avatar

Passejades EFotogràfiques a Cervera (II)

Aquest és el segon resum de les passejades organitzades per en Joan Porredon a Cervera. Inicialment varen ser escrites dins un fil del fòrum, però vàrem decidir posar aquests resums a portada pel seu interès i amb la voluntat expressa d’alguns de que fos així.

Crònica de la tercera passejada: Macro

El passat dilluns 27 de juny, vam fer la tercera passejada fotogràfica. Aquesta vegada anava destinada al món del macro. Per les seves pròpies característiques, no era qüestió de fotografiar mentre caminàvem, sinó que era millor anar directament a un lloc “amb possibilitats” i destinar-hi tot el temps per cercar i fer les fotografies. El lloc escollit era el Turó de les Forques, un indret singular de Cervera on hi ha molta vegetació autòctona de La Segarra i una gran roca coronada per una creu enorme. També és plena d’infinitats de textures, tan naturals com artificials (degut a la presència escultòrica humana), que donen molt joc visual i fotogràfic. Aquest joc és el que ens interessa.

A dos quarts de 7 de la tarda ja estàvem tots a punt de començar el que, per la majoria, era un “viatge iniciàtic al món del macro”, que a mi m’agrada anomenar “Paisatge de petit format” i més, encara, si el contraposem a la sortida de la setmana anterior que vàrem tractar el “Paisatge de gran format”.

Abans de començar a caminar calia fer la introducció pertinent: La característica principal del paisatge de petit format és que, si ens interessa, podem tenir control sobre tots els aspectes que conformen la fotografia.

El fet que el protagonista sigui molt més petit que nosaltres ens resulta força fàcil, sense moure’ns massa, visualitzar-lo en tots els punts de vista possibles per tal d’escollir quin serà el nostre. També ens permet poder aïllar-lo, de manera senzilla, dels efectes de la llum natural (el sol, si n’hi ha), per tal d’aplicar-hi la “nostra llum” i aconseguir l’atmosfera que volem. En aquest punt vaig recordar els tallers amb l’Àlex Alonso comentant l’ús de reflectors fets amb un envàs TetraBrick usant, com a superfície reflectora, la seva part interior. També el fet d’usar diferents estratègies per evitar que el sol il·lumini directament el nostre model a base de l’ús d’altres reflectors més grans o paraigües que ens generin força ombra.

La manera més fàcil d’aconseguir-ho, si és que ens va bé per la composició escollida, és que nosaltres mateixos fem ombra sobre el model. Un objecte a l’ombra el podem “modelar al nostre gust” a base d’aplicar-hi reflectors, flashos… Mentre que si li arriba la llum directa del sol, aquesta condicionarà la resta dels factors de conformen la imatge final.
En aquestes dues imatges (fetes amb untelèfon mòbil) s’aprecia la diferència de fotografiar una flor il·luminada directament per la llum del sol (esquerra) i la mateixa flor fotografia a l’ombra generada per nosaltres mateixos (dreta).

Flor il·luminada pel Sol directeFlor a l'ombra

Sense entrar a valorar quina ens agrada més, sí que es pot apreciar una imatge més subtil i delicada en la flor de la dreta. Depenent del que vulguem expressar ens decantaríem cap una estratègia o altra.

Per practicar aquesta disciplina fotogràfica, cal usar uns objectius més especialitzats o accessoris que ens permetin poder apropar-nos més. Vam comentar l’ús de l’objectiu macro, dels objectius invertits, dels tubs d’extensió i de les lents d’aproximació.

Vaig haver de respondre a la pregunta obligada: Què recomanes? La meva resposta era molt clara: Més que dir què recomano, diré què NO recomano. Em referia a les lents d’aproximació. No les recomano perquè afegeixen elements òptics (generalment de baixa qualitat) al nostre objectiu provocant una reducció de la nitidesa acompanyada de majors aberracions cromàtiques.

Dins les solucions més assequibles comptem amb els tubs d’extensió, que no afegeixen elements òptics amb la penyora de perdre lluminositat. Una altra solució assequible, sobretot si ja tenim antics objectius en desús, és l’anella inversora. Aquest accessori permet fixar, a la càmera, un objectiu a l’inrevés convertint-lo en una “lent d’aproximació” d’altíssima qualitat. L’inconvenient és que no tenen massa marge, gens, de canviar el factor d’ampliació ni la distància d’enfocament, però no suposen cap pèrdua de lluminositat. Un 50mm invertit ens oferirà un factor d’ampliació al voltant de 1:1, i un 28mm al voltant de 2:1.

