avatar

Després de l’estiu

Haig d’admetre que l’article de dijous passat d’en Miquel Bohigas, amb el títol Aquest estiu, va fer punteria. I des de llavors que hi he estat donant voltes. I avui, trencant la tradició de fer articles “informatius”, compartiré amb vosaltres un article més “d’opinió”.

I, és que, pensant en això, se’m va acudir comparar-ho amb una altra afició meva: la música. No sé per quins set sous, aquestes preguntes que em faig sobre la fotografia (per què fer fotos, quina mandra, no sé què fotografiar, hi ha altres fotògrafs millors…) no me les faig quan parlem de l’afició a tocar un instrument musical. Quan em ve de gust, toco. A més, de tant en tant toco amb altres companys, i fins i tot en públic. I, perquè això sigui possible, assajo.

I en aquest moment, bingo!

Perdoneu, us heu fixat en quina paraula he emprat? “Assajar”. Per què no utilitzem mai la paraula assajar quan parlem de fotografia? A vegades parlem de “practicar”, però és ambigua, ja que pot englobar, tant l’assaig, com la pràctica real. Assajar… Sona bé, no? Tinc la sensació que els fotògrafs no assagem. Que cada vegada que sortim a fer fotografies, és per a fer un reportatge, que puguem penjar a Flickr i que tothom ens digui: Wonderful! I que ens pensem que, a base de fer fotos, anirem aprenent. Com el músic que es pensa que s’aprèn a base de concerts (bé, de fet n’hi ha més d’un, però ara deixem-ho).

Però l’assaig en música és una altra cosa: és fer escales, arpegis, notes llargues… És agafar una peça i descomposar-la compàs a compàs, destrossant-la per totes bandes, amb l’únic objectiu de treballar articulacions, accents, cadències… I oi que cap músic no penjaria això al seu Youtube o el seu MySpace? Però quina és la motivació? Que el dia que convingui tocar una determinada peça, ho pugui fer. De fet, moltes vegades, també és un exercici d’autoestima: conèixer bé els teus límits, els teu potencials…

Per això, i si al Miquel Bohigas, no li sap greu, li parafrasejaré el seu article, de la forma següent: he assajat la fotografia d’esglésies romàniques, he assajat la fotografia d’animalons i flors, assajaré ja fotografia de colors de la tardor, he assajat la fotografia de portes i finestres (és la meva especialitat, però veig que encara cometo certs errors que voldria solucionar), he assajat la fotografia de carrer (és prou difícil i em fa vergonya, però me’n sortiré)… I, com que l’any passat vaig assajar fotografia de festes majors, aquest any aniré a la del meu poble i faré unes fotos que em penso que podré presentar al concurs d’EF. Oh, això és tota una altra música!

En aquest sentit, cal subratllar que l’assaig és metòdic, i cal planificar-lo. L’assaig no és “vaig a veure què em trobo” (a no ser que es vulgui assajar la capacitat de reacció), sinó que és: “avui vaig a assajar fotografies de bestioles, de forma que em miraré les fotos d’en Sirius, a veure com ho ha fet, treuré el cap per les webs de fotografia de natura, i em marcaré dos, tres objectius”. I se surt a assajar i, quan es torna, es valora si s’ha aconseguit el que es volia. I finalment, davant la pregunta: “i jo ara què en faig d’aquestes fotos? Si a mi no m’interessa per a res la fotografia d’animalons!”, un mateix pot respondre: “sí, no m’interessa, però el dia que calgui, ho tindré més per la mà”. A més, davant del dubte de “no tinc ganes de sortir a fer fotos” es pot respondre: “és clar, assajar és avorrit i pesat! Però ja veuràs que bé t’ho passaràs quan facis un reportatge!”

Oi que sona prou bé? Em penso que una de les causes de la frustració i la desídia del fotògraf aficionat és que confonem “assaig” i “actuació”. Ens avorrim fent fotos perquè en veritat estem assajant, i alhora ens frustrem quan volem fer fotos, perquè no hem assajat prou.

Així doncs, què us sembla si, després de l’estiu, assagem una mica?

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris10 comentaris a “Després de l’estiu”

  1. Chapeau, Jordi!

    Penso que és una boníssima reflexió. Tot i que la frontera entre les paraules assajar, entrenar i practicar considero que són molt fines i, probablement en fotografia les hem usat, sobretot la darrera.

