avatar

Vull fer fotos amb flaix que no facin pena

Potser una de les preguntes més freqüent en els fòrums d’aficionats a la fotografia és la fatídica “Quina càmera em compro?”, la major part de les vegades sense més detalls sobre el tipus de fotografia que es vol practicar, el pressupost, si ha de ser d’òptiques canviables o no i, en tal cas, si ja es posseeix algun objectiu i es vol aprofitar…

Llavors hi hauria una altre qüestió que possiblement ocuparia la segona posició en el ranking de preguntes freqüents: “Quin flaix em compro?”. Aquest dubte acostuma a aparèixer quan ja fa cert temps que fem fotos amb la nostra magnífica càmera, triada potser gràcies les orientacions dels pacients usuaris d’algun fòrum, i ens entren ganes de provar alguna cosa diferent i, per què no, de adquirir una joguina nova. Un flaix és perfecte per l’ocasió!

Fotografiant amb el flaix integrat a la càmera

Que arribem a aquest punt no vol dir que no haguem fet cap foto amb flaix. El problema és que les hem fet però amb el petit flaix incorporat a la càmera i, el que encara és pitjor, sense cap criteri ni consideració prèvia. En general, hem estat disparant el flaix “per que era fosc”, amb la intenció d’afegir llum a l’escena, sense els coneixements previs que ens permetrien preveure que el resultat serà, en la majoria dels casos, força desastrós.

L’experiència acumulada i veure les fotos d’altres aficionats més experimentats ens fa veure, més tard o més d’hora, que la cosa no acaba de rutllar. Llavors, inspirats per algun consell benintencionat o arrossegats per un instant de compulsió consumista, arribem a la conclusió que el que ens cal és un flaix addicional, més gros i potent. Així doncs, ens rasquem la butxaca, trenquem la guardiola, ens saltem alguns cafès durant una temporada i finalment ens comprem el tant desitjat accessori.

Ufanosos i ansiosos de provar la nova joguina, la muntem a la càmera i ens disposem a fer la nostra primera foto amb un flaix de debò, dels que fan servir els que en saben, de fotògraf-fotògraf. Un cop més, la nostra parella, progènie o soferta mascota, assumeix el paper de model i conillet d’indies (que potser la mascota ja ho era); apuntem, enquadrem, enfoquem i clic! Fem la foto.

Fotografiant amb flaix directeDecepció, sorpresa, desconcert. Si el model de la foto era la parella, probable esbroncada i advertència de serioses represàlies si no esborrem la imatge i s’arriba a difondre més enllà de les fronteres de la intimitat. Que redimonis ha passat? Que són aquestes ombres tan negres i marcades? I aquest color de pell tan deslluït i malaltís? Ai mare, ara resulta que el flaix que hem comprat és avariat-incompatible-fluix-fals-robat-dolent!

Res de tot això. El que passa és que continuem utilitzant-lo d’una manera errònia. El fem servir com si fos el flaix incorporat a la càmera, només que ara és més gros, més potent, ens ha costat força diners i a sobre se li han de posar piles. Què hem de fer, doncs?

No dispareu a matar, jugueu al billar

Vol dir, senzillament, que disparar el flaix directe contra el subjecte no acostuma a ser la millor manera de fer-lo servir. Això és precisament el que produeix tots els defectes esmentats anteriorment. Per tant, la llum d’el flaix convé “fer-la rebotar”. Expliquem-ho amb més calma, que val la pena.

Fotografiant amb el flaix rebotatAssumint que us heu comprat un flaix que es pot orientar en gairebé qualsevol direcció, heu de procurar apuntar-lo cap a una superfície prou gran i preferentment blanca, per exemple una paret, situada a un costat del subjecte. La idea és que la llum del flaix reboti a la superfície triada i arribi al subjecte lateralment. Aquesta tècnica produeix dos beneficis: primer, la llum es fa difosa, tant més quan més rugosa sigui la superfície on rebota (diguem-li “reflector”), evitant les ombres dures i negres; segon, recuperem les textures i la sensació de volum que el flaix frontal fa desaparèixer.

Com s’ha de situar el subjecte en relació al reflector? A quina distància? Quin angle s’ha de donar al flaix per fer el rebot? Doncs depèn de l’efecte que vulguem obtenir. Per començar, cal considerar que la llum rebota amb el mateix angle amb el que ha incidit sobre el reflector, però invertit (restat de 180°). Si disposem d’un punter làser, un transportador d’angles i un mirall, és fàcil fer l’experiment i comprovar-ho. Sabent això, només cal decidir la posició de la nostra víctima fotogràfica considerant si volem que la llum rebotada li arribi més frontal o més lateral.

A quina distància ha d’estar el flaix del reflector? Això ho hem de decidir pensant en cóm es comporta la llum quan es propaga des del seu origen. Bàsicament, passen dues coses: creix i afebleix. Creix per que a mesura que la llum s’allunya del flaix es dispersa, de manera que la superfície que il·lumina a 2 metres de distància és 4 vegades més gran que a 1 metre. S’afebleix per que la quantitat de llum no ha variat, però la superfície sobre la que es reparteix és més gran: a 2 metres del flaix tenim ¼ part de la llum que rebíem a 1 metre de distància. La justificació d’aquest comportament és pura geometria: la superfície d’una esfera, com recordareu, es calcula amb la fòrmula S=4∏r2; doncs resulta que la llum es propaga en forma d’esfera des de la seva font (en el cas del flaix, de tota l’esfera només aprofitem un sector).

