avatar

Galen Rowell, encara

Em van avisar: “Compte, que més d’un, després de llegir el llibre Llums de muntanya de Galen Rowell, ha decidit penjar la càmera”. Realment, quan Rowell explica tot el procés que el va portar a fer cada una de les fotos i la història que hi al darrere, te n’adones de la quantitat d’aspectes que s’han de tenir en compte abans de disparar, dels imponderables que es poden presentar i que poden arruïnar una bona foto i de l’autoexigència que requereix saber desistir de fer una foto quan aquests imponderables es presenten. Com deia Frank Horvat, la fotografia és l’art de no prémer el disparador.

Llavors, quan mires les teves fotos amb esperit crític, te n’adones que poques passarien un examen rowellià i la càmera et cau als peus. Bé, parlo per mi, és clar.

Amb això no vull dir que hagi decidit deixar de banda la pràctica de la fotografia, però m’ha fet veure que havia de plantejar-me la meva relació amb aquest art, permeteu-me la paraula, d’una manera diferent, més relaxada. És per això que he decidit tornar a començar des del principi, i anar pas a pas. No sé però si aquesta decisió serà prou ferma com per no caure novament en la temptació de la fotografia improvisada i poc meditada que he fet sovint.

A més, s’ha donat la coincidència que uns amics m’han demanat si podria fer un curset d’iniciació a la fotografia al seu fill de 12 anys i he pensat que tornar a començar el camí plegats seria una bona manera d’emprendre de nou aquest viatge iniciàtic.

Això m’ha tornat a portar a un capítol del llibre de Galen Rowell, on després de comentar el sistema de zones d’Ansel Adams i el seu principi bàsic de previsualitzar com la pel·lícula veurà la llum, fa esment a un relat que va escriure per entendre com es comportava la pel·lícula respecte a la llum.

Per això Rowell va simular que un fotograma d’una pel·lícula s’adreçava en primera persona al fotògraf. El relat fa així:

Sóc un fotograma de pel·lícula Kodachrome i estic esperant que obris l’obturador. Si em sobreexposes a la llum, quedaré lleig i cremat com un vell cartell que ha estat massa temps al sol. Però també puc quedar cremat amb menys estona. Si quedo exposat correctament a 1/500 de segon, empal·lideixo a 1/250, començo a emblanquir a 1/125 i gairebé desapareixo a 1/60. A 1/1000, tinc un  colorit molt ric, però una mica fosc. A 1/1200 em fonc amb les ombres més fosques.

Arc de Sant Marti sobre el palau de Potala per Galen RowellNomés entre aquest estret rang podré mostra-te detall, però el teu ull humà en canvi és capaç de veure un rang d’il·luminació entre més de dos mil i u. No m’estranya que sempre em demanis allò que no et puc donar! Allà on els teus ulls veuen una cosa ben il·luminada amb una llum intensa, jo ho veig tot blanc. On els teus ulls veuen detall entre les ombres fosques, jo només hi veig el color negre.

Recorda que jo estic sol. Tu tens dos ulls. No esperis que vegi en tres dimensions. Si vols ensenyar les distàncies relatives, hauràs de suggerir-les distribuint els objectes d’una determinada manera a l’interior del meu marc.

No esperis que amb la meva única làmina pugui veure el moviment. A una velocitat d’obturació massa alta congelaré alguns éssers vius i faré que semblin inerts, i a velocitats d’obturació massa baixes les teves mans tremoloses faran que quedi borrós. Si vols reflectir el moviment, només el podràs suggerir a base de deixar una part meva borrosa. Pots triar entre deixar borrós el teu motiu o el fons, però no tots dos.

No et creguis que tu veus tot el que jo veig. Tu veus a través de pantalles i miralls, no des del meu punt de vista estratègic darrere de l’obturador. Amb una bona càmera, veuràs entre el 85 i el 95 per cent del que veig jo. Només uns quants models de primer línia tenen components perfectament dimensionats de tal manera que allò que apareix al visor correspon amb exactitud al meu camp de visió. Aquest és el motiu pel qual sempre surt la teva mà a la imatge quan miraves de protegir l’objectiu de la llum directa, i que a la part superior del meu requadre es vegin els cables elèctrics que tanta cura vas tenir per evitar que sortissin. No t’enganyis pensant que el 85 o 90 per cent és “quasi tota” l’àrea de la meva imatge. Quan retrates a algú de mig cos, la cara ocupa aproximadament només un 10% de l’àrea total de la imatge, i tanmateix tendeixes a ignorar una superfície equivalent tot vol de la imatge, que és el tros que no veus pel visor.

