avatar

Hamilton com a excusa

Collage de Richard HamiltonDimarts passat va morir als 89 anys el conegut artista britànic Richard Hamilton, pioner del pop-art. Malgrat que Hamilton no va destacar especialment com a fotògraf, si que va utilitzar molt la fotografia, generalment extreta de la publicitat o de la premsa, tant per incorporar-la als seus fotomuntatges com per fer-la servir de base per algun dels seus quadres.

Una de les seves primeres obres, el fotomuntatge adjunt (“Què és el que fa les cases d’avui tan diferents, tan atractives?”) es considera la primera obra del pop-art.

L’any 1957, Hamilton havia definit el pop-art com “popular, efímer, prescindible, de baix cost, produït en sèrie, jove, enginyós, sexy, efectista, glamourós i un gran negoci”.

Quan ho he llegit, he pensat que molts d’aquests qualificatius podien aplicar-se a la fotografia digital, o numèrica, que diuen els francesos. He fet la prova i he substituït pop-art per fotografia digital: “La fotografia digital és un mitjà popular, efímer, prescindible, de baix cost, produït en sèrie, jove, enginyós, sexy, efectista, glamourós i un gran negoci”.

Hi estaríem d’acord? Que la fotografia digital és un mitjà popular  i destinat a un ampli públic, és un fet notori i fàcilment demostrable.

Efímer i prescindible. En general també es cert, sobretot si pensem en les xarxes socials de fotografia, on les fotos queden obsoletes i oblidades al cap de pocs dies, soterrades per l’allau de noves imatges que constantment van engruixint les galeries i pàgines web que les acullen.

De baix cost i produït en sèrie. Això depèn de les butxaques de cadascú, però en principi, avui dia, fer fotos i penjar-les a Internet no és massa car. Sempre i quan disposis d’una càmera o un mòbil i un ordinador. Llavors podràs fer tantes fotos com vulguis, i fins i tot, fotos en sèrie.

Jove. És clar que ho és: malgrat que la primera càmera digital sigui del 1975, les primeres càmeres digitals realment operatives, tal com les entenem avui dia, són de principis d’aquest segle.

Enginyós. Ho pot ser, evidentment. Si evitem la repetició de vells conceptes i d’esquemes caducs, si passem dels temes de sempre, si no ens capfiquem en fer servir tècniques i procediments perquè les fotos semblin allò que no són, si… Llavors sí, la fotografia digital pot ser tant o més enginyosa que el macramé, posem per exemple.

Sexy. A aquestes alçades, ningú no ha de dubtar que la fotografia digital sigui sexy. Si més no per la infinitat de fotografies considerades sexys que de tant en tant apareixen a les pantalles dels nostres ordinadors.

Efectiste i glamourós: tant com vulguis. Els efectes, per sort o per desgràcia, són un lloc comú en fotografia digital. I n’hi ha de molt glamourosos!

Que és un gran negoci no fa falta dir-ho: com s’entendria sinó l’aparició periòdica i constant de nova maquinària, complements i serveis?

Bé, mig seriosament, mig en broma, el què és cert és que, moltes de les imatges que es fan ara a partir de fotos digitals podrien considerar-se hereves del pop-art. Com d’altres ho són del surrealisme o de l’art abstracte. Perquè, vulguem o no, la fotografia i la pintura segueixen tenint molts punts de coincidència.

Per exemple, Hamilton, que passava llargues estades a Cadaqués, va ser un bon amic de Joan Vehí, el fotògraf de Cadaqués. Això ve a tomb per recordar que l’exposició “Dalí al Castell de Figueres vist per Joan Vehí” s´ha prorrogat fins a finals de setembre.

 

Comentaris

No estan permesos els comentaris.