Cal que el reflector estigui sempre a un costat? Aquesta és una indicació molt general, evidentment. Per exemple, podem rebotar el flaix cap al sostre, lleugerament angulat cap al subjecte. Si a més el nostre flaix incorpora un petit reflector al capçal, el podem fer servir per enviar part de la llum frontalment cap al model (si no el té, un tros de cartolina i una mica de cel·lo ens poden servir perfectament). També podem fer servir dos parets, situant el subjecte a la cantonada, més a prop d’una que de l’altre, de manera que rebi llum rebotada d’una i re-rebotada de l’altre.

Cal que el reflector sigui una paret o el sostre? És clar que no. Podem fer servir moltes coses com a reflector: la samarreta o camisa blanca d’un ajudant, una cartolina blanca, un tros gran de porexpan, un llençol, un reflector fotogràfic de debò…

Però sempre ha de ser blanc, el reflector? Un cop més, cal dir que és una afirmació molt general: tot depèn del que vulguem aconseguir. Ara bé, cal tenir en compte que el color del reflector tenyirà parcialment la llum que li arribi rebotada al subjecte. Si ens agraden les pells amb una certa tonalitat verda, violeta, blava o magenta, doncs endavant amb els colors! Però si volem respectar el color original de la pell del nostre model, cal vigilar aquest detall.

Però, realment cal rebotar sempre el flaix? Doncs no, la veritat és que no. Insisteixo, tot el que he dit és molt general i s’ha de prendre com una orientació inicial per començar a treure’n partit del flaix. També el podem disparar directament sobre el subjecte, a través d’algun mitjà translúcid (difusor) que suavitzi la llum. O encara més arriscat, sense més ni menys, apuntant entre els ulls del model, a matar, tal com deia que no s’ha de fer. És una tècnica que fan servir alguns fotògrafs (Terry Richardson, Tony Kelly…) amb magnífics resultats; aquests mestres converteixen els “defectes” esmentats en recurs expressiu i estil personal. Però és clar, ells no són principiants; saben molt bé el que es fan i el que volen obtenir. Per arribar fins aquest punt, cal fer força feina!

Aquest darrer paràgraf l’he afegit arrel dels encertats comentaris del Roger i d’en Joan Porredon (per email).

M’he quedat amb ganes de més

Així ho espero! Aquestes indicacions que, com ja he dit, són molt bàsiques i absolutament generals, us poden ajudar a fer-vos una idea de les possibilitats creatives que us ofereix un flaix “de veritat”. Cal afegir que aquestes possibilitats augmenten espectacularment si ens decidim a fer servir el flaix separat de la càmera, sense muntar-lo a sobre. Encara més si ens procurem algun reflector plegable, que es poden trobar a preus molt assequibles. Ja no parlem si a tot plegat li afegim un segon flaix que puguem disparar simultàniament, i uns paraigües de fotografia, i algun difusor, i acetats de colors, i… Ja hi som, la carrera que mai s’acaba!

Encara voleu més? Se us ha despertat la curiositat? Voleu fer-vos una idea del que es pot arribar a fer amb un o dos flaixos, una mica d’enginy, els coneixements adequats i algun accessori ben triat? Doncs teniu una bona oportunitat: la Doble Trobada Temàtica que organitza espaifotografic pel proper dissabte 26 de novembre: una de les activitats és una introducció a l’ús del flaix. Si us animeu a assistir-hi, sortireu ben il·luminats!

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris5 comentaris a “Vull fer fotos amb flaix que no facin pena”

  1. Excel·lent article Joan, com sempre. I ben divertit de llegir!
    Ull amb el flaix rebotat que no us passi com a aquest parell :
    http://www.youtube.com/watch?v=vfTR3QtbDbU

    també n’hi ha que perden la por al flaix directe i en saben treure molt bon partit http://www.tonykellyphotography.com/
    salut!

    • Fantàstic, aquest Tony Kelly! Ara, per fer servir el flaix així i treure’n un resultat d’aquesta qualitat s’ha de saber molt bé el que es fa i tenir molt clar el que es vol obtenir. Em recorda bastant l’estil del Terry Richardson, un fotògraf de moda força heterodox que sovint ha inclús servir mitjans tan poc habituals a l’ofici com la Yashica T4.

      En qualsevol cas, les indicacions que faig són molt generals i adreçades a aficionats que tot just comencen a fer servir el flaix. Encara tindrien molt camí per arribar a emular a Tony Kelly o Terry Richardson!

      Gràcies pel comentari!

  2. Magnífic article introductori al flaix Joan! I penso que la gent que es senti identificada amb el perfil que has descrit té una gran oportunitat d’aprendre grans conceptes d’il·luminació amb el taller que farà en Joan Porredon dins la Doble Trobada Temàtica del dia 26!

  3. Bon article!
    Per cert, molt pedagògiques les fotos del Supercoco i el seu amic britànic… ;-)

  4. En Supercoco, el cosí petit d’en Paddington Bear i jo mateix us agraïm els vostres amables comentaris :-)