avatar

Artistes i alquimistes: pel camí més difícil

Un dels atractius que ens ofereix la fotografia actualment és, probablement, la gran diversitat de camins que podem triar. No ja només quant a gèneres, especialitats, estil o plantejament personal, sinó també quant a tècniques i procediments. Òbviament, n’hi ha un que clarament predomina sobre tots els altres. Malgrat la seva relativa joventut, la tecnologia digital respon de sobres a un ventall ben ample d’exigències. Des del punt de vista del simple col·leccionista de records—celebracions familiars, viatges, amics…— és innegable que cap altre sistema pot competir en immediatesa, garanties d’èxit i simplicitat. Qualsevol persona amb capacitat per saber a quin peu va cada sabata, avui dia,  pot produir imatges que el satisfacin plenament, que no és poca cosa.

A l’altre extrem del nivell d’exigències, la situació és ben similar. La fotografia d’us comercial —premsa, publicitat, revistes, documental, etc— està tan sotmesa com qualsevol altra activitat industrial als mateixos paràmetres de productivitat, minimització dels costos, qualitat i rapidesa. La fotografia digital cobreix l’expedient plenament i gairebé sense suar la cansalada. A tot això, cal afegir el recolzament de la informàtica en forma de programari d’edició, postproducció i manipulació de les imatges, que no ha fet sinó potenciar les possibilitats del procediment digital, projectant els seus límits més enllà del que ens atrevim a imaginar.

Per altra banda, l’artista fotògraf que, ni que sigui ocasionalment, es pot escapar dels condicionants de les aplicacions utilitàries i comercials, actualment disposa d’eines molt poderoses que el permeten crear imatges de tanta qualitat com vulgui, amb possibilitats creatives il·limitades i en formats que fins ara només estaven reservats als noms consagrats que, convenientment apadrinats o per recursos propis, podien afrontar el cost dels projectes més agosarats. Res no és gratis i, en general, la fotografia no és una activitat inherentment barata, però encara i així, probablement mai ha estat tant assequible. I sense cap dubte, mai s’havia produït tanta imatge fotogràfica.

Per a l’aficionat, sense entrar a valorar que significa exactament el terme, la conjuntura no pot ser millor. Un mercat brull d’oferta quant a equips; una tecnologia que ofereix sobrades garanties d’èxit; la coexistència amb Internet, que permet exhibir el material produït sense que hagi de passar cap més filtre quant al seu interès o qualitat que el de la pròpia auto-exigència; l’esclat pandèmic de les xarxes socials, que han definit una nova manera d’establir vincles de relació i contribueixen a la propagació universal de les imatges fotogràfiques. Gairebé ens podríem atrevir a dir que és en aquest sector, el de l’aficionat, que l’impacte de la nova tecnologia —de veritat que encara ho és, de nova— ha estat més profund i espectacular. Mai com abans l’afició a fer fotos ha estat tan estesa, tan democràtica, tan generalitzada i tant assequible.

Tot plegat, flors, violes, gessamí i espàrrecs a la vora del camí. Un panorama esplèndid, brillant, prenyat de promeses, lliure de sobresalts i ensurts, augurant un futur encara millor. Imprès en format tríptic i sobre paper couché semblaria una promoció immobiliària de les que es feien a Torrevieja, o un pamflet electoral. I aquí mateix ho podríem deixar, que tampoc caldria remenar-ho més.

Que tu creus, tu! Llavors apareixen els inconformistes, els que mai estan contents amb res, els que sembla que pateixen una mena de varicel·la anímica que els provoca una picor incessant. Torracollons, ni més ni menys.

Si no són les ganes d’anar per l’esquerra, a la britànica, de caminar amb el pas canviat, quin altre motiu pot justificar que hi hagi un cert nombre d’aficionats que han tornat a procediments anteriors? O, el que encara resultaria més pervers, alguns que varen començar amb el procediment digital i després han canviat al químic? Potser els primers s’han deixat seduir i arrossegar per un irreflexiu i malaltís sentiment d’enyor, per pura i risible nostàlgia. Els segons, que no tenen records de pudor d’acètic per evocar, segurament són inadaptats, marginats o elements sistemàticament anti-sistema (digital), sense més.

