avatar

Artistes i alquimistes: pel camí més difícil

Un dels atractius que ens ofereix la fotografia actualment és, probablement, la gran diversitat de camins que podem triar. No ja només quant a gèneres, especialitats, estil o plantejament personal, sinó també quant a tècniques i procediments. Òbviament, n’hi ha un que clarament predomina sobre tots els altres. Malgrat la seva relativa joventut, la tecnologia digital respon de sobres a un ventall ben ample d’exigències. Des del punt de vista del simple col·leccionista de records—celebracions familiars, viatges, amics…— és innegable que cap altre sistema pot competir en immediatesa, garanties d’èxit i simplicitat. Qualsevol persona amb capacitat per saber a quin peu va cada sabata, avui dia,  pot produir imatges que el satisfacin plenament, que no és poca cosa.

A l’altre extrem del nivell d’exigències, la situació és ben similar. La fotografia d’us comercial —premsa, publicitat, revistes, documental, etc— està tan sotmesa com qualsevol altra activitat industrial als mateixos paràmetres de productivitat, minimització dels costos, qualitat i rapidesa. La fotografia digital cobreix l’expedient plenament i gairebé sense suar la cansalada. A tot això, cal afegir el recolzament de la informàtica en forma de programari d’edició, postproducció i manipulació de les imatges, que no ha fet sinó potenciar les possibilitats del procediment digital, projectant els seus límits més enllà del que ens atrevim a imaginar.

Per altra banda, l’artista fotògraf que, ni que sigui ocasionalment, es pot escapar dels condicionants de les aplicacions utilitàries i comercials, actualment disposa d’eines molt poderoses que el permeten crear imatges de tanta qualitat com vulgui, amb possibilitats creatives il·limitades i en formats que fins ara només estaven reservats als noms consagrats que, convenientment apadrinats o per recursos propis, podien afrontar el cost dels projectes més agosarats. Res no és gratis i, en general, la fotografia no és una activitat inherentment barata, però encara i així, probablement mai ha estat tant assequible. I sense cap dubte, mai s’havia produït tanta imatge fotogràfica.

Per a l’aficionat, sense entrar a valorar que significa exactament el terme, la conjuntura no pot ser millor. Un mercat brull d’oferta quant a equips; una tecnologia que ofereix sobrades garanties d’èxit; la coexistència amb Internet, que permet exhibir el material produït sense que hagi de passar cap més filtre quant al seu interès o qualitat que el de la pròpia auto-exigència; l’esclat pandèmic de les xarxes socials, que han definit una nova manera d’establir vincles de relació i contribueixen a la propagació universal de les imatges fotogràfiques. Gairebé ens podríem atrevir a dir que és en aquest sector, el de l’aficionat, que l’impacte de la nova tecnologia —de veritat que encara ho és, de nova— ha estat més profund i espectacular. Mai com abans l’afició a fer fotos ha estat tan estesa, tan democràtica, tan generalitzada i tant assequible.

Tot plegat, flors, violes, gessamí i espàrrecs a la vora del camí. Un panorama esplèndid, brillant, prenyat de promeses, lliure de sobresalts i ensurts, augurant un futur encara millor. Imprès en format tríptic i sobre paper couché semblaria una promoció immobiliària de les que es feien a Torrevieja, o un pamflet electoral. I aquí mateix ho podríem deixar, que tampoc caldria remenar-ho més.

Que tu creus, tu! Llavors apareixen els inconformistes, els que mai estan contents amb res, els que sembla que pateixen una mena de varicel·la anímica que els provoca una picor incessant. Torracollons, ni més ni menys.

Si no són les ganes d’anar per l’esquerra, a la britànica, de caminar amb el pas canviat, quin altre motiu pot justificar que hi hagi un cert nombre d’aficionats que han tornat a procediments anteriors? O, el que encara resultaria més pervers, alguns que varen començar amb el procediment digital i després han canviat al químic? Potser els primers s’han deixat seduir i arrossegar per un irreflexiu i malaltís sentiment d’enyor, per pura i risible nostàlgia. Els segons, que no tenen records de pudor d’acètic per evocar, segurament són inadaptats, marginats o elements sistemàticament anti-sistema (digital), sense més.

Encara resulta més incongruent i desconcertant comprovar que hi ha fotògrafs que avui dia practiquen tècniques pròpies dels seus besavis, complicades, brutes, de resultats imperfectes i impredictibles, manegant càmeres primitives, de dimensions còmicament absurdes, remenant substàncies que són tòxiques o explosives. Quina mena d’impuls els empeny a potinejar amb aquestes porqueries i donar l’esquena a la pulcritud i eficàcia quirúrgiques del procediment digital? Semblen criatures garbellant sorra fina, jugant a fer fanguet i sopa de pedres.

No havíem quedat que el que importa és el resultat i no el procediment? Quina necessitat hi ha de pujar a les Muntanyes Virunga per veure el goril·la de muntanya, sense plenes garanties de trobar-ne, si els podem contemplar còmodament des del nostre sofà, a un documental d’aquells de ferams, tot fent una dolça becaina estival? No és millor arribar a Santiago de Compostela en un parell d’hores, descansat, fart d’ametlles salades i suc de taronja, sabent que disposem d’una armilla salvavides per protegir-nos si l’avió caigués al mig de Castilla-La Mancha, que rebentar-se l’anima i fondre’s els peus fent el Camí? Si al final del que es tracta és de besar el Sant, no és millor fer-ho de la manera més fàcil? Si és que sembla que a alguns els agrada patir!

