El sardanista solitari i la núvia republicana

Aquesta setmana són les Fires de Girona. Dies de devesa i “caballitos”, de circ i de barraques, de festa i panallets, de globus i castanyes i… D’alguna foto.

Amb la sana intenció de fer alguna foto als castellers, el diumenge al matí em vaig acostar a la plaça del Vi. Va ser endebades. No hi cabia ni una agulla i ben aviat vaig fugir d’aquell eixam. Un altre any serà qüestió de localitzar un bon balcó des d’on poder contemplar l’espectacle amb més comoditat. A les fires —és a dir, a les atraccions i a les barraques— no m’hi busqueu pas. Massa gent, massa fressa… Això ja no és per a mi!.

El dilluns havia de decidir entre el correfoc dels Diables de l’Onyar i el circ Raluy. Si triava la primera opció, segurament hauria cremat més d’una targeta de fotos. Potser per això vaig escollir el circ. Allà no calia que hi fes fotos: fa uns mesos uns amics de Vilassar de Dalt ja varen fer-ne una bona col·lecció, i no seré pas jo qui els faci la competència.

Aquest dimarts Girona es va a tornar a omplir de gom a gom. Ja se sap, per Tots Sants, tots a Girona. Aquesta diada, a Girona, és sinònim de fira del dibuix i la pintura i, aquest any, com l’any passat, també de la Fotografia. Això sí, moltes parades de dibuixos i pintures i molt poquetes de fotografia. Una fotògrafa molt simpàtica de Figueres que només recordo que es diu Paquita, la parada d’en Quim Tor, conegut fotògraf de la Bisbal d’Empordà, l’Agrupació Fotogràfica de Salt, molt animada, un fotògraf de Cadaqués especialista en fotografia abstracte, Òscar Amorós, amb unes fotos molt interessants, i algun altre fotògraf que tot just estava parant quan hi vaig passar.

Allà vaig coincidir amb en Ricard (Noxeus) que també anava a la caça d’alguna foto. A la Rambla encara hi vaig veure un altre fotògraf gironí, Jordi S. Carrera, amb les seves fotos de flors, talment com si fossin pintures. No sé com els hi va anar a tots ells la fira, ja que no vaig tornar-hi a passar. A veure si algun d’ells llegeix aquest post i ens ho fa saber.

Més cap al barri vell, els artesans i les parades de menjar, per arribar finalment a la fira de brocanters. Em va cridar l’atenció una parada amb algunes màquines de retratar antigues, d’aquelles amb la manxa desplegada. No sé ni com es plega, assegurava el brocanter a un client interessat. Per 30€ o 35€ podies tornar a casa amb una nova càmera vella de trinca sota el bras. Com una  preciosa Brownie de color blau que vaig estar temptat de quedar-me, però davant els dubtes sobre el seu estat, em vaig reprimir.

Va ser llavors quan vaig veure el sardanista solitari. El vaig retratar malgrat les evidents senyals de desaprovació del propietari de la parada quan va veure que feia la foto. Però qui es podia resistir de fer-li una foto!

Ja que toquem fibres delicades, no voldria deixar passar l’ocasió de fer esment al cartell de fires d’aquest any. Malgrat que no és una fotografia —és obra del pintor Joan Mateu— sembla ser que està fet a partir de fotografies que l’autor recull quan troba peces que li criden l’atenció. No cal dir que aquesta interpretació de la catedral ha aixecat més d’una crítica arrauxada contra el pintor, per haver-se atrevit a representar l’edifici més característic de la ciutat d’una manera tan peculiar i poc glamourosa. I és que hi ha gent amb molt poc sentit de l’humor!

Ah sí! Allò de núvia republicana és per un aparador d’una botiga de vestits de núvia, a sota les voltes de la Rambla, on per sobre d’un dels vestits blancs es reflectia una bandera republicana que lluïa una parada de llibres vells i banderes noves. I encara queden els focs artificials que tanquen les fires, una altra bona excusa per fer fotos. Però ja he decidit que aquell dia em quedaré a casa. Ja està bé de tanta foto!