avatar

Les parets

"Abstraccion en el muro gris" per Antonio Gonzalez-AlbaFa dies que volia escriure sobre un dels temes fotogràfics que m’atrau més: les parets. La paret ha estat un element present al llarg de la història de la fotografia, quasi bé sempre, però, amb un paper molt secundari, d’acompanyament. En els retrats d’estudi, sense anar més lluny, la paret de fons sempre hi ha estat present, és clar. A vegades amagada darrera d’uns decorats més o menys discrets, o amb la il·luminació que no ens la deixa veure prou bé.

Però també hi ha hagut fotògrafs que han escollit la paret com a protagonista de les seves obres. Parets envellides i embellides pels anys i per les circumstàncies. Parets que són testimoni d’una època, d’una manera d’entendre el món, diria jo. O parets immaculades, minimalistes pròpies de façanes més noves i polides.

Fotografiar una paret és una mica com visitar la casa-museu on havia viscut un personatge famós: malgrat que el protagonista no hi és, els mobles i les seves pertinences ens parlen de com era, de com vivia, quines coses li agradaven. Això mateix és el que hi trobo jo a les parets dels nostres pobles i ciutats: el testimoni anònim d’una realitat sovint oblidada, marginada, maltractada fins i tot, amb marques i senyals del pas del temps, que formen part de la memòria col·lectiva, com els monuments més emblemàtics.

"Mancha abstracta en una pared blanca de Sevilla" per Gonzalez-AlbaAh, si les parets parlessin!, fa un conegut refrany. I d’això es tracta, de fer-les parlar. I amb una càmera es pot aconseguir.

D’entrada les parets són bàsicament una superfície plana, com la imatge que després obtindrem en fotografiar-la. Una superfície plana, però carregada de matisos, on la profunditat de camp, d’entrada, sembla que no és el més important. Una superfície on els elements que s’hi troben ens permeten fer composicions pròpies, particulars, originals. Cal jugar amb els colors i amb les textures. Amb els relleus més o menys pronunciats i amb les ombres que s’hi projecten.

Tal com ho fa el professor de Sevilla Antonio González-Alba, que des dels seus àlbums abstractes i de parets de flickr ens ensenya les enormes possibilitats plàstiques que té la  fotografia de parets i superfícies.

En comentar-li que m’havien agradat molt les seves fotos, m’ha confessat:

Satisfago mi vena de pintor abstracto através de la fotografía. Yo siempre he dicho (a mis alumnos y amigos) que la calle y sus paredes es el mayor museo de arte abstracto, solo hay que “saber ver”.

"De restauracion" per Antonio Gonzalez-AlbaParaules que comparteixo plenament. Les seves fotografies són veritablement un compendi d’art abstracte, on els colors i les formes, la distribució i composició equilibrada d’elements i grafismes, l’aprofitament de les textures, relleus i ombres conformen una obra plàstica abstracta extraordinària. Una obra, d’altra banda, que estic segur que ens ha d’estimular a sortir al carrer, i observar amb mirada de fotògraf, la bellesa de les parets davant de les quals segurament hi hem passat infinitat de vegades sense fixar-nos-hi.

Responent a un comentari a una de les seves fotografies, sobre la seva capacitat de veure coses que els demés no saben veure, González-Alba afirma:

Todos vemos estos detalles, lo que ocurre es que no entrevemos la belleza que pueden encerrar al ser representados como obra.

Doncs això, a veure si algú més s’anima i entra a formar part del cercle de fotògrafs de parets, portals, tanques, calçades de carrer i altres superfícies de bon retratar.  Hi ha tant d’espai fotogràfic al nostre abast!

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris8 comentaris a “Les parets”

  1. Un bon recull ben interessant de parets! :)

  2. A mi també m’agraden molt aquestes fotos, Miquel. Esta clar que a tu no et podíen castigar “cara a la paret”, perquè et feien un favor!