Potser podríem fer l’esforç considerable de posar-nos en la pell de tan singulars personatges, mirar d’entendre les fosques motivacions que els porta a malmetre temps i energia vital circulant pel camí més difícil i tortuós. Es diria que aquesta gent gaudeix més del passeig que del fet d’arribar a destí; per ells la travessa és tant o més important que l’arribada. Bé, en realitat la màxima el que importa és la foto i no com ha estat feta amaga una fal·làcia: potser no ha d’importar a l’espectador, al que es mira la foto, però sí que pot ser important, inclús essencial, pel seu creador.

Ah, ves per on! Ja deu ser això: potser aquesta gent troba que el sistema digital els roba gran part del plaer que es pot extreure del procés creatiu. La tecnologia digital elimina el patiment, és com un analgèsic d’ample espectre que ens deslliura dels cruiximents que sovint acompanyen l’esforç, escurça el temps necessari per obtenir el resultat, minimitza els riscos i ens deslliura de la  vergonya d’haver-nos d’enfrontar a les nostres errades i fracassos: delete picture, yes. El que passa, pel que es veu, és que aquesta gent gaudeix del perill, de la incertesa i del caràcter fugisser de l’èxit. Sembla que es creuen de cor aquella màxima de Si costa poc, val poc. O senzillament, no els ve de gust fer com fan molts, mil·lions d’altres. Home, vist així… Però vaja, no deixa de ser una raresa. Probablement, els darrers supervivents, resistents al canvi. Fonamentalistes, talibans, dinosaures.

Ens podem fer una idea més clara de l’esperit que anima aquesta mena de persones fent un cop d’ull al web oficial d’un documental que sembla ser que ha d’estar enllestit en algun moment d’aquest any: Artists & Alchemists. La pel·lícula ens acosta a la personalitat i manera de fer de 10 artistes fotògrafs actuals, plenament reconeguts i cotitzats, que produeixen la seva obra emprant tècniques fotogràfiques del s. XIX com el daguerrotip, el col·lodió humit i el ferrotip. A més del petit avançament del documental, hi trobareu una breu ressenya de cada artista, un fragment de la seva intervenció a la pel·lícula i una mostra de la seva obra.

(El Javascript està desactivat o tens una versió anticuada del Adobe Flash Player. Sisplau, instal·la la darrera versió del Flash Player.)

Veient el trailer i els vídeos de cada un dels fotògrafs, resulta interessant copsar com cadascun d’ells aplica aquestes tècniques arcaiques a la seva visió personal, oferint un ampli espectre d’estils i formes d’expressió que van des del més clàssic i tradicional al més innovador i arriscat. Val molt la pena, també, parar l’orella i prestar atenció a les reflexions que fan els fotògrafs al voltant de la seva concepció de la fotografia, del que els interessa i del que persegueixen com artistes. I per què ho fan carregant una pedra a l’esquena, per dir-ho així. Com es diu al final del vídeo, si fos fàcil tothom ho estaria fent. Quines coses de dir!

En tot cas, ja se sap: de gent rara, sempre n’hi ha hagut i mai en faltarà. No passeu ànsia, només els heu d’ignorar, canviar de vorera, continuar pel camí dret, clar i lluminós, sense desviar-vos mai per corriols incerts i passatges arriscats, que tots sabem de la Caputxeta i el llop libidinós (no ens enganyéssim, la gana del cànid no era ben bé d’origen gàstric). Això sí: les fotos que aneu fent, envieu-les del dret al Facebook, no us ho penseu pas gaire, que tothom vegi que maques que us han quedat.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris13 comentaris a “Artistes i alquimistes: pel camí més difícil”

  1. Fantàstic Lopes!!! En la línia dels teus millors articles reflexius… M’ho he passat molt bé llegint-lo malgrat haver-me tallat la migdiada degut al seu interés… Jo també sóc dels que disfruto més caminant encara que el cansament potser em dificulti fer el petó al Sant. El meu petó podria tenir una aparença semblant d’un altre que no hagi caminat tant, però la satisfacció personal més íntima no pot ser la mateixa… Sense haver de fer-ne apologia del camí recorregut… Tot i que ja sabem que l’umbral de satisfacció cadascú te el seu. ;-)

  2. Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
    has de pregar que el camí sigui llarg,
    ple d’aventures, ple de coneixences.
    Has de pregar que el camí sigui llarg,
    que siguin moltes les matinades
    que entraràs en un port
    que els teus ulls ignoraven,
    i vagis a ciutats
    per aprendre del que saben.

    Una excelent reflexió sobre fotografia, en la línia del teu pensament. Em permetras ser barroer, però hi ha qui prefereix la mamada col·lectiva i publica, i hi ha qui troba el plaer en la part més íntima del procés. els primers no entendran mai el que dius, els segons, compartiran la teva reflexió. Cal dons, que pensem on volem estar-hi

  3. Perdó, el del llop i la Capuxeta no ho he entès massa bé. Que passa, que li volia fer fotos sense roba “per veure-la millor”…o això de “gàstric” vol dir que la volia convidar a sopar?
    Bromes a part, cada vegada estic més convençut de la relativitat de les coses. I que l’important en Fotografia és -si ets aficionat- ser molt feliç encara que sigui practicant això que algun “merluzo” ha batejat amb el nom de Iphonegrafía i si ets professional, ser molt feliç declarant els teus beneficis a Hisenda.
    Tot la resta-com decia el profeta Josep Pla… collonades.

  4. Un bon article amb un molt bon fil narratiu!
    Gràcies Joan!

  5. Bona reflexió, Joan! Has posat amb les teves paraules els teus pensaments en “paper”. Ni més ni menys. Així quedarà per sempre escrit. (Mentre el llegia em semblava que t’estava escoltant)