avatar

Un marc de foto

Un senzill i discret marcAixò d’emmarcar les obres d’art és una cosa que ve de lluny. De fet, es diu que el marc més antic és un que es va trobar en una tomba egípcia, i que emmarcava (com no podia fer d’altra manera) una imatge d’una senyora. Des de llavors, el delit per emmarcar no s’ha aturat, si exceptuem excèntriques manies artístiques com la pintura al fresc, o sobre objectes i estris diversos.

De fet, molt sovint, els propis marcs han acabat engolint allò que volien emmarcar. Mireu, si no, la generositat de l’art barroc de la talla de fusta, que ens ha aportat magnífiques obres d’art en forma de marcs daurats i carregats, plens d’escultures i figures geomètriques infinites, amb baixos relleus exquisits i delicadíssims (o bé plens d’angelets decapitats). En qualsevol museu podeu trobar-ne bons exemples, no cal que aneu gaire lluny en la recerca.

En tot cas, els marcs hi són, i al voltant d’ells s’ha generat una cultura estètica gens menyspreable. De fet, si mirant una obra d’art podem intuir quan aquesta va ser feta, també mirant un marc podem deduir en quin moment, i en quin context, l’obra va ser emmarcada.

Amb l’arribada, al segle XIX, de la fotografia, però, el món del marc va rebre un sotrac molt fort. Mereixia la fotografia ser emmarcada? I, si ho mereixia, volia dir que era art? I, si era emmarcada, havia de fer-se igual com si s’emmarqués una pintura al llenç? Deixant de banda la presència del vidre (prou comuna també en tècniques pictòriques com l’aquarel·la), la fotografia tingué també com a resultat un replantejament de la figura del marc. Així, si molts fotògrafs renunciaven al marc, i defensaven per a la fotografia artística els sistemes de subjecció desemmarcats (o, com a molt, envoltats de passe-partout), la fotografia familiar reivindicava el marc de fotos com a objecte decoratiu per excel·lència. Això sí, ja no era el marc fet a mida per a l’obra, sinó l’obra que s’adaptava al marc, un marc pensat per a poder alternar el contingut amb certa facilitat. El lloc de la fotografia era l’àlbum (un objecte impensable en l’època de la pintura a l’oli) o el marc de sobretaula. I, de tant en tant, una fotografia emmarcada, com recordant allò que fou, anys abans, l’esplendor dels marcs.

La gran crisi existencial del marc, però, no la causaren els marcs de plata de la primera comunió, ni les grapes metàl·liques culturalment alternatives. La gran crisi es produí a causa… De la fotografia digital.

I és que, si abans es feien marcs per a les pintures, i més tard es posaven fotografies als marcs, avui dia… Les fotografies porten el marc posat!!!!

Qui emmarcarà una fotografia emmarcada? Ja s’ha acabat allò de cercar el marc d’acord amb el lloc on ha d’anar la fotografia? I, del marc de plata (desenganyem-nos, era alpaca) de l’àvia, què en farem?

Marc, de Lluís Hortalà (1995)Potser ha arribat l’hora d’assumir el trencament, el divorci, la separació forçada entre el marc i l’emmarcat. I si l’obra d’art s’emmarca sola, el marc haurà de reivindicar-se com a obra d’art en sí mateix. Com ja intuïa l’artista olotí Lluís Hortalà, que el 1995 inaugurà la seva obra “Marc”. Si un segle abans, els paisatgistes olotins anaven a la Moixina a pintar-hi obres bucòliques, avui dia val molt més la pena anar-hi i posar-hi un marc. De fet, no és estrany veure-hi gent fent-li fotografies. I és que, desenganyem-nos, aquell sí que és, sense cap mena de dubte, un marc de foto.

La primera imatge és d’aquí, i la segona d’aquí.

 

Comentaris

No estan permesos els comentaris.