Tu i jo no veiem igual el color. Els compostos químics fotosensibles que desencadenaran el tint durant el meu revelat no produiran exactament els colors que veus tu. Però encara és més important per a tu el fet que al menys que no em descoloreixi amb els anys, els meus tons estaran estrictament fixats per la il·luminació que hi havia quan vas fer la foto.

Per a tu els colors canvien cada vegada que et mous d’un tipus de llum a un altre, però pocs de vosaltres us n’adoneu perquè els vostres cervells estan fent constantment ajustaments. Si el teu company porta una camisa blava i vermella, creus que la camisa té el mateix color a l’aire lliure que a l’interior amb llum artificial. Jo sé que no és així. I enregistro la mateixa camisa amb colors radicalment diferents a cada situació, a menys que no facis servir un filtre especial o una altra pel·lícula equilibrada especialment.

Lleo per Galen RowellLa visió a través dels teus ulls la filtra el teu cervell abans de que tu els vegis. Els éssers humans deuen haver tingut una necessitat evolutiva de veure els colors els uns en relació amb els altres independentment de la llum que hi hagi. Ara, us queda un “apèndix” visual que data del temps en què els vostres avantpassats necessitaven reconèixer la pell torrada del lleó del Pleistocè a la sabana africana, tant a la llum de la lluna com al capvespre o sota el sol del migdia. Però si em sotmets a mi a una variació semblant de llum, et donaria colors que no reconeixeries com existents a la realitat.

La constància del color cau quan faig exposicions lentes d’un segon o més. Els colors canvien perquè no totes les meves capes d’emulsió responen igual a l’escassedat de llum. Sembla que aquest fenomen us molesta i li heu donat una denominació ben curiosa que coneixen tots els fotògrafs professionals: efecte de desviació de la reciprocitat. Poques persones semblen conèixer l’efecte Purkinje, que fa que la vostra visió del color variï en condicions de llum feble inclús més feble que la meva.

Leonardo da Vinci va observar que les percepcions relatives del color semblen canviar depenent de la intensitat de la llum: “El verd i el blau resulten invariablement accentuats a la mitja ombra; el groc, el vermell i el blanc a les zones més clares” Això passa perquè amb la llum feble la percepció visual passa dels cons de la retina, sensibles al groc, als bastons sensibles al blau. La llum feble és per a vosaltres quelcom més que una mica de llum: els vostres contrasts de color varien de forma significativa. Una flor vermella que a la llum del dia sembla molt més brillant que la massa verda que l’envolta té per a vosaltres un aspecte apagat si la llum és dèbil, perquè proporcionalment percebeu menys llum vermella. En aquestes mateixes condicions jo produiria un matís magenta general.

Puc ajudar-te a veure el món només si entens com responc a la llum i si em fas servir per al millor que sé fer. Sense la teva guia mai podria produir una imatge que tingués sentit per a tu. Però recorda aquesta paradoxa: si et decideixes a seguir les regles, regles precises, sobre tot allò que es pot fer amb mi -enfocament, exposició, il·luminació, suport ferm de la càmera, composició amb diagonals i dissenys i corbes en S- potser que aconsegueixis molt bones fotos, però ben poques o potser cap de realment magnífica.

Pau Casals per Yousuf KarshHe estat dissenyat i fabricat per científics, que sembla que tenen molt en comú amb els fotògrafs. De fet, molts d’ells són ambdues coses. Les persones que treballen en aquests camps tendeixen a seguir normes rígides i són bons professionals, però no arriben a assolir res realment gran a menys que donin un salt instintiu, tal com va fer Isaac Newton quan va fer passar llum de colors a través d’un segon prisma i va descobrir que el color és una propietat de la llum. Yousuf Karsh, gran fotògraf de retrats que ha dedicat la seva vida a copsar aquelles expressions del rostre de les persones que revelen tot el seu caràcter en una sola imatge, va fer un salt semblant quan de sobte va decidir fotografiar d’esquenes al violoncel·lista Pau Casals, sense que es veiés el seu rostre, mostrant al mateix temps la seva àuria humana i la seva manera d’interpretar la música amb tot el cos.

Encara que puc ser el resultat d’un el·laborat procés químic que escapa a la teva comprensió, la màgia que hi ha en mi ha de venir de tu mateix. Només hi ha màgia a la teva pròpia visió. Si tens algun dubte sobre això, si encara creus que part de la màgia és intrínsecament meva, només has de recordar totes aquelles diapositives desafortunades que has llençat a les escombraries després de fer-me servir un dia que la teva inspiració o la teva dedicació passaven un mal moment

Una bona lliçó per començar, no us sembla?

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris8 comentaris a “Galen Rowell, encara”

  1. Bona article com sempre i gràcies per descobrir-me aquesta reflexió des del punt de vista de la pel.licula, en certa manera aquestes limitacions també hi aportaven al resultat.