avatar

Esperant a la sala

"Waiting room" de Jack DelanoDintre del Festival de teatre Temporada Alta, dijous passat van representar al polivalent de Sant Gregori, l’obra de teatre “Waiting Room.0″, una obra en polonès subtitulada al català, dirigida per Krystian Lupa,  un dels directors de teatre més prestigiosos del moment. Com que l’espectacle era al costat de casa hi vaig anar. Però no patiu, no us parlaré pas de l’obra. Si en voleu saber més, consulteu la cartellera de Temporada Alta, o les crítiques dels diaris, algunes, per cert, no gaire favorables.

El fet és que en anotar “Waiting Room.0″ al cercador per documentar-me una mica sobre l’obra, vaig seleccionar l’opció de cerca d’imatges. Em va sortir un bon assortit de fotografies de sales d’espera de tota mena. Des de consultes de metges i dentistes, a enormes sales d’espera d’hospitals i d’aeroports. Penjats a la paret d’aquestes sales hi podem veure diplomes, pòsters, anuncis, avisos i senyals… Però molt poques fotografies. A veure qui s’anima a penjar les seves fotos a la sala d’espera d’un dentista!

Però tampoc no volia parlar ni de sales d’espera ni de dentistes. Vull parlar d’una foto de Jack Delano que vaig trobar especialment interessant. És una fotografia en blanc i negre de la sala d’espera de la Union Station de Chicago, feta el gener de l’any 1942. La foto, que forma part de la cèlebre col·lecció de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, és d’una estació de tren, però podria ser la foto d’una catedral, sinó fos que en lloc de dos sants els protagonistes són dos policies uniformats, estratègicament situats just allà on conflueixen els raigs de sol que entren per les finestres de l’estació. Pel tractament de la llum, la foto recorda les fotos que Josef Sudek havia fet a Pragha durant la construcció de la catedral de Sant Vitus, l’any 1924. Els bancs de la sala,  podrien ser ben bé els bancs d’una església. Això sí, les dones haurien de portar mantellina i els homes, és clar, s’haurien d’haver tret el barret.

D’altra banda, és evident que és una imatge de fa més de mig segle: actualment resulta pràcticament impossible veure una escena semblant sense que no hi ha algú parlant amb el mòbil. I no parlem ja de demanar a una parella de guàrdies que es posin bé per fer-los una foto.

Però tornem a Jack Delano, l’autor de la fotografia. Delano va néixer prop de Kiev a Ucraïna l’any 1914. Uns anys més tard, l’any 1923, es va traslladar amb la seva família a Filadèlfia on va continuar els estudis de música que havia iniciat a Ucraïna. També va estudiar fotografia i disseny gràfic, obtenint una beca per viatjar Europa, on va tenir l’oportunitat de visitar els principals museus i conèixer les grans obres d’art.

Al seu retorn als EUA el seu creixent interès per la fotografia el va dur a dedicar-se, un cop graduat, a la fotografia comercial com a freelance. Intuint el seu talent, Paul Strand va animar-lo  a traslladar-se a Nova York, on va conèixer a Roy Stryker i altres fotògrafs. A través de la seva associació amb Stryker, Delano va obtenir un lloc a la Farm Security Administration (FSA), on es va dedicar a retratar les condicions de vida al sud dels Estats Units, mostrant com la depressió estava afectant més que a ningú a les classes més humils. Fou en aquesta època, entre els anys 30 i 40 del segle passat que Delano va fer la part més important de la seva obra fotogràfica.

Durant la Segona Guerra Mundial Delano es va allistar a l’exèrcit. En acabar la guerra, es va traslladar a Puerto Rico, país que ja havia visitat quan treballava per la FSA. Durant els anys 50 i 60 Delano va treballar per al Departament d’Educació com a fotògraf i cineasta i va ajudar a establir una xarxa de televisió pública (WIPR.) Després de renunciar a la seva feina governamental el 1969 va dedicar la seva vida a la composició musical, el disseny gràfic i la il·lustració de llibres. Com a compositor, destaquen les seves obres  per a l’Orquestra Simfònica de Puerto Rico (fundada pel seu amic Pau Casals) i altres orquestres de renom.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris3 comentaris a “Esperant a la sala”

  1. Miquel, com sempre molt interessant el treball de recerca i molt bona la foto triada.Gracies

  2. Caram, com una cerca d’informació et pot servir d’excusa per introduir-nos en la vida d’un fotògraf. Bona.

  3. Gràcies, Miquel, per il·luminar-nos una cop més, encara que d’una manera diferent de com ho estan els polis de la foto (molt bona, per cert)