També podem aconseguir factors més grans d’ampliació combinat un teleobjectiu curt amb un altre, normal o angular, invertit. En aquests cassos, el factor d’ampliació el trobarem dividint la distància focal del teleobjectiu entre la distància focal de l’objectiu invertit: Si a un 135mm li acoblem un 50mm invertit el factor d’ampliació serà proper a 3:1 (135/50=2,7).

La solució més versàtil, però més cara, és l’ús d’un objectiu macro que ens permetrà poder enfocar des de l’infinit fins a distàncies molt properes fins aconseguir el factor 1:1. En el cas dels objectius macro, depenent del tipus de fotografia que volem fer, haurem d’escollir la seva focal tenint en compte que una focal llarga ens oferirà el factor 1:1 a una distància d’enfocament superior que un altre de focal més curta. A partir d’aquest raonament, si volem fotografiar animalons, semblaria més aconsellable disposar d’un objectiu de focal llarga perquè no ens caldria apropar-nos perillosament, sigui perquè no ens ataqui o perquè no marxi espantat. Segurament una focal força versàtil per un objectiu macro és el de 105mm.

Donades les explicacions inicials, era qüestió de començar el camí cap al Turó de Les Forques. Només iniciar el camí, vam ensopegar en una planta plena de flors vermelloses il·luminades pel sol. Era una bona ocasió per comprovar que si fem servir estratègies per a fotografiar-les a l’ombra, obtenim fotografies d’una estètica molt diferent.

Després d’una caminada agradable i no massa llarga vam arribar al nostre destí. Tot i que la llum era molt bonica, no era el millor dia (o la millor hora del dia) per practicar la fotografia macro a causa del vent. La marinada bufava el suficient perquè les floretes no s’estiguessin quietes i aquesta va ser, potser, la primera gran lliçó d’aquesta tècnica fotogràfica: comprovar el difícil que resulta poder enfocar mínimament el nostre model si no s’està quiet. Jo hi havia anat dos dies abans i el vent anava d’oest a est, cosa que permetia que en el costat est del turó el vent no afectés. Però el dilluns bufava de sud a nord i el vent afectava, per igual, els dos costats del turó. Aquesta incidència ens va anar molt bé per comentar que si fem les fotografies pel matí, de matinada, les condicions de llum serien semblants però tindríem més garanties que el vent estigui encalmat, facilitant-nos la feina.

Tampoc calia centrar-se, només, en fotografiar la vegetació. La roca del turó garanteix immobilitat del model, a part d’una magnífica col·lecció de textures i líquens. Vaig adonar-me que una de les participants va fer una “aposta segura”: Va arrencar una floreta i la va posicionar, enmig d’una escletxa d’una roca en el poc espai que quedava resguardada del vent (i de la llum solar). Estratègia pura!

Gràcies a l’enorme generositat del Pere Guàrdia, més o menys tothom va poder experimentar el fet de disparat a distàncies més properes del que estaven acostumats. En Pere és usuari de Canon i va portar els seus accessoris perquè els participants, usuaris de la mateixa marca, poguessin experimentar. Els de Nikon ja els tenia jo coberts a base d’objectiu macro, tubs d’extensió o objectius invertits… Els usuaris d’altres marques (Olympus, Sony i Panasonic) van haver de “conformar-se” en fotografiar a la distància mínima que els permetia els seus objectius sense deixar de comprovar tots els aspectes comentats.

Amb l’experiència, també ens vam adonar de la importància d’estabilitzar bé la càmera degut a la variació constant de l’enfocament causada pel nostre moviment natural. Cal usar el trípode i, en aquest punt, vam poder incorporar un altre “amic” a la sèrie d’accessoris: Un saquet d’arròs, que permet estabilitzar la càmera. Sobretot és útil si l’estabilització és arran de terra.

Vam poder observar, cadascun en les seves fotografies, com a partir dels reflectors podíem suavitzar contrastos o també augmentar-los (amb l’ús un reflector negre). I també es va poder experimentar, i confirmar, tot el comentat sobre el fet de situar el model a l’ombra. Varem poder observar que amb l’ús d’un paraigua translúcid la llum resultant, encara era molt més interessant i controlable. En el fons, va ser adonar-se’n de fins a quin punt ens podem “complicar la vida” convertint un petit espai natural en un immens plató fotogràfic.

