avatar

Un tomb pel Baix Empordà

"Gos de Foixa" per Miquel BohigasFa uns dies vaig anar amb un amic a fer un petit tomb fotogràfic pel Baix Empordà. Concretament vàrem visitar els pobles de Foixà i Ultramort.

A Foixà, “delícia recòndita, pura meravella”, segons Josep Pla, hi vam arribar ben aviat, abans de les vuit, quan el dia començava a aixecar-se. La silueta del castell retallada sobre el cel matiner ens va cridar de seguida l’atenció i vam fer la primera parada al costat de la carretera.

Com que no duia el trípode, i la llum encara era molt feble, malgrat la il·lusió que em feia el panorama, les primeres fotos que vaig fer no em van semblar gaire interessants. Per acabar-ho d’adobar, un parell de gossos se’ns van acostar bordant. Afortunadament eren manyacs i ben  aviat ens hi vam fer amics. Fins i tot vam poder-los fer algunes fotos.

Quan anava a endreçar la càmera, la silueta fosca dels arbres d’un bosc proper, a contrallum, retallada contra un cel esgarrapat pels avions, em va donar l’oportunitat de fer alguna cosa diferent, més interessant. Mentrestant, ja havia aclarit una mica més i vam poder tornar a intentar alguna foto del castell.

Més enllà del poble, les boires començaven a agafar uns efectes prou interessants. Vam pensar que si ens acostàvem més al turó del castell podríem fotografiar més bé la plana empordanesa, que me l’imaginava tota emboirada. Pugem al cotxe i enfilem cap al poble de Foixà. Uns metres més avall tornem a parar per fer fotos del castell, ara de més a prop i amb més claror.

Enfilem el camí del castell amb la intenció de fer alguns detalls de l’edifici i, si és possible, alguna panoràmica de la comarca. Però el camí que porta al castell no té aturada i quan arribem al final hem de girar cua sense haver pogut fer cap foto.

"Emporda" per Miquel BohigasTornem a la carretera principal i, seguint les indicacions, fem cap a la creu del rei Joan I on, segons la llegenda, el rei Joan I fou ferit de mort mentre anava de caça, ara fa uns sis-cents anys. Una creu de pedra al costat de la carretera ens ho recorda. Hi faig un parell de fotos i continuem avall, cap al barri de l’església de Foixà.

Ens rep una bonica placeta amb velles oliveres retorçades, just a tocar de l’església, ara en obres. El temple és un edifici sobri però molt potent, fora de mida. La seva construcció data del segle XVI, amb vestigis romànics del segle XII. Degut a les dimensions de l’edifici, resulta complicat fer-li una bona foto. A més, el sol ja està força alt i queda just darrera l’església, a contrallum. Amb l’angular, tot l’edifici cau enrere i el cel queda ben cremat.

Per sort, un veí ens convida molt amablement a passar a casa seva on, des d’una esplèndida terrassa podem enquadrar l’església a una distància molt més agraïda. D’altra banda, la terrassa, enorme, és un autèntic balcó sobre l’Empordà.

Des d’allà es gaudeix d’una panoràmica espectacular: cap a l’esquerra l’explanada empordanesa amb la badia de Roses al fons; més al mig, el Baix Empordà presidit pel massís del Montgrí i a l’horitzó, quasi transparents, les illes Medes. Entremig, una infinitat d’horitzons que se succeeixen els uns als altres. Siluetes desdibuixades per la boira s’alternen amb d’altres de més retallades. Fileres d’arbres, campanars aïllats, algun poble llunyà, sitges que semblen castells, la polseguera dels camps ressecs que s’aixeca com un núvol, …

I destacant-se per sobre d’altres construccions, el dipòsit d’aigua d’Ultramort, com un petit far terra endins. Això és el que devien pensar també uns arquitectes que l’any 2008 van fer el projecte d’un mirador amb vistes sobre tota la comarca, tot aprofitant aquest dipòsit municipal.

Feia un dia més aviat encalitjat, és cert, però precisament la boira que planava damunt l’Empordà i la llum que hi jugava per obrir-se pas a ran de terra, foren una bona excusa per muntar el teleobjectiu i començar a repassar el paisatge per descobrir amb cada enquadrament nous detalls i micro-paisatges diferents. Després, a casa, les dificultats van ser per millorar una mica les fotos sense desvirtuar-les gaire, ja que cada petit ajustament provocava uns canvis substancials.

"Detall a Ultramort" per Miquel BohigasQuan ens va semblar que havíem esgotat les possibilitats del magnífic panorama empordanès, vam baixar cap a Ultramort. A mig camí, parada obligatòria per fotografiar un estol de gavines que sobrevolaven un camp que estaven llaurant, just a sota del castell de Foixà, i des del punt de vista oposat a les primeres fotos del dia.

De seguida vam reprendre la marxa cap a Ultramort, un petit poble situat a dalt d’un turó, al costat de la carretera que uneix les dues capitals empordaneses, la Bisbal i Figueres.

Com a la majoria de pobles petits, és difícil trobar gent pels carrers, però quan trobes algú, segur que la pots fer petar una estona. Aficionat com sóc als petits detalls, estava fotografiant una vella porta de fusta, completament aliè a les mirades encuriosides d’un veí que m’observava des de l’altra banda del carrer. Quan me’n vaig adonar, li vaig ensenyar les fotos que havia fet i, més tranquil, em va dir que es pensava que érem del cadastre. Es veu que fa poc han fet la revisió del cadastre del poble, i havent manifestat el seu desacord amb alguns resultats de la revisió, es pensava que érem uns tècnics del cadastre que havien tornat per fotografiar les cases. Aclarit el dubte, ens va indicar un bon lloc per esmorzar. Abans però, encara vam poder fotografiar alguns racons més del poble.

Com a curiositat final, deixeu-me dir que el poeta barceloní Jaime Gil de Biedma, oncle de la coneguda fotògrafa madrilenya OuKa Leele, va residir llargues temporades a Ultramort, poble al qual va dedicar aquest poema:

REFUGI

Una casa desierta que yo amo,
a dos horas de aquí,
me sirve de consuelo.

En sus tejas roídas por la hierba
la luna se extenua,
se duerme el sol del tiempo.

Entre sus muros el silencio existe
que ahora yo imagino
-soñando con vivir
una segunda infancia prolongada
hasta el agotamiento
de ser carnal, feliz.

Me asomaré callado a ver el día,
contento de estar solo
con la vida bastante.

Encontrar en la cama otro cuerpo,
no más que algunas noches,
será como bañarme.

“Ultramort”

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris2 comentaris a “Un tomb pel Baix Empordà”

  1. Magnífica descripció d’una matinal fotogràfica, em sento al mig de l’Empordà!

  2. M’havia descuidat voluntàriament de dir, més que res perquè no té res a veure amb el món de la fotografia, que Gil de Biedma era també l’oncle d’una altra celebritat, de nom Esperanza Aguirre.