avatar

Manel Armengol, no només fotoperiodista

Manifestació "Llibertat, Amnistia, Estatut d´Autonomia", per Manel ArmengolHi ha fotografies que passen a la història. Que acaben esdevenint, en elles mateixes, un objecte històric, més enllà del que aquestes mostren. Aleshores, el fotògraf pot esvanir-se, i sols la fotografia resta. És un mal comú de molts fotoperiodistes.

Avui presentem un fotògraf que no ressona tant com els Català (Pic i Roca), Miserachs, Colita, i tants d’altres, però que de ben segur coneixeu, com a mínim, per la primera fotografia que il·lustra aquest post. Sí, és la d’en Lluís Maria Xirinachs protegint-se de les garrotades de la policia durant una manifestació, l’any 1976, per la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia. No, aquest no, l’anterior.

Però Manel Armengol ja d’abans que feia fotos. De fet, des de començaments dels anys setanta: ell era un jove periodista, i va estudiar fotografia per a il·lustrar els seus articles. Poc que sabia, però, que aquesta segona faceta acabaria eclipsant la primera.

Testimonis del temps, per Manel ArmengolAixí, aquest jove badaloní, nascut el 1949, començava la seva carrera de fotoreporter. La sort, si es pot dir així, li va ser favorable: les fotos d’aquella manifestació li van obrir totes les portes, aquí i a l’estranger. Començà llavors a col·laborar amb prestigioses revistes, i fins i tot a esdevenir corresponsal a l’estranger, als EUA i a la Xina. Gràcies a aquells viatges foren possible sèries tan interessants com la de la vida quotidiana a la Xina. Armengol, finalment, el 1982, lloga un pis a la Pedrera, l’edifici de Gaudí, i se n’hi va a viure.

La sort, però, deixa de posar-se de part seva. Un accident de llarga recuperació l’obliga, el 1983, a haver de deixar el fotoperiodisme. Comença llavors un nou procés de descoberta, que el portarà, sobretot, per la fotografia arquitectònica. Estudia i analitza les llums, i fa les seves primeres fotos nocturnes del terrat de la Pedrera.

Bellardia trixago, per Manel ArmengolMica en mica es va refent, i l’activitat fotogràfica creix. Col·labora amb revistes d’arquitectura i disseny, i experimenta amb fotografies de gran format. Comença llavors, a partir dels anys noranta, també la seva etapa com a professor universitari.

La dècada del 2000 representa un moment de maduració. Fa diverses exposicions, i viatja fins a l’Índia. El 2004, el MNAC adquireix diverses fotos seves, sobretot les de la Transició.

I és que, Armengol, ha acabat esdevenint un fotògraf total. Actualment, investiga també amb la fotografia estenopeica, i amb l’ús de cristalls. No deixeu de fer una ullada als seus darrers treballs, us sorprendran.

Tot va començar, però, quan un jove periodista, els anys setanta, va voler acompanyar els seus reportatges amb la fotografia. Una vegada més, es demostra que l’art té molt a veure amb les ganes de treballar, amb la constància, i amb el no deixar-se vèncer.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris6 comentaris a “Manel Armengol, no només fotoperiodista”

  1. Mira què he trobat en aquest enllaç.

    Una obra original del fotógrafo Manel Armengol, intervenida simultáneamente por Nel Amaro, César Reglero, Eduardo Acosta Bentos y Eduardo Barbero, sirvió para ejemplificar el significado esencial del apropiacionismo constructivo.

    La fotografia en qüestió és la dels policies, i el comentari es refereix a una exposició sobre poesia visual apropiacionista (manipulació i recreació a partir d’imatges i obres d’altres autors)