Encara resulta més incongruent i desconcertant comprovar que hi ha fotògrafs que avui dia practiquen tècniques pròpies dels seus besavis, complicades, brutes, de resultats imperfectes i impredictibles, manegant càmeres primitives, de dimensions còmicament absurdes, remenant substàncies que són tòxiques o explosives. Quina mena d’impuls els empeny a potinejar amb aquestes porqueries i donar l’esquena a la pulcritud i eficàcia quirúrgiques del procediment digital? Semblen criatures garbellant sorra fina, jugant a fer fanguet i sopa de pedres.

No havíem quedat que el que importa és el resultat i no el procediment? Quina necessitat hi ha de pujar a les Muntanyes Virunga per veure el goril·la de muntanya, sense plenes garanties de trobar-ne, si els podem contemplar còmodament des del nostre sofà, a un documental d’aquells de ferams, tot fent una dolça becaina estival? No és millor arribar a Santiago de Compostela en un parell d’hores, descansat, fart d’ametlles salades i suc de taronja, sabent que disposem d’una armilla salvavides per protegir-nos si l’avió caigués al mig de Castilla-La Mancha, que rebentar-se l’anima i fondre’s els peus fent el Camí? Si al final del que es tracta és de besar el Sant, no és millor fer-ho de la manera més fàcil? Si és que sembla que a alguns els agrada patir!

Potser podríem fer l’esforç considerable de posar-nos en la pell de tan singulars personatges, mirar d’entendre les fosques motivacions que els porta a malmetre temps i energia vital circulant pel camí més difícil i tortuós. Es diria que aquesta gent gaudeix més del passeig que del fet d’arribar a destí; per ells la travessa és tant o més important que l’arribada. Bé, en realitat la màxima el que importa és la foto i no com ha estat feta amaga una fal·làcia: potser no ha d’importar a l’espectador, al que es mira la foto, però sí que pot ser important, inclús essencial, pel seu creador.

Ah, ves per on! Ja deu ser això: potser aquesta gent troba que el sistema digital els roba gran part del plaer que es pot extreure del procés creatiu. La tecnologia digital elimina el patiment, és com un analgèsic d’ample espectre que ens deslliura dels cruiximents que sovint acompanyen l’esforç, escurça el temps necessari per obtenir el resultat, minimitza els riscos i ens deslliura de la  vergonya d’haver-nos d’enfrontar a les nostres errades i fracassos: delete picture, yes. El que passa, pel que es veu, és que aquesta gent gaudeix del perill, de la incertesa i del caràcter fugisser de l’èxit. Sembla que es creuen de cor aquella màxima de Si costa poc, val poc. O senzillament, no els ve de gust fer com fan molts, mil·lions d’altres. Home, vist així… Però vaja, no deixa de ser una raresa. Probablement, els darrers supervivents, resistents al canvi. Fonamentalistes, talibans, dinosaures.

Ens podem fer una idea més clara de l’esperit que anima aquesta mena de persones fent un cop d’ull al web oficial d’un documental que sembla ser que ha d’estar enllestit en algun moment d’aquest any: Artists & Alchemists. La pel·lícula ens acosta a la personalitat i manera de fer de 10 artistes fotògrafs actuals, plenament reconeguts i cotitzats, que produeixen la seva obra emprant tècniques fotogràfiques del s. XIX com el daguerrotip, el col·lodió humit i el ferrotip. A més del petit avançament del documental, hi trobareu una breu ressenya de cada artista, un fragment de la seva intervenció a la pel·lícula i una mostra de la seva obra.

(El Javascript està desactivat o tens una versió anticuada del Adobe Flash Player. Sisplau, instal·la la darrera versió del Flash Player.)

