avatar

Photoshop és el dimoni o és el fotògraf l’endimoniat?

Una Julia Roberts que no existeix, per LancômeQue vivim en un món imperfecte, prou que ho sabem. Que les nostres expectatives, desitjos o fantasies no guarden una relació directa amb la realitat, no se li escapa a ningú més gran de 8 anys, sempre que hagi desenvolupat amb normalitat les seves capacitats intel·lectuals, és clar. Llavors, què és el que falla? Jo diria que ens agrada que ens menteixin, que ens enredin, que ens venguin sopars de duro. Òbviament, de tot això la fotografia tampoc s’escapa.

De fet, que hi ha de més mentider que una fotografia? Massa sovint, a la imatge fotogràfica se li concedeix una credibilitat que va més enllà del que podria semblar raonable, a poc que un es pari a pensar. Si considerem que una fotografia ja és una manipulació de la realitat des del mateix moment de la presa, en que estem “mentint per omissió” per que no podem, o volem, mostrar tota la realitat, que entenem llavors per “fidel”? Si a més tenim en compte que la transcripció d’aquesta realitat retallada queda inevitablement distorsionada per la naturalesa i limitacions dels materials (exactitud de la reproducció del color, conversió a blanc i negre…) llavors ens adonem que cada cop ens endinsem més en el fangal.

La cosa no acaba aquí: resulta que a sobre disposem de diverses tècniques per manipular la imatge obtinguda fins al punt de poder crear realitats inexistents que, si encara som capaços de mantenir-nos dins de certs límits, poden mantenir apuntalada un considerable grau de credibilitat. Si volem saltar-nos aquests límits, tampoc és que hi hagi gran problema: obrim el paraigües de la “creació artística” i ens hi aixopluguem. Una solució fàcil, ràpida i indolora, oi?

De fet, els límits són ben febles, o inclús inexistents. Ni tan sols cal atendre al bon gust o la coherència visual. De fet, es diria que patir pel que és bon o mal gust és un vici perniciós del que ens hauriem d’anar desempallegant, quant abans millor. Si tots en preocupéssim tot el temps de preservar cert gust per l’estètica i la sobrietat visual, de que viurien els basars de les Rambles de Barcelona o Calella? O certes cadenes de televisió? O els compositors d’èxits estiuencs? La llista de damnificats per una pandèmia de bon  gust seria interminable!

Fotografia manipulada: el cap de Lincoln i el cos de John Calhoun (voltants de 1860)Potser aquesta és una raó de les moltes que deuen haver portat als legisladors dels EEUU a considerar la possibilitat de redactar una llei per tal de limitar els usos i abusos de la manipulació de les imatges. La veritat és que, bromes a banda, tots coneixem uns quants exemples de despropòsits executats amb Photoshops. Òbviament, parlo de casos més transcendents que els de llops saltimbanquis o linxs amb l’abric equivocat, que són pura anècdota en realitat. Em refereixo a casos en els que es tergiversa informació, abusant de la credibilitat concedida a la imatge o el mitjà que la presenta (això no s’ha inventat ara, evidentment), o s’inculquen determinats models estètics, exemples de perfecció física impossible, que poden induir trastorns tan greus com l’anorèxia, per exemple.

Pel que sembla, la iniciativa és fruit de la preocupació d’una parella, Seth i Eva Matlins,  convençuts que els seus fills han de poder créixer sense haver de patir la pressió dels estereotips de perfecció física irreals que tan sovint és fan servir en les campanyes publicitàries de moltes marques comercials, especialment de moda.

La model Filippa Hamilton per Ralph LaurenEncara que els EEUU sovint mostren certa tendència a legislar tot els que es pugi i més, en ocasions fins al límit del que podria semblar raonable, en aquesta qüestió no sembla que siguin els únics disposats a posar fre a algunes barbaritats. No fa gaire, al Regne Unit es va retirar una fotografia de Julia Roberts per una campanya de Lancôme, per excés de retoc. Segur que molts recordeu també l’aberrant fotografia de Filippa Hamilton per la portada d’un catàleg de Ralph Lauren.