    No em voldria fer pesat en el tema de la fotografia argèntica, però em penso que aquests “assajos” eren més habituals. En el meu cas, i concretament amb la càmera de plaques, moltes vegades anava a llocalitzacions (o a l’habitació de casa) només mer mirar pel visor sense cap intenció de fer cap fotografia. No portava ni pel.lícula. Però el sol fet de mirar pel visor i anar mirant les possibilitas de la càmera, per a mi ja era important… És voler aprendre i després fer. I a l’aprenentatge més autodidacta se li acostuma a aplicar l’expressió “assaig/error”.

    Gràcies Jordi!

  2. Molt bon article/reflexió.

    Tal com dius el problema es que el fotògraf aficionat confon assaig amb actuació.
    Però hi ha una diferència entre músic i fotògraf:
    Quan tu destroces una peça, analitzant-la compàs per compàs, es perquè un dia algú, un mestre, et va ensenyar no només a tocar sino fins i tot a assajar i, a més, com has tingut un mestre, tu mateix quan assages saps si ho estas fent bé o malament. Però al fotògraf no li ha ensenyat ningú. De fet a la majoria ni tant sols els han ensenyat a tocar. Han anat a “Fotoclic” i han comprat una càmera meravellosa que reconeix fins i tot els nens vestits de comunió…
    Fan fotos. Algunes fins i tot decents i, com bé dieu, es pengen a Flickr on totes les fotos son meravelloses.
    Per a què han d’assajar si ja fan “bones” fotos? Res, directament a “actuar”.

    Son molt pocs els que desitgen algo més i comencen a investigar, a aprendre les normes, a fer servir una càmera en modo Manual i comencen a assajar/practicar. Només cal anar a les kdd’s. La gran majoria som grandets.

    De totes formes això no és pessimista. De molts fotògrafs aficionats en sortiran alguns de bons.

    M’en vaig a assajar foto de carrer :)

  3. Ospedrer Jordi, m’ha encantat la teva reflexió. Justament jo que havia entrat una mica a la fase A que deia en Miquel he estat començant a re-emprendre els meus estudis musicals que havia abandonat fa 30 anyets I continuament em venen al cap comparacions d’aquestes. Essencialment estic molt d’acord amb tu, potser en el meu cas estic mes per “entendre” que per “assajar” (segurament es un pas previ a poder assajar realment). Per entendre vull dir conèixer perquè son les coses com son i com funcionen i quines sensacions produeixen (lo meu va ser mes en la branca del jazz). Bé de fet jo ni puc assajar, encara en queda una bona temporada de tot just “treballar” que encara es mes bàsic i aparentment menys gratificant (posant-li una mica de filosofia zen es pot encarrilar l’avorriment jajaja)

    Celebro la metàfora i tinc la sensació que n’aniran sorgint mes en aquesta línia. Trobo que a vegades les activitats paral·leles encara que aparentment ocupin temps poden enriquir molt les altres….

    Salut!

  4. Molt bo aquest concepte d’assajar fotografia Jordi!
    De fet reflexionant-hi penso que jo assajo fotografia de tant en tant, el problema és que moltes vegades no en sóc conscient que és un assaig i llavors m’exigeixo millors resultats, més propis d’una “actuació”. Per això m’agrada molt el fet de pensar que si assagen no ens hem d’exigir bons resultats d’entrada, amb la qual cosa ens traiem pressió i segur que així surten millors resultats abans.
    De fet ara em sembla recordar que una vegada vaig llegir una recomanació de sortir a fer fotos sense buscar res, només pel simple fet d’accionar l’obturador com aquell qui diu, i pensant que després les esborrarem. Segur que fent això tindríem grates sorpreses!
    Vinga, tothom a assajar!!!

  5. Me n’alegra que l’article de dijous t’hagi servit de punt de sortida d’aquesta excel·lent entrada. Una reflexió molt encertada. Una cosa semblant a la música passa amb el teatre: per a fer una representació que dura una hora, cal estar assajant durant mesos.
    També és curiós que la pràctica de la fotografia sigui un lloc comú per als que hi som aficionats. No passa el mateix amb els aficionats al cinema, a la música, al teatre o a la pintura. Van al cinema, a concerts i a visitar exposicions, però molt pocs s’animen a fer pel·lícules, a tocar un instrument o agafar els pinzells. I ja no diguem de pujar a un escenari a interpretar una obra de teatre.
    Potser l’aparent facilitat per fer fotos amb les càmeres actuals i el poc esforç que representa, tingui alguna cosa a veure amb aquesta dèria per creure’s “fotògraf” només de treure la càmera de la capsa.