avatar

Mesurant el 18%

Actualment les càmeres fotogràfiques disposen de fotòmetres, que mesuren la llum reflectida, que cada cop funcionen de forma més precisa. En la majoria de situacions estàndard ens donen uns resultats molt satisfactoris, però en altres situacions cal entendre el seu funcionament per tal que puguem obtenir exposicions correctes.

A diferència dels fotòmetres de llum incident, els que mesuren la llum reflectida proporcionen lectures diferents segons la reflectància lumínica dels subjectes que mesuren. Comencem parlant d’on surt el 18% de la famosa carat gris del 18%. S’ha establert de forma teòrica que el gris que reflecteix un 18% de la llum incident reprodueix el to de gris mig entre el blanc i el negre, i no ho fa el 50% com es podria pensar a priori. Per això, les càmeres fotogràfiques exposen de tal manera que la mitjana de tota l’escena mesurada sigui equivalent a una lluminositat del 18% de llum reflectida.

Cal aclarir que el fotòmetre de la càmera és l’encarregat de mesurar la llum que entra a través de l’objectiu i l’exposímetre és l’ajuda que ens apareix quan disparem en manual i ens diu si l’escena està ‘clavada’, subexposada o sobreexposada. Així quan diem que exposem per un objecte ens referim que obeïm les indicacions de l’exposímetre.

Figura A: full blanc, carta gris del 18% i carpeta negra (d'esquerra a dreta)

Anem a veure en quines situacions hem de ser curosos a l’hora d’exposar per tal de reproduir fidelment l’escena. La figura A conté un full blanc, una carta gris del 18% i una carpeta negra. Ara fem una foto exposant la càmera per un enquadrament que s’ompli totalment amb cadascun dels tres objectes, i veiem els tres respectius resultats a la figura B.

En tots tres casos la càmera ha exposat per aconseguir una lluminositat mitja de l’escena del 18% de reflexió, per això l’únic resultat fidel a la realitat és el de la carta gris del 18% (figura B, centre), ja que tant el paper blanc (figura B, esquerra) com la carpeta negra (figura B, dreta) també tenen aquesta tonalitat.

Traduint-ho a casos pràctics tenim que hem de vigilar amb els paisatges nevats perquè la neu pot aparèixer grisa i tota l’escena es veurà més fosca que la realitat, i si omplim l’escena d’objectes molt foscos obtindrem una imatge massa clara.

Figura B: la càmera exposa pel 18% en els tres casos

Amb tot això ja podem preveure les situacions susceptibles de quedar mal exposades, però ara ens falta saber com corregir-ho. En aquest punt ens apareix la compensació de l’exposició, que és el famós botonet de la nostra càmera on apareix el +/-. Si disparem en automàtic, amb prioritat a l’obertura o el temps d’exposició, haurem de sobreexposar aproximadament +2EV per aconseguir que el paisatge nevat quedi blanc, i -2EV per tenir una escena amb objectes negres que quedi tonalment ben representada. Si disparem en manual es tracta de quedar-nos 2EV desplaçats del centre (0), per la banda sobreexposada (+) o subexposada (-).

Una altra opció més precisa és utilitzar una carta gris del 18% i mesurar directament omplint tot el fotograma amb ella, o utilitzant la mesura puntual, ja que això és el que precisament espera veure el fotòmetre de la nostra càmera. Per fer-ho d’aquesta manera hem de fer la mesura sobre la carta gris del 18% des de la mateixa direcció de la posició de la càmera, i hem de mirar que aquesta no estigui a l’ombra i que no reflecteixi objectes de colors brillants o fonts de llum properes. En aquest sentit les cartes amb acabat mate són les que funcionen millor.

Per altra banda també és important l’angulació de la carta, per això, si ens imaginem inicialment la carta perpendicular a la càmera, es aconsellable inclinar-la 1/3 de l’angle entre aquesta posició inicial i si estigués perpendicular amb la direcció de la font de llum principal. Això s’ha de fer tant vertical com horitzontalment. La figura C mostra una escena, ‘delicada’ de mesurar. Vindria a ser un bodegó en clau alta que funciona una mica com el paisatge nevat. Exposada directament (figura C, esquerra) ens queda fosca ja que els tons són blanc i grisos clars. Per això, si exposem amb puntual sobre una carta gris del 18% col·locada a l’escena tal i com hem explicat abans (figura C, centre), aconseguim el resultat desitjat (figura C, dreta).

Figura C: exposició directe (esquerra) i resultat de mesurar sobre carta gris del 18% (dreta)

Cal aclarir que hi ha alguns fabricants de càmeres que no utilitzen exactament el 18% de reflectivitat com a referència i, a vegades, alguns models de càmeres permeten calibrar aquesta variable. Per això, abans d’utilitzar aquest mètode, es recomanable fer proves amb cada càmera i comprovar si l’histograma d’una imatge que hagi capturat una superfície llisa, monocromàtica, uniformement il·luminada i que ompli tot el fotograma, queda centrat.

També volia apuntar el mètode casolà i tradicional, a falta de carta gris del 18%, que és utilitzar el palmell de la mà d’una persona de pell clara com a referència i sobreexposar +2/3EV.

Si heu llegit l’anterior article Perquè “dretejar” potser no trobareu del tot pràctic aquest mètode per exposar, però en tot cas crec que serveix per entendre com funciona la nostra càmera, i això ens permet trobar més fàcilment l’exposició que busquem per cada escena.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris2 comentaris a “Mesurant el 18%”

  1. Moltes gracies pels teus articles i en especial pels que no tenim massa pràctica amb les càmeres digitals, els segueixo amb molt d’interès.

  2. Un article interessantíssim, Eduard! Gràcies!