Veient el trailer i els vídeos de cada un dels fotògrafs, resulta interessant copsar com cadascun d’ells aplica aquestes tècniques arcaiques a la seva visió personal, oferint un ampli espectre d’estils i formes d’expressió que van des del més clàssic i tradicional al més innovador i arriscat. Val molt la pena, també, parar l’orella i prestar atenció a les reflexions que fan els fotògrafs al voltant de la seva concepció de la fotografia, del que els interessa i del que persegueixen com artistes. I per què ho fan carregant una pedra a l’esquena, per dir-ho així. Com es diu al final del vídeo, si fos fàcil tothom ho estaria fent. Quines coses de dir!

En tot cas, ja se sap: de gent rara, sempre n’hi ha hagut i mai en faltarà. No passeu ànsia, només els heu d’ignorar, canviar de vorera, continuar pel camí dret, clar i lluminós, sense desviar-vos mai per corriols incerts i passatges arriscats, que tots sabem de la Caputxeta i el llop libidinós (no ens enganyéssim, la gana del cànid no era ben bé d’origen gàstric). Això sí: les fotos que aneu fent, envieu-les del dret al Facebook, no us ho penseu pas gaire, que tothom vegi que maques que us han quedat.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris13 comentaris a “Artistes i alquimistes: pel camí més difícil”

  1. Carai Joan, no coneixia aquesta habilitat narrativa! O sí, però es que aquesta vegada t’has superat. He disfrutat més llegint-e que pensant en el què dius. Potser és que un dissabte el vespre no és bon moment per aquestes lectures. Hi ha hagut moments que m’ha semblat que aprofundeixes i al final, que no deies res. En fi, només em queda que felicitar-te per aquesta llarga reflexió, m’ho he passat molt bé. Gracies! (encara no he vist el video)…

  2. Doncs ja em permetreu discrepar. Sense carregar-me els mètodes “clàssics” no veig que hi hagi cap diferencia amb el potencial dels mètodes “moderns”. Sobretot si es busquen els resultats que aquests alqumistes proposen a la seva web. De fet jo diria que l’aspecte creativitat, entenent-la com una aportació del creador i no com una circumstància del medi, te mes potencial en lo modern doncs les possibilitats son infinites però en el àmbit de lo antic la “personalitat” la hi posa molt la tècnica escollida. Ni millor ni pitjor però a mi que no em convencin d’una obra amb arguments de que “es mes difícil de fer” o “es original” (quan molta de la originalitat l’hi ha posat el comportament dels materials). Jo em sospito que s’està forçant una mitificació de certes técniques per aconseguir fer obra que es pugui diferènciar de la massa immensa de fotos i fotògrafs. I em sembla molt bé, perfectament respectable i intel·ligent, però potser nomes es això. Que les tècniques “laborioses” facin de filtre entre els que es treballen una foto i els que ametrallen el mon? segur que sí però es una mesura artificial, en aquest cas el que compta es el resultat final (tret de que siguis un marxant d’art o un col·leccionista que considera el valor material de la obra)

    • Gràcies per discrepar! El que passa és que jo no difereixo del teu plantejament, excepte en un aspecte concret. Per parts:

      • Jo no crec que la utilització de determinades tècniques, per molt arcaiques, exòtiques, tecnològiques o estrambòtiques que siguin, aporti trets de creativitat per se. Penso que la creativitat és condició prèvia i després l’artista tria el mitjà o eina que creu més adient per materialitzar les seves idees. Diria que en aquest punt estem ben d’acord.
      • Com dic al meu text, crec que allò de “el que importa és el resultat”, com tantes afirmacions absolutes, només és una veritat parcial. Penso també que seria interessant alliberar-se d’aquest tòpic. El resultat potser només és important per l’espectador, evidentment. Però el “com s’ha fet” deu tenir la seva importància, i segurament no poca, pel creador mateix, des del moment que ha triat un procediment concret i ha descartat la resta, per les raons que sigui (experiències prèvies, gust personal, idoneïtat de la tècnica en relació al resultat desitjat, desig d’experimentar, valor al mercat, etc). És a dir: a mi em pot importar ben poc com fas tu les teves fotos, només valoro si m’agraden o no, però sí que m’importa molt com faig les meves, que per alguna raó he decidit triar un procediment diferent al teu, no?