Qui més qui menys comentava una gran admiració pel que veia al visor de la seva càmera, van poder comprovar la dificultat d’enfocar disposant de la mínima profunditat de camp, van poder apreciar que es podia modificar la qualitat de la llum que incideix sobre el model. Els va picar la curiositat fins el punt d’interessar-se per l’adquisició alguns dels accessoris necessaris. Ja sabem que la fotografia és un camí sense fi.

 

Crònica de la quarta passejada: Fotografia Nocturna

La quarta, i darrera, passejada prevista en la programació inicial de l’activitat anava destinada a la fotografia nocturna. Per la seva característica vam haver de fer dues modificacions: La primera és que enlloc de dilluns vàrem quedar el divendres dia 8 (per poder descansar l’endemà) i la segona és que vam anar directament, amb els cotxes, al lloc escollit (El Mas del Grau) perquè que no aporta gaire cosa, fotogràficament parlant, anar caminant de nit i fer fotografies. El temps de preparació i realització, per cada fotografia, en el cas de la fotografia nocturna és bastant més gran del que trigaríem en condicions “normals”.

Vàrem quedar a les 10 de la nit i, amb els cotxes, vam anar directament cap al Mas del Grau, al costat de l’ermita de Sant Pere Gros. Després de desplegar totes les eines que vam portar (càmeres, trípodes, llanternes…) vaig comentar els perquès de l’activitat.

Sembla que la fotografia nocturna s’hauria d’encabir dins el marc d’un curs/taller per a persones més experimentades, però el cert és que, amb algunes limitacions, resulta una pràctica molt atractiva i experimental, on es poden descobrir nous horitzons i fixar conceptes bàsics de la tècnica fotogràfica com La Llei de Reciprocitat, entre altres.

La fotografia digital ha aportat una gran augment del nombre de practicants d’aquesta disciplina. Sigui perquè la tecnologia digital no te errada de la llei de reciprocitat, sigui perquè és molt fàcil comprovar els resultats o perquè actualment és molt fàcil trobar informació per a la seva pràctica.

En qualsevol cas, el cert és que a més dels amants de l’astronomia que surten a fer fotografies, també hi ha persones que els agrada jugar amb la llum: La llum natural de la lluna o la que es puguin “inventar” amb els nombrosos aparells que podem fabricar o trobar al mercat (Flash, llanternes, neons, pirotècnies… etc.).

La primera gran sorpresa, potser, és que podem veure una fotografia amb aparença diürna en un indret on gairebé no ens hi veiem. Una reflexió, passada la sorpresa inicial, és pensar si l’aparença diürna te massa sentit en una fotografia nocturna. Si volem això, és molt més còmode fer-la de dia, no? De totes maneres, tot i que l’aparença pot ser semblant, hi ha varis aspectes que donen un aire diferent a una fotografia feta a la nit o a una fotografia feta amb una llarga exposició. Les ombres dures es suavitzen degut al constant moviment de la font de llum (Lluna, Sol), al cel apareixen les ratlles generades pel moviment dels estels i els núvols apareixen com a grans masses sedoses. Una cosa semblant passa amb l’aigua en moviment. Resulta fàcil apreciar-ho veient imatges nocturnes fetes a la vora del mar.

A part de ser molt hàbils localitzant l’estrella polar, disparant flashos o movent llanternes, cal afinar la tècnica fotogràfica per aconseguir bons resultats. És recomanable aprofundir en el tema de la Distància Hiperfocal i, sobre tot, tenir ben interioritzada la Llei de Reciprocitat.

La Distància Hiperfocal ens garanteix tenir “aparença d’enfocament” des de la meitat de la distància d’enfocament fins a l’infinit. Ofereix la màxima profunditat de camp possible a partir de la distància focal de l’objectiu i del diafragma (número f) escollit. Això ens va molt bé en aquestes situacions on no tenim massa possibilitats de veure-hi bé per enfocar i on ens acostuma a interessar, per a tenir ben definits els estels, tenir ben enfocat l’infinit i el paisatge que tenim al davant (això és extrapolable a la fotografia de paisatge en general).

