avatar

Després de l’estiu

Haig d’admetre que l’article de dijous passat d’en Miquel Bohigas, amb el títol Aquest estiu, va fer punteria. I des de llavors que hi he estat donant voltes. I avui, trencant la tradició de fer articles “informatius”, compartiré amb vosaltres un article més “d’opinió”.

I, és que, pensant en això, se’m va acudir comparar-ho amb una altra afició meva: la música. No sé per quins set sous, aquestes preguntes que em faig sobre la fotografia (per què fer fotos, quina mandra, no sé què fotografiar, hi ha altres fotògrafs millors…) no me les faig quan parlem de l’afició a tocar un instrument musical. Quan em ve de gust, toco. A més, de tant en tant toco amb altres companys, i fins i tot en públic. I, perquè això sigui possible, assajo.

I en aquest moment, bingo!

Perdoneu, us heu fixat en quina paraula he emprat? “Assajar”. Per què no utilitzem mai la paraula assajar quan parlem de fotografia? A vegades parlem de “practicar”, però és ambigua, ja que pot englobar, tant l’assaig, com la pràctica real. Assajar… Sona bé, no? Tinc la sensació que els fotògrafs no assagem. Que cada vegada que sortim a fer fotografies, és per a fer un reportatge, que puguem penjar a Flickr i que tothom ens digui: Wonderful! I que ens pensem que, a base de fer fotos, anirem aprenent. Com el músic que es pensa que s’aprèn a base de concerts (bé, de fet n’hi ha més d’un, però ara deixem-ho).

Però l’assaig en música és una altra cosa: és fer escales, arpegis, notes llargues… És agafar una peça i descomposar-la compàs a compàs, destrossant-la per totes bandes, amb l’únic objectiu de treballar articulacions, accents, cadències… I oi que cap músic no penjaria això al seu Youtube o el seu MySpace? Però quina és la motivació? Que el dia que convingui tocar una determinada peça, ho pugui fer. De fet, moltes vegades, també és un exercici d’autoestima: conèixer bé els teus límits, els teu potencials…

Per això, i si al Miquel Bohigas, no li sap greu, li parafrasejaré el seu article, de la forma següent: he assajat la fotografia d’esglésies romàniques, he assajat la fotografia d’animalons i flors, assajaré ja fotografia de colors de la tardor, he assajat la fotografia de portes i finestres (és la meva especialitat, però veig que encara cometo certs errors que voldria solucionar), he assajat la fotografia de carrer (és prou difícil i em fa vergonya, però me’n sortiré)… I, com que l’any passat vaig assajar fotografia de festes majors, aquest any aniré a la del meu poble i faré unes fotos que em penso que podré presentar al concurs d’EF. Oh, això és tota una altra música!

En aquest sentit, cal subratllar que l’assaig és metòdic, i cal planificar-lo. L’assaig no és “vaig a veure què em trobo” (a no ser que es vulgui assajar la capacitat de reacció), sinó que és: “avui vaig a assajar fotografies de bestioles, de forma que em miraré les fotos d’en Sirius, a veure com ho ha fet, treuré el cap per les webs de fotografia de natura, i em marcaré dos, tres objectius”. I se surt a assajar i, quan es torna, es valora si s’ha aconseguit el que es volia. I finalment, davant la pregunta: “i jo ara què en faig d’aquestes fotos? Si a mi no m’interessa per a res la fotografia d’animalons!”, un mateix pot respondre: “sí, no m’interessa, però el dia que calgui, ho tindré més per la mà”. A més, davant del dubte de “no tinc ganes de sortir a fer fotos” es pot respondre: “és clar, assajar és avorrit i pesat! Però ja veuràs que bé t’ho passaràs quan facis un reportatge!”

Oi que sona prou bé? Em penso que una de les causes de la frustració i la desídia del fotògraf aficionat és que confonem “assaig” i “actuació”. Ens avorrim fent fotos perquè en veritat estem assajant, i alhora ens frustrem quan volem fer fotos, perquè no hem assajat prou.

Així doncs, què us sembla si, després de l’estiu, assagem una mica?

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris10 comentaris a “Després de l’estiu”

  1. Tens molta raó. Pràcticament no existeix aquest concepte entre els amateurs que m’envolten. Fem una sortida conjunta i totes les fotos acaben pujades a Flickr o Facebook esperant dues dotzenes de ‘m’agrada’. I punt. Res més. Que ningú gosi fer una crítica freda i objectiva.
    Inconscientment, jo fins ara ‘assajava’ fent fotos que en deia ‘esbossos’. No eren fotos de lluïment, sinó per provar diferents coses, tant tècnicament, com conceptualment. Després les dissecciono a l’ordinador i normalment acaben a la paperera. Bé, doncs, com que la meva vocació frustrada també és la música, a partir d’ara, d’això en diré ‘assajar’ :-) Em sembla la paraula i el concepte més adient. Agafar la càmera sabent que el que estàs és assajar i que no vas a fer cap obra d’art, et dóna llibertat i et fa perdre la por: saps que ningú més que tu veurà els resultats.

  2. Una reflexió que fa reflexionar :-) gràcies Jordi

  3. La manca d’autocritica, l’extrema facilitat d’exposar les fotos a un gran públic, l’absencia de criteri entre molts observadors i la tendencia entre la fotografia vanguardista d’occupar-se de temas d’aparent banalitat, fan que gran part dels aficionats viu enganyada sobre la qualitat de les seves fotos. (A veure si podem aprofundir sobre el tema en el taller d’en Siqui Sánchez). Molt bon article Jordi. Felicitats.

  4. Aquest és un bon article on no tothom si veurà reflectit. No és el meu cas. Porto mesos i mesos assajant i pràcticament no he fet res de bo. Sí més no, jo així ho entenc. Només algunes coses més o menys dignes, però poca cosa. Certament he de reflexionar.

  5. Qué bo. Ja t’he dit “pels puestus” que ahir mateix vaig anar a assajar libèl.lules al meu camp de treball. Vaig anar per primera vegada en molts dies amb la intenció de recuperar la pericia, que la perdo si les hores que hi poso no són continuades. I anava tant a practicar que fins i tot em vaig emportar per primera vegada a la vida el mp3 amb música. Ja em pots imaginar allà al mig de les herbes, amb la càmera, l’armilla i el barret, portant el ritme, tum tum tum, envoltada de bitxos, que havia una pila. Em sembla que va ser la millor sessió en molt de temps.
    I l’endemà apareix aquesta esplèndida reflexió.
    :-)

    pd; de la vuitantena de fotografies vaig aconseguir dues dignes!!!