avatar

Les fotografies del sociòleg

Si fem una ullada als textos d’història contemporània de sociologia, antropologia, estètica o bé ciències de la comunicació, ben aviat veurem que un nom, a l’estil dels savis de Renaixement, ens apareix una i altra vegada en tots els manuals. Aquest és el de Pierre Bourdieu (1930-2002), intel·lectual francès de la segona meitat de segle XX, i una de les persones més influents de les ciències socials contemporànies.

En fotografia, el coneixem bé. Preocupat per l’art com a fenomen social, estudià la fotografia com a art de frontera, intentant treure conclusions de les paradoxes que la incipient fotografia familiar plantejava a les tradicionals formes d’abordar l’obra artística. Gràcies a aquesta feina, dirigí i publicà el 1965 la coneguda obra col·lectiva Un art moyen. Essai sur les usages sociaux de la photographie, conjuntament amb Robert Castel, Dominique Schnapper, Luc Boltanski, Gérard Lagneau i Jean-Claude Chamboredon, investigadors tots ells que anys més tard esdevindrien importants referents de l’acadèmia francesa.

Aquesta obra no està traduïda encara al català, però val la pena recomanar la versió castellana editada el 2003 per l’editorial Gustavo Gili, més que res per l’interessant pròleg del sociòleg Antoni Estradé, que ens contextualitza, explica i defensa una obra certament poc fàcil de llegir pel llenguatge espès típic de Bourdieu.És interessant, a més, perquè aquesta contextualització és alhora històrica i bibliogràfica: l’Art Moyen ja deixa entreveure elements del que serà la revolució científica de les obres La reproduction (1970) i La distinction (1979), peces clau de la sociologia de la cultura i, com no pot ser d’altra manera, de l’art.

En tot cas, però, l’article d’avui no és per a recomanar llibres (que també), sinó perquè el Bourdieu interessat pels usos socials de la fotografia va fer, ell també, fotografies. A mitjans dels anys cinquanta, i un cop acabats els estudis, Bourdieu es trasllada a Algèria, on ha de fer el servei militar. Allà descobreix un país en ple procés de descolonització, i decideix estudiar els canvis estructurals que això representa: no tant els polítics, sinó els culturals, econòmics, demogràfics… I per a fer-ho, Bourdieu es val de la fotografia. Com? Intentant capturar allò que per a ell són escenes que aporten continguts, que expliquen realitats.

Ara bé, Bourdieu no era fotògraf, ni s’ho va plantejar mai. De fet, les imatges van estar més de quaranta anys sense veure la llum. L’objectiu de les fotografies no era ser presentades al públic, sinó ser una eina que l’ajudés a l’hora de desenvolupar la seva tasca de recerca i, sobretot, reflexió. Són fotos pensades per a ser mirades només per ell, en l’elaboració d’obres com Sociologie de l’Algérie (1958) o Travail et travailleurs en Algérie (1963).

Actualment, hi ha una exposició que mostra 150 d’aquestes fotografies algerianes de Bourdieu. Organitzada per Camera Austria, ara es pot veure a Madrid, i després a Estrasburg. I estaria molt bé que algun dia pogués venir al nostre país. Més que res, perquè són imatges que defugen qualsevol interès artístic o estètic. I malgrat tot, són fetes per algú que va dedicar moltes hores a l’estudi de la fotografia artística. Una paradoxa que ens pot ajudar molt a reflexionar sobre l’art i la fotografia.

 

Comentaris

No estan permesos els comentaris.