Hi ha una web especialitzada en el tema de la Hiperfocal (http://www.dofmaster.com) així com molts softwares i aplicacions dels telèfons mòbils de darrera generació. Faciliten poder generar taules d’Hiperfocals per a tots els objectius que tenim, però a la practica podem simplificar molt el tema perquè tendirem a usar unes focals molt concretes a uns números f determinats. En memoritzar dues o tres Distàncies Hiperfocals podríem resolem el tema. També resulta força senzill memoritzar la fórmula per obtenir-les, per si mai hem de resoldre un imprevist: (Distància Focal)^2 / (número f x Cercle de Confusió). El Cercle de Confusió és constant per cada format (per cada càmera).

Conèixer bé com es mou la Llei de Reciprocitat ens pot estalviar molt de temps per trobar l’exposició correcta. A la pràctica, posarem els paràmetres de la nostra càmera en la posició de màxima sensibilitat possible (ISO més alt + diafragma més obert, número f més baix) i fixem el temps d’exposició a un segon, per exemple. Analitzem la fotografia resultant per valorar només si l’exposició és correcta. Si no ho és, canviem la velocitat d’obturació en conseqüència: La baixem en cas de subexposició (fosca) o la pugem si ens ha resultat sobreexposada (clara).

Fem un supòsit inicial de l’exposició obtinguda: 6400 ISO, f/2.8, 1/2s. Quan tenim els valors de l’exposició que ens interessa hem de seguir la Llei de Reciprocitat per a transportar-los a paràmetres que ens oferiran millor qualitat. Si la sensibilitat natural (la més baixa) de la nostra càmera és 200 ISO, hem de calcular els passos per arribar-hi (6400 – 3200 – 1600 – 800 – 400 – 200), 5 passos en total que els haurem de compensar baixant el temps d’exposició (1/2s – 1s – 2s – 4s – 8s – 16s). Els valors de l’exposició actual és: 200 ISO, f/2.8, 16s. Però resulta que nosaltres volem treballar a f/8 perquè ofereix millor rendiment òptic i és el valor del diafragma que tenim memoritzada la seva Distància Hiperfocal. Aleshores hem de calcular els passos que hi ha entre f/2.8 a f/8 (f/2.8 – f/4 – f/5,6 – f/8), 3 passos que els hem de tornar a compensar baixant, encara més, el temps d’exposició (16s – 32s – 64s – 128s). Els valors de l’exposició final seria: 200 ISO, f/8, 128s.

Un dels participants em va comentar que ho trobava massa complicat, que si no n’hi hauria prou fixant la ISO i diafragma finals i anar fent proves canviant el temps d’exposició fins trobar l’exposició correcta. Li vaig dir que sí, que ho podia fer, però que era un mètode on perdria molt de temps i bateries de la càmera. No és el mateix fer una fotografia de prova a 1 segon de temps d’exposició que fer-la a 2 minuts o a 4 minuts si, segons l’exemple anterior, la nostra càmera la podem fixar a 100 ISO. Tot això suposant que tenim desactivada la reducció de soroll per exposicions llargues, sinó, el temps seria sempre el doble. El vaig convidar a que ho fes com ell proposava perquè li semblava més lògic i menys confós, però que si seguia en la pràctica de la fotografia nocturna, de manera natural, anirà tendint a optimitzar el seu protocol de treball en paràmetres semblants als que li proposo.

No tothom disposava de cable disparador. Els més agosarats s’atrevien a comptar mentalment temps més llargs d’un minut, en posició Bulb, sense deixar de prémer el disparador de la càmera. En el cas de no disposar de cable disparador i voler tenir controlat el temps d’exposició haurem de limitar, com a temps màxim, el que ens proposa la càmera (n’hi havia de 30 segons i de 60 segons).

Seguint amb l’exemple proposat (200 ISO, f/8, 128s) si la nostra càmera ens limita a 30 segons, que serien dos passos (128s – 64s – 32s, 32 segons els podem assumir com a 30 segons) ho podríem compensar obrint dos passos el diafragma, però com que hem quedat que no ens interessa, només ho podem compensar augmentant la sensibilitat dos passos (200 – 400 – 800), per tant, ens quedaríem en uns valors finals de 800 ISO, f/8, 30s.

