avatar

Del paisatge

La Segarra, foto de desdibuixAquest dilluns hem tingut notícia de la Marató Fotogràfica de la Segarra , organitzada amb l’objectiu de descobrir i difondre el paisatge de la Segarra des d’una mirada plural. Una tasca ben lloable sens dubte, i segur que tindrà la bona resposta que es mereix.

Però, que entenem per paisatge? Segons el Conveni Europeu del Paisatge, el paisatge és una àrea tal com la percep la població, el caràcter de la qual és resultat de la interacció de factors naturals (com ara el relleu, la hidrologia, la flora o la fauna) i/o humans (com per exemple les activitats econòmiques o el patrimoni històric).

El paisatge és doncs una realitat física i, al mateix temps, la representació que ens en fem. I això ho sabem prou bé els aficionats a la fotografia que, en fotografiar un paisatge, intentem copsar tant l’aparença física del territori, com els sentiments i les emocions que ens desvetlla.

El campanar de Costoja, foto de desdibuixImbuïts del noble afany de transmetre aquestes sensacions, cerquem l’enquadrament que ens permeti captar el paisatge en tota la seva bellesa, evitant sempre que sigui possible els entrebancs que podrien esguerrar-nos la imatge. Em refereixo als maleïts cables elèctrics i les torres que els aguanten, a les construccions massa noves que ens distorsionen la nostra visió bucòlica del camp, sense parlar dels plàstics que darrerament embolcallen les bales de palla que esquitxen els conreus. Això rai, pensarà més d’un, que amb les eines d’edició avui dia es pot fer desaparèixer fàcilment tot allò que ens fa nosa.

Però, és lícit esborrar del paisatge aquests elements pel sol fet que no ens agraden? És que, tal vegada, aquests elements distorsionadors no formen part del paisatge?

Potser no cal convertir-los en protagonistes de les nostres fotos però, entre això i fer-los desaparèixer, segur que hi ha una solució a mig camí que ens permet incorporar-los discretament, de manera que la seva presència sigui evident, sense que malmeti la foto. A menys, és clar, que no volem posar en evidència la manca de criteri estètic de qui els ha manat instal·lar i de qui els ho ha permès.

La Segarra, foto de desdibuixD’altra banda és curiós que al camp preferim fotografiar unes ruïnes abans que un edifici per estrenar o una torre d’alta tensió, mentre que a la ciutat els edificis més espectaculars són els més escollits a l’hora de retratar-los i no ens importa que els semàfors i altres peces del mobiliari urbà surtin a les nostres fotos.

Parlo en general, que també hi ha aficionats que es fiquen a edificis urbans abandonats i en ruïnes per deixar constància de la degradació i del malbaratament de la nostra societat. Potser aquesta actitud de denúncia sigui un aspecte que caldria tenir més en compte a l’hora d’enfrontar-nos a un paisatge, tant li fa que sigui rural o urbà.

Cal recordar que la fotografia de paisatges ha estat conreada des del primer moment que es va poder registrar una imatge en una cambra obscura. Des de llavors fins ara són incomptables les imatges fotogràfiques que mostren tota mena de paisatges. No és estrany que les autoritats s’interessessin ben aviat per aquest nou procediment per enregistrar el patrimoni que administraven, com ho demostra el fet que ja al 1851, la Comissió de Monuments Històrics del govern francès encarregués a cinc reconeguts fotògrafs de l’època (Henri Le Secq, Gustave Le Gray, Auguste Mestral, Édouard Baldus i Hippolyte Bayard) la tasca coneguda com la Missió heliogràfica (el concepte fotografia encara no havia reeixit) que consistia en retratar una sèrie de monuments que s’havien de restaurar o que s’estaven restaurant.

Distribució dels 135 paisatges de CatalunyaA casa nostra, l’any 2004 es va crear l’Observatori del paisatge, un ens d’assessorament de la Generalitat de Catalunya i de la societat catalana en general en matèria de paisatge. La seva creació responia a “la necessitat d’estudiar el paisatge, elaborar propostes i sensibilitzar la societat catalana que cal una major protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya en el marc d’un desenvolupament sostenible”.

Un dels principals objectius de l’Observatori del Paisatge és incrementar el coneixement que la societat catalana té dels seus paisatges i donar suport a l’aplicació al nostre país del Conveni Europeu del Paisatge.

Dues de les funcions de l’OP són elaborar els Catàlegs de Paisatge de Catalunya destinats a identificar, classificar i qualificar els diferents paisatges existents, així com crear un centre de documentació obert a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Els set catàlegs previstos conformen en total 135 paisatges que posen en evidència la riquesa i la diversitat del nostre paisatge.

Una altra de les característiques d’aquests catàlegs és que abasten tot el territori català, sense excloure’n cap aspecte. Per això no només fan referència als espais singulars o excepcionals, sinó que també contemplen els espais marginals i degradats, les àrees comercials i els espais industrials, així com les infraestructures i equipaments (aeroports, nusos i vies de comunicació, polígons industrials).

A veure si entre tots som capaços de fotografiar tots i cadascun dels racons del nostre país. El proper cap de setmana del 23 i 24 de juliol pot ser una bona excusa per posar-nos-hi.

 

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris2 comentaris a “Del paisatge”

  1. M’ha agradat molt el teu article, Miguel ia més com ho has fet enllaçar des de la interessant proposta de Porres. No sabia que existia un Observatori del Paisatge i m’ha interessat el tema!

    • L’observatori té la seu tècnica a Olot, a l’edifici de l’antic Hospici, on també hi estan enllestint el Museu del Paisatge.
      La pàgina web de l’Observatori té enllaços força interessants per a tothom que vulgui conèixer més a fons els temes relacionats amb el paisatge.