      Una de les idees que he volgut transmetre en el meu text és que hi han camins alternatius, diferents dels que segueix la majoria. I encara que alguns puguin ser difícils, no estan exempts d’atractius. Per tant, potser val la pena considerar-los i inclús plantejar-se la possibilitat d’aventurar-se a explorar-los, abandonant ni que sigui per un moment el confort del que és segur i conegut.

      Aprofito per agrair a tothom els seus comentaris. Que us animeu a expressar el vostre parer, a favor o en contra, és tot un premi. Vol dir que, ni que sigui una mica, he aconseguit el que em proposava: provocar reflexió i debat.

  3. El que anava a dir, en essència, ho ha explicat molt bé en Lopes… I d’alguna manera és el que he intentat dir en la meva primera intervenció. La valoració del procediment no hauria de marxar de la subjectivitat del creatiu i malament, penso, quan aquest en fa bandera de la dificultat que ha tingut per justificar la seva obra. El resultat importa… I és la seva importància la que ens encuriosirà a voler saber el procediment, si cal. El procediment potser podria ajudar a perfilar el valor final de l’obra no pas la seva qualitat… Si és que acceptem que qualitat i valor son aspectes diferents d’una obra… Les platinotipies del Toni Catany feien augmentar el valor i no pas la qualitat de les seves fotografies…

    • Les platinotipies del Toni Catany feien augmentar el valor i no pas la qualitat de les seves fotografies…

      De les fotografies no, però sí de les copies, de “l’objecte final”. Igualment, una tècnica deficient pot malmetre el resultat i impedir que la intenció expressiva de l’autor es materialitzi plenament. Les fotos del Catany evidentment no serien el mateix tirades al Fotoprix de la cantonada i, com a fotografies, podrien quedar “malferides”. I és clar, no vendria ni un dels portafolis :-D

      • Sí, sí, completament d’acord Lopes… És clar que abans de fer la platinotípia les fotografies ja funcionaven soles, sigui per positivat convencional químic o per impresió FineArt. La mateixa fotografia te un preu de cost (sense comptar la part creativa de l’autor) molt diferent si la imprimeixes al Fotoprix o al Laboratori Còpia… i és la decisió de l’autor escollir el procediment de l’acabat final… però que passa si el públic vol comprar la teva fotografia però no pas el teu procediment? A mi em van posar entre la espasa i la paret en una exposició de panoràmiques de Cervera impreses sobre paper Hahnemühle i tintes Piezographic… Un senyor que les trobava cares, però que en volia una, em va demanar el perquè del preu i li vaig tota la explicació sobre el procés d’impresió i la perdurabilitat i, tal i qual… i ell em va dir que eren argumets per vendre més car, però que una còpia d’aquella mida n’havia fet una feia poc i que no li va costar més de 30€ i es veia de P.M. (potser al fotoprix de la cantonada)… em volia reptar a que li passés l’axiu digital de la fotografia que li agradava per imprimir-se-la ell i que em demostraria que es veuria tan, o més bé, que el meu procés caríssim. Jo li vaig dir que jo li oferia aquell producte per aquell preu i que si no li interesava que no passava res. Ell em va titllar de carallot perquè si les venia més barates en vendria més i guanyaria més diners… ja m’ho deia el meu avi que mai seria ric jo…

        A part de tot això… Lopes com es fa per fer una cita en els comentaris, tal com has fet tu amb el meu… potser es podria obrir un fil i posar-hi instruccions d’aquestes que suposen novetats… ;-)

        • Em sembla que el carallot era aquest senyor que dius, si no va ser capaç d’entendre que tu havies decidit un format i un resultat final concret per la teva obra, ben diferent al que et podia servir una alternativa més econòmica. Potser part de l’error va ser teu, al donar tantes explicacions i intentar justificar-te. Crec que amb dir “La meva feina és tal com la veus i val el que demano, si t’agrada en compres i si no bon dia” n’hi ha prou i de sobres.

          Per fer una cita en bloc, fas quelcom així: <blockquote>Text citat</blockquote>.

  4. Un preciós article, tant pel text, com pel contingut.

    M’hi identifico plenament!