avatar

Diàleg… Amb il·lusió

Avui fa un dia esplèndid i el nostre home s’ha decidit a anar a la ciutat a comprar una màquina de retratar, que és com en deien abans de les càmeres fotogràfiques.

  • Bon dia, en què el puc servir?
  • Bon dia. Voldria una màquina de retratar.
  • Això està fet. Té alguna idea del que vol. Una compacta potser? O millor una reflex? Té coneixements de fotografia vostè?
  • No, d’això. El que jo vull no és una càmera convencional, sap?
  • Ah no? I doncs, què vol exactament?
  • Jo voldria, com li diria? Veurà, no vull fer les fotografies que fa tothom: mosques, flors, paisatges, res d’això no m’interessa. No vull fer res que s’assembli als milions de fotografies que es fan avui dia. No m’interessa fer fotos d’allò que passa, d’allò que qualsevol pot veure i retratar.
  • Ah caram! Però, a veure… Em sembla que no l’entenc, la veritat.
  • No, és clar. És que sóc una mica especial, sap?
  • Sí, a mi també m’ho sembla, la veritat.
  • Sí, sóc una mica especial, i per això necessito una màquina especial. Una màquina amb la que pugui fer les fotos que a mi m’interessen. No vull haver de fotografiar sempre, necessàriament, el què hi ha davant la càmera. Això ja ho fa tothom!
  • A veure, bon home, vostè m’acollona o em vol fer l’amor?
  • Com ho sap?, Vull dir per què ho diu això? Com s’atreveix?
  • A vostè què li sembla?
  • Escolti, jo he entrat aquí a comprar una càmera, i em sembla que, en cap moment, no li he donat motius per pensar que vull mantenir relacions sexuals amb vostè, ni molt menys burlar-me’n… Jo, amb un simple dependent, va home va!
  • No, és clar, vostè perdoni, però…
  • Com li deia vull una càmera especial.
  • Espacial? Potser una SputniK? No sé si me’n queda cap.
  • Especial, he dit especial, no espacial!
  • Ah! ja, especial, com vostè, és veritat, especial!
  • Veig que ja m’ha entès. I doncs, que me’n podria ensenyar alguna?
  • A veure, a veure què trobo. Miri, aquesta em sembla que li podria anar bé. És un model exclusiu. No l’ha fet servir mai ningú, és una peça única. Què li sembla?
  • Què vol dir? Ara és vostè qui em vol prendre el pèl! Això és una càmera de fer fotos normal i corrent, no fotem, que no sóc pas tonto jo!
  • A veure, parlem seriosament, que jo tinc feina, sap vostè. Em pot dir que vol e-x-a-c-t-a-m-e-n-t?
  • Escolti, no s’exalti. Tranquil home! Si vol li tornaré a repetir. No vull una màquina de fer fotos normal. El que jo necessito, i per això he vingut fins aquí, és una càmera especial que faci fotos especials. Com les d’abans. Li sembla prou clar? M’ha entès ara? Sí?
  • No sé, la veritat, no sé pas què dir-li.
  • Ara pla!
  • Si em permet, avisaré l’encarregat de la secció a veure si ell el pot atendre millor.
  • Com vulgui, potser sí que serà millor que parli directament amb l’encarregat.
  • Un moment, si us plau.

Passats uns minuts arriba l’encarregat de secció.

  • Hola, sóc l’encarregat, en què el puc servir?
  • Hola, voldria una màquina de retratar.
  • Això està fet. Té alguna idea del que vol. Una compacta potser, o millor una reflex? Té coneixements de fotografia vostè?
  • No, d’això. El que jo vull no és una càmera convencional, sap?

I es repeteix el diàleg exactament, fil per randa. Per això l’hem retallat, per fer servir una paraula de moda.

La veritat és que no hi ha qui l’entengui al client, i l’encarregat de secció tampoc no se’n surt. Per això ha d’avisar l’encarregat de departament a veure si li va millor. Què va!, el nostre home no aconsegueix fer-se entendre, i  el diàleg es repeteix successivament amb l’encarregat d’àrea, amb el director comercial, amb la secció en ple comandada pel vigilant de l’entrada i, finalment, amb el director general de l’empresa que s’ha desplaçat expressament des del Carib, on havia anat a obrir mercats. O al menys això és que li havia venut a la seva senyora. I dic senyora perquè els directors generals no tenen dona, tenen senyora, on vas a parar!

Doncs això, el director general, amb el seu savoir-faire i el seu sentit comercial que sempre l’han caracteritzat —i que li han servit per salvar més d’una venda, tot sigui dit— no va tenir cap reparo a l’hora d’oferir-li aquesta màquina.

  • Una Breakfast-cam! No en trobareu cap de millor, li va etzibar.

El nostre home, tot i que no era exactament allò el que buscava, va dir, cansat i amb una mica de recança, però conformat:

  • Vinga va, me la quedo. Si més no podré fer torrades per esmorzar.

Abans que sortís de la botiga amb la Breakfast-cam sota el braç, el director general, sempre amatent, no el va voler deixar marxar sense oferir-li un petit detall:

  • Tingui, emporti’s aquesta revista, potser hi trobarà el tipus de foto que busca.
  • Qui sap, moltes gràcies.

I així és com el nostre home surt de la botiga amb la seva màquina de retratar i una revista amb fotos com les d’abans.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris5 comentaris a “Diàleg… Amb il·lusió”

  1. Un gran relat captivador i ben intrigant, amb el suspens in crescendo que m’ha deixat encara una mica encuriosit, espero veure algun dia els resultats gràfics o si mes no les aventures del senyor i la seva màquina. Mai se sap, potser fotos no en veurem però podríem ser testimonis del inici de la Odisea segle vintiú, per si de cas ja et felicito :-)

  2. Magnific, digne d’un relat de suspens. La revista no la coneixia, guardada ja a les adreces d’interès. Gracies!

  3. Fantàstic relat Miquel. Gracies, he passat una bona estona!!!!

  4. Amb l’intriga fins al final i amb sorpreses amagades en links, genial!
    A més m’has fet recuperar el verb “Acollonar” (pendre el pèl) que vaig aprendre fa temps amb un bon amic de la Bisbal i que em creava confusió amb “Acollonir” (espantar) :)

  5. fantàstic relat, miquel! m’han agradat molt, també, els “regal-enllaços” per il·lustrar millor la teva història.

    tot i què, després de rumiar-ho molt, ja se lo que buscava aquest senyor! i crec que havia anat a parar a un lloc equivocat: bé, de fet no s’equivocava; l’instrument per fer les fotos l’havia anat a buscar al lloc correcte, però les fotos no les fan aquests “instruments”, sinó que es porten a dintre. A dintre de cadascú, vull dir!!

    i es que aquest senyor volia una càmera que fes fotos amb “ànima”, i això no es pot comprar; només el nostre ull sap extreure del present aquell fragment de segon, deixar-lo en suspens per sempre, i d’allí, transmetre aquesta ànima als que després mirem la foto!

    felicitats per la història!