Algunes publicacions de diversos sectors comencen també a posar límits i rebutjar imatges que mostren un grau de manipulació més enllà del que consideren raonable. Ja no parlem de les pífies dels retocadors maldestres, a cops de l’alçada d’un campanar, que alimenten llocs web molt entretinguts, com psdisasters.com o photoshopdisasters.com.

Com aficionats a la fotografia, què ens toca fer a nosaltres? O potser no ens toca fer res? Hem d’atendre també a certs límits, depenent del tipus de fotografia que volem practicar? Si no som nosaltres mateixos, a qui li pertoca definir aquests límits? Amb les nostres fotografies, hem de contribuir a combatre i posar en evidència determinades modes i estils basades en que “avui tot es pot fer”? Probablement, tot plegat es redueix al posicionament personal que cadascú ha de triar lliurement. El que potser caldria desitjar és que sempre sigui el resultat de una seriosa reflexió i no només de la inèrcia i l’atractiu de l’èxit garantit pel fet d’unir-se al ramat més gros, o el més sorollós.

El cert és que jo no tinc respostes. O millor dit, només les tinc per mi. Penso que cadascú ha de fer-se les seves pròpies, ignorant les dels altres, tapant-se les orelles per no sentir el que opina la resta del món, pensant senzillament en quina mena de fotografies li agradaria estar fent d’aquí a uns anys i quines voldria recordar llavors que feia abans.

Haig de dir que aquesta entrada l’he redactat inspirat per una aportació de l’amic rafelvng al fòrum, en la que ens convida a visitar el web de Hartmut Nörenberg, un retocador professional. L’atractiu d’aquesta galeria d’imatges és que mostra el “abans” de les fotografies que retoca, revelant totes les mentides, petites i grans, que s’hi amaguen en elles. Val a dir que, en conjunt, no s’en salva ni una, en Hartmut menteix més que un polític en campanya. Ara, és ben interessant veure com hi han diversos graus de mentida: des de la pietosa i benintencionada fins la més descarada i rastrera.

Si després d’escalfar-vos el cap donant-li voltes a l’assumpte sentiu el irrefrenable impuls de compartir el resultat del vostre esforç mental, no us reprimiu ni us deixeu vèncer per la timidesa: escriviu comentaris!

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris11 comentaris a “Photoshop és el dimoni o és el fotògraf l’endimoniat?”

  1. Ep, estava rellegint les respostes a l’article i suposo que que estem en aquella línia on si un diu que no hi està a favor sembla que sigui un purità, però no vull deixar de dir-ho. Jo crec que si que hi ha límit i un que cada cop és menys visible sembla, és el límit del bon gust i de les coses ben fetes, només heu de veure el PS Dissasters i allà està el perquè passa tot això.

    Ara es temps de crisi i si una marca ha de fer un anunci, apreta a l’agencia, que potser continua sent la mateixa de confiança però els creatius en contes de tenir 20 anys ara ja en tenen 12 i així s’estalvien el sou. L’agencia tria un fotògraf més baratet que fa uns anys, el fotògraf li dona al retocador que acaba de sortir d’un curset de 12 hores de PS però es el Rey del mambo, entre els dos fan una feia cutre, però com que ja no tenen ni el gust ni el bagatge per haver-la assumit, es pensen que han fet el treball de la seva vida. Ara ve la figura clau, el director d’art, que en temps de crisi es substituït per la senyora de fer feines i que la seva opinió es Im-Precionante, segurament els creatius ja no ho tornen a veure i la model surt sense braç a una de les revistes de moda de més tirada.

    I fa uns anys els anuncis parlaven de la feina ben feta.

    Si que hi ha límits però ara ja no els veu tothom…