuga)

La perspectiva angulada presenta dos punts de fuga principals i apareix quan girem la visual principal de tal manera que deixa de ser ortogonal al pla frontal. En aquest cas les úniques línies que no fuguen són les verticals. Les línies paral·les a l’eix X fuguen a un punt i les paral·leles a l’eix Y a l’altre.

A la figura D veiem com determinem quina serà la cara que volem donar-li més importància. Com més ens acostem a l’ortogonalitat de la visual principal respecte una cara, aquesta tindrà unes fugues més suaus i agafarà més dimensió respecte la seva cara perpendicular, més amagada i amb fugues molt més pronunciades.

Figura D - perspectiva angulada

La figura E combina el moviment de rotació de la visual principal de la figura D amb el desplaçament vertical de la figura C. Però sempre tenim dos punts de fuga sense que cap d’aquests moviments provoqui l’aparició d’un tercer.

Figura E - perspectiva angulada

Perspectiva de quadre oblic (3 punts de fuga)

La perspectiva de quadre oblic disposa de tres punts de fuga on hi conflueixen respectivament les línies paral·leles als eixos X, Y i Z. S’aconsegueix inclinant la visual principal, deixant de mantenir la seva horitzontalitat amb el terra que havíem mantingut fins ara.

A la figura F es mostra el resultat d’inclinar la visual principal cap avall (esquerra) i que s’anomena picat, i l’efecte de fer-ho cap amunt (dreta) aconseguint el que es coneix com a contrapicat. El picat fuga les verticals cap a un punt inferior i el contrapicat cap a un punt de fuga superior.

Figura F - perspectiva de quadre oblic

Us recomano que practiqueu aquests moviments enquadrant amb la càmera o, fins i tot, a simple vista. I quan cregueu que les ‘línies’ no tenen prou força als enquadraments penseu quin d’aquests moviments és el necessari abans de fer-ho per tempteig, i veureu que amb poc temps serà una cosa totalment instintiva.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris16 comentaris a “Modelar la perspectiva”

  1. Hi ha feina, aquí ! Et felicito, és entenedor i interessant.

  2. Molt bò Ed. Didàctic com sempre.

  3. M’agrada la qualitat d’aquest article. Tinc una mica rovellat el coneixement de la perspectiva dièdrica (la que utilitzes amb les fletxes), i la cònica encara més (la que resulta més útil a l’hora de fer la fotografia). Personalment només coneixia la d’un i la de dos punts de fuga.

    • Anant més lluny, -però això comportaria l’ús de matemàtiques més avançades (i que jo no conec)-, segons la distància focal, la lent, etc., les rectes es transformen en corbes. Per exemple, amb un “ull de peix”.

  4. Aristarc, jo tinc entès que l’efecte de l’ull de peix no és per la distància focal sinó per una limitació tècnica en la construcció de l’objectiu. Quan s’han de construir òptiques tant forçades es dispara la distorsió de barrilet fins a mostrar resultats més propis de la perspectiva esfèrica.