avatar

Alfred Wertheimer, Elvis Presley i Barbara Grey

De tant en tant llegim als mitjans no especialitzats notícies sobre fotografies conegudes. Es tracta d’imatges que s’han fet famoses a cop de veure-les a molts llocs. Però vaja, passa el mateix amb totes les disciplines artístiques: segur que trobareu algú que no sap qui va ser Roy Lichtenstein, però segur que saben que Andy Warhol és “el dels retrats de la Marilyn Monroe de colors”. De la mateixa manera que alguns coneixen el minuet de Boccherini gràcies a la mel de la Granja San Francisco i altres gràcies a Luis Cobos.

Al Wertheimer amb la seva fotografia més coneguda

Tornem al tema que ens ocupa. Segurament les fotografies més conegudes són, amb el permís de la noia afgana del National Geographic (siguem justos: d’Steve McCurry) i la llengua d’Einstein d’Arthur Sasse, les que tenen com a protagonistes una parella fent-se un petó. És el cas, efectivament, del baiser de l’Hotel de Ville de Robert Doisneau o del Dia de la Victòria sobre el Japó a Times Square d’Alfred Eisenstaedt. En aquests casos els protagonistes són persones anònimes tot i que anys després puguin decidir sortir de l’anonimat i fer públic que ell o ella era un dels dos. També poden aparèixer diversos pretendents amb la qual cosa es complica saber del cert qui era aquell noi o noia en blanc i negre, que en el millor dels casos ara és una persona de la tercera edat en color.

Avui parlem d’un altre petó famós, de fa 55 anys, tot i que té alguna diferència amb els anteriors. D’entrada un dels protagonistes, el noi, és més conegut que la pròpia fotografia. L’altra protagonista, la noia, semblaria no haver volgut donar-se a conèixer (fins ara, és clar, si no no estaria escrivint aquesta notícia) refusant la possible fama durant tot aquest temps.

Elvis durant un assaig a Richmond el 30 de juny de 1956

La fotografia en qüestió va ser realitzada per Alfred Wertheimer i hi apareix el mateix Elvis Presley fent-se un petó amb una noia que avui sabem que es diu Barbara Grey, just abans de pujar a l’escenari del concert que va oferir al públic de Richmond. Allò va passar el juny de 1956 i el que seria el rei del rock, amb 21 anys, n’era tot just el príncep en ascensió meteòrica. La noia d’aquesta suggeridora fotografia té ara 75 anys i no va voler dir mai que era la seva llengua la que tocava la del propi Elvis. Ni el fotògraf es va interessar en aquell moment pel nom d’ella, ni ella es va preocupar en dir-li, ni l’estrella de Tupelo va seguir veient-la. Però vaja, la història d’aquesta furtiva parella és safareig.

Elvis al tren cap a un concert parlant amb unes noies que encara no el reconeixien el 3 de juliol de 1956

Al Wertheimer és un fotoperiodista europeu que va emigrar als Estats Units, i que el 1956 tenia 26 anys i treballava a Nova York. Un dia va rebre l’encàrrec de fer fotografies al programa de televisió de la banda dels germans Dorsey precisament el dia en què un jove de l’estat de Mississippi havia d’actuar per primera vegada davant dels teleespectadors nord-americans: Elvis Presely. “Elvis què? Mai he sentit parlar d’ell” diu Wertheimer que va respondre quan li van dir el nom. Un Elvis sense encara cap disc d’or no va tenir cap problema en el fet que Wertheimer li anés fent fotos al camerino i a l’assaig previ a l’actuació. També acceptava de bon grat consells abans d’actuar, com “ser prudent amb el que feia sota la cintura”. Aquell dia Elvis s’estrenava a la televisió amb Shake Rattle & Roll.

Wertheimer va acompanyar Elvis durant aquell any, capturant tot tipus d’instantànies del dia a dia: assajant, tocant, descansant, relaxat, viatjant, lligant amb cambreres… Entre això i el dia en què Elvis s’embarcava com a soldat de l’armada dels Estats Units, Wertheimer va fer més de 2.500 fotografies, obtenint el que en poc temps es va convertir en una de les col·leccions de fotografies més valorades.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris2 comentaris a “Alfred Wertheimer, Elvis Presley i Barbara Grey”

  1. Gràcies Gael, precisament ho vaig veure fa uns dies per la TV però ja anava la noticia i no vaig retenir el nom del fotògraf i per suposat no en sabia ni la seva història ni la de la fotografia, es clar. Gràcies

  2. A mi em va cridar l’atenció la notícia perquè tinc un disc amb aquesta foto a la portada :). Per això vaig fer un article que digués que havia aparegut la dona de la fotografia, però que també parlés una mica del fotògraf.