avatar

Tarkovski i les seves Polaroids

Andréi TarkovskiNo va ser un director de cinema de masses i  potser si no esteu una mica ficats en el tema, ni tan sols n’haureu sentit a parlat; però l’Andréi Tarkovski es reconegut com un dels grans del cinema rus, i mundial, una figura de culte, tant per lo innovador del seu llenguatge narratiu, com per les seves aportacions a aquest art i la influencia en diferents generacions de cineastes.

Al llarg d’una carrera de 25 anys escassos va fer només 7 llargmetratges. Amb la seva primera pel·lícula, La infància d’Ivan (1962) ja va obtenir el Lleó d’Or del Festival de Cine de Venecia. A partir d’aquesta, i en el temps de la Guerra Freda, la Unió Soviètica el va vigilar molt de prop, fins que després del rodatge de Nostàlgia, l’any 1983, va poder fugir amb la seva segona esposa a Suècia. Allà va coincidir amb Sven Nykvist, un director de fotografia dels més reconeguts aleshores i habitual d’Ingmar Bergman i amb qui va rodar Sacrifici el 1986.

El propi Nykvist i fins i tot Bergman i Kurosawa van reconèixer la influència de Tarkovski en els seus treballs posteriors.

Sacrifici va ser l’última pel·lícula i amb ella va guanyar quatre premis al Festival de Cannes, però no va poder recollir-los, ja que va morir poc després de càncer de pulmó. Fins i tot en això hi ha especulacions al respecte, ja que varis col·laboradors seus varen morir del mateix.

Les seves pel·lícules tracten de temes diguem que espirituals o tal vegada metafísics, amb un nou llenguatge respecte al que es feia, amb preses extremadament llargues amb imatges gran bellesa. S’ha dit que les seves pel·lícules semblen imatges (estàtiques) encadenades. Podeu veure aquestes 7 pel·licules on-line i lliures.

El que és menys conegut encara, és que el director utilitzés una Polaroid per fer localitzacions o apunts visuals per les seves pel·lícules. I això m’ha recordat el que deia en Porredon al voltant de la seva exposició Clicfamobil, i a més, fins i tot l’estètica de les fotografies que veureu, em recorda la de l’Hipstamàtic o l’Instagram, tant de moda darrerament. Potser el propi director utilitzaria aquest recurs avui en dia, o potser no, qui ho sap…

Tonino Guerra va ser un guionista que va col·laborar estretament amb Tarkovski. He trobat aquest text en el que reflexa una vivència de la seva col·laboració i també parla de la Polaroid.

El 1977, durant la cerimònia del meu casament a Moscou va aparèixer Tarkovsky amb una càmera Polaroid. Havia descobert recentment aquest aparell i va estar usant-lo amb alegria entre nosaltres.

Ell i Antonioni van ser els meus testimonis de casament. Segons el costum d’aquella època eren ells qui havien de triar la música que sonaria en el moment de signar els documents de matrimoni. Van escollir el Danubi blau.

En aquells dies Antonioni també solia usar una Polaroid. Recordo que en el curs d’una localització d’exteriors a Uzbekistan on volíem rodar un film que finalment no vam fer-va regalar a tres ancians musulmans les fotos que els havia pres.

El més vell, només veure-les hi va tornar amb aquestes paraules: “Què hi ha de bo en aturar el temps?”. Aquest rebuig desacostumat ens va sorprendre tant que no vam saber contestar.

Tarkovsky va pensar molt sobre el “vol” del temps, i volia aconseguir una sola cosa: aturar-lo encara que només fos per un instant, en les imatges de la Polaroid.

Tonino Guerra

Son fetes a Rússia i Itàlia. Algunes d’aquestes imatges es varen publicar el 2006 a Itàlia i ara fa poc, un bloc Italià les va poder digitalitzar totes i les va penjar a la xarxa.

Contemplant aquestes imatges, tinc una sensació, potser provocada per aquesta nova-vella estètica: les veig molt més properes del que les hagués vist uns anys enrere. Trobo que segueixen sent actuals, semblen fetes aquests dies de vacances, amb la calma…

Espero les gaudiu com ho he fet jo, també amb la calma i amb el temps que necessiten…

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris2 comentaris a “Tarkovski i les seves Polaroids”

  1. És curiós com el “revival” estètic que suposa aplicacions com la Hipstamatic ens fa veure imatges antigues com si fossin actuals. Com també és curiós que imatges recents, fetes amb tècniques antigues (Col.lodió humit), sembli que siguin antigues realment. Però ja m’agradaria a mi (o potser no) que la Hipstamatic, o similars, aconsegueixen l’estètica que mostren els Polaroids autèntics.

    És molt cert que en el món del cinema, o dels audiovisuals, és on s’ha usat més el Polaroid i, segurament, els va anar molt bé a can Polaroid que persones com Tarkovsqui les usessin per a fer localitzacuons per les seves produccions, així com molts altres directors, molts scripts (per comprovar el raccord), molts responsables de vestuari (per mantenir els mateixos complemets a la roba, raccord), molts maquilladors (pel mateix motiu que els de vestuari) i molts perruquers (també pels mateixos motius). Penso que va ser a la sèrie “Porca Misèria”, de les que vaig treballar, que vaig viure en canvi de l’ús del Polaroid a l’ús de les càmeres digitals per a fer el mateix fet i estalviant molts costos de producció… al final de cada sèrie recordo veure caixes senceres de les fotografies polaroid llençades com qui llença el decorat o altres elements efímers de cada producció. Potser ara, algun Fontcuberta de torn, trobaria que seria una font important per a una obra seva…

    Però és cert que la fotografia instantània (Polaroid, digital, hipstamàtic…) és una bona eina per a “pendre apunts” però amb el “pèrill” que els apunts siguin prou consistents per a generar obra personal… igual que passava amb els “apunts” dels grans autors de la història universal de la pintura… o del mateix Tarkovski.

    • Només volia recordar que l’editorial Taschen té el preciós llibre “The Polaroid Book” amb una amplia representació d’obres i autors. Molt interessant! A més, la mateixa editorial acaba de publicar un llibre amb les polaroids d’en Helmut Newton. Recomano el primer, el segon només l’he vist en la llibreria.