Treballant amb aquests temps d’exposició, de manera natural, surt la idea d’haver d’usar un trípode per estabilitzar la càmera. Però, a més a més, ha de ser un trípode que ens garanteixi que pot suportar bé el pes de la nostra càmera. N’hi van haver que van portar un trípode de “nyigui nyogui” que els havien deixat per la pràctica nocturna i de seguida, en muntar la seva càmera, van adonar-se que no els ajudaria gens. Per sort previsora en portàvem algun de més i tothom podia disposar d’un trípode que fes bé la seva funció.

Els més inquiets van començar a disparar i es van trobar amb un primer entrebanc: La càmera no dispara! Clar, com és natural, tothom tenia l’opció AF (autofocus) activada i, a més a més, activada l’opció del menú de què si no hi ha focus, la càmera no dispara. La cosa es resolia fàcilment desactivant l’autofocus. El objectius més actuals acostumen a portar un botó que permet activar, o no, l’AF simplificant molt aquesta opció. Ara ve una de les parts més delicades i complicades: cóm enfocar en la foscor? Aquí és on podem posar en pràctica tot el comentat de la Distància Hiperfocal.

Si volem prescindir de la Hiperfocal i enfocar on volem, amb l’ajut d’una llanterna que ens il·lumini podem enfocar bé (si cal, activant per uns instants l’AF). Vàrem poder observar, però, que amb l’ajut d’un punter làser el sistema autofocus de la càmera actua amb més eficàcia. Sobretot si hem d’enfocar elements que són més lluny d’on pot arribar el llum de la nostra llanterna. Ens pot ser d’utilitat (utilitat cara) disposar d’un punter làser que mesura les distàncies. D’aquesta manera, si volem treballar amb la Distància Hiperfocal, només ens caldrà localitzar un objecte que estigui a la distància que necessitem i l’enfoquem.

Els nostres objectius no ens poden dir si estem enfocats a 4,35m o a 2,67m. Un truc que podem usar només si tenim molt clar els paràmetres òptics en què volem fer la nostra fotografia, seria portar la Hiperfocal fixada des de casa. Allà ens resultarà més fàcil mesurar una distància concreta i tindrem bona llum per enfocar-la. Agafarem un metre i mesurarem la distància que hi ha entre l’objecte que enfocarem i la ratlla de marca del sensor (o de pel·lícula) que hi ha a nostra càmera (una rodona amb una ratlla que la travessa). Quan tenim l’objectiu enfocat, deixem el seu botó AF activat, mentre que a la càmera el desactivem. Aquesta combinació farà que l’autofocus no actuï, però que no es mogui l’anella d’enfocament per una manipulació no volguda. Això és possible sempre que tinguem un objectiu amb un botó propi per activar l’autofocus. Si fem això, hem de ser conscients que tampoc podrem variar la distància focal del nostre objectiu. Per poc que variï, s’hauria de re-calcular la Distància Hiperfocal.

Finalment tots vam entrar en una mena de catarsi fotografiant, il·luminant i al·lucinant amb els resultats obtinguts. Al·lucinacions, algunes, frenades en arribar a casa i veure’n els resultats, sobretot per la manca d’enfocament. Això els va passar als que van fixar un enfocament inicial i, al tenir desactivat l’autofocus, no hi van pensar més perquè la càmera no es queixava. De totes maneres, aquests, són els que és més probable que no els torni a passar el mateix.

Ens vam allargar més estona de la prevista i, segurament, algú s’hagués quedat encara més temps. Potser la conclusió més final de totes seria: Si algú pensava que pel fet de poder fotografiar (fotografiar amb cert interès) en tenia prou comprant-se una càmera, s’ha adonat que no és ben bé així. Comprar-se una càmera és l’inici d’una aventura magnífica que ens convidarà a haver d’anar comprant certs accessoris com el trípode, objectius, cable disparador, flash extern, algun filtre, tubs d’extensió… I potser és “frustrant” pensar que un s’apunta a un curs/taller per a resoldre dubtes i acaba amb més preguntes i necessitats de les que tenia inicialment. D’això en diuen evolució! ;)

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris6 comentaris a “Passejades EFotogràfiques a Cervera (II)”

  1. Moltes gràcies a tots!! De manera especial a l’Olga que s’ha “atrevit” a entrar dins el món EF! Ben aviat prepararé una mostra de les fotografies que s’han fet…