avatar

Any nou, nous propòsits i bones intencions

S’acosta la data en que, ajustant-nos al conveni establert a la majoria de països occidentals, fem el canvi d’any. A ningú se li escapa que aquestes rutines ens agraden, a nosaltres els micos suposadament més llestos. Vull dir, ens deleix tenir les coses, les idees, els conceptes, ben ordenats i empaquetats, tot endreçat i ben classificat, organitzat en capsetes i convenientment etiquetat. Potser per això, ens calen els rituals, les dates assenyalades, el nom de les coses… En cert sentit, som micos classificadors.

Però encara hi ha un altre cosa que també ens agrada força, a jutjar per la insistència regular i periòdica amb que la practiquem: ens agrada fer-nos bons propòsits. Són com petits auto-compromisos que generalment impliquen la voluntat de aplicar de cert grau d’esforç que, si bé en ocasions som capaços d’iniciar, generalment es va esmicolant, diluint tal com les sals digestives que molts deuen haver consumit aquests dies.

Tots sabem de que parlo, oi? Per exemple, són ben típiques d’aquestes dates les declaracions d’intencions relacionades amb el nostre volum i massa personal que, esperonats per cert sentiment de culpabilitat després dels abusos gastronòmics comesos, prometem reduir fins dimensions raonables, sense excusa ni demora. N’hi ha d’altres, però, igualment recurrents: si agafem la frase aquest any m’hi posaré seriosament a aprendre… , només cal completar-a amb alguna de les opcions de tot un catàleg de possibles activitats que mai hem resolt satisfactòriament: anglès, guitarra, macramé, fotografia… No hi vegi res de dolent, quedi clar: d’alguna cosa han de viure les editorials que mantenen una oferta pedagògica en fascicles al quiosc, les acadèmies d’idiomes i els soferts professors de manualitats, no? El mateix podem dir de la gent que, de tant en tant, organitza algun curset o taller de fotografia, oi?

Ara, si em permeteu, agafaré un cas particular de bon propòsit que encara no he mencionat però que de ben segur que us ha passat immediatament pel cap a uns quants de vosaltres. És ben típic, és molt tòpic, però és el que toca: l’any que ve deixaré de fumar. Us sona?

Doncs mira, ja que hi soc, intentaré posar el meu granet de sorra amb unes fotografies. Tranquils, que de cap manera són imatges de l’estil de les que decoren i alegren les capcetes de tabac. Són molt més subtils, més elegants, més assossegades, per dir-ho d’alguna manera. Això no vol dir, però, que no siguin imatges impactants i colpidores, d’aquelles que provoquen una certa sensació d’incomoditat, una molèstia interna, com un aire revoltós empresonat als budells que no acaba de trobar la sortida.

"Smoking Kids" de Frieke JanssensUs vull convidar a veure un treball de Frieke Janssens, un fotògraf comercial i publicitari belga, titulat Smoking Kids. És una col·lecció fantàstica de retrats de nens fent quelcom que de cap manera contemplem com propi de la seva edat. De fet, la insultant naturalitat, estil, elegància i aplom que mostren provoca que el que estant fent sembli encara més escandalós i repugnat. El resultat són unes imatges magistralment executades amb un aire de retrat clàssic passat de moda, emfatitzat pel vestuari, tractament i encertat retall circular, tot plegat no exempt de certa dosi de surrealisme, com sovint passa quan veiem nens molt joves imitant fidelment actituds i poses adultes.

Pel que explica el fotògraf, podem estar tranquils: els nens realment no fumaven sinó que ho feien veure amb guixos i palets de formatge. El fum es va fer amb espelmes i varetes d’encens. El que no és tant tranquil·litzant és la font d’inspiració d’aquesta obra: un vídeo penjat a YouTube en el que es mostra un nen indonesi de dos anys que fuma àvidament (es veu que consumeix 40 cigarrets al dia), alegrement iniciat en l’hàbit pel seu pare quan tenia només 18 mesos d’edat; el crio, és clar.

Pel Frieke, aquest vídeo posa en evidència les diferències culturals entre Orient i Occident i qüestiona que l’activitat de fumar sigui netament pròpia de l’edat adulta. Acceptant que els adults fumadors són una mostra de normalitat social, en Frieke volia concentrar l’atenció de l’observador sobre el fet del fumar, pel que va considerar que el impacte surrealista de mostrar imatges de nens fumant era la manera idònia que ens fixem en l’acte i no ens temptés a fer pressuposicions sobre la persona que el fa. Per Frieke, l’estil antiquat de les imatges lliga amb la idea que fumar, així com l’estètica i la cultura desenvolupada al voltant d’aquest hàbit, comença a resultar un tant retro.

Fent la meva interpretació personal, jo diria que el gran encert d’aquest projecte fotogràfic és que en barrejar dos conceptes aparentment tant divergents com el fumar i els infants, l’autor fa ben evident com d’absurd i incongruent resulta el consum d’una substància que és evidentment perniciosa per la nostra salut. Òbviament, això seria aplicable a molts altres hàbits i situacions (alcohol, drogues, violència…). Trobo que, paït el primer impacte, efectivament les imatges fan pensar en què és el que ens sobta realment: que siguin nens els que estan fumant o el fet en sí del fumar.

En qualsevol cas, si quan acabeu amb aquesta galeria teniu ganes de més, no us reprimiu. Els treballs del Frieke Janssens són cosa fina, un darrera de l’altre!

Jo, l’any que ve, miraré d’escriure millors articles. A veure si me’n surto!

 

Comentaris

Font RSS dels comentarisUn comentari a “Any nou, nous propòsits i bones intencions”

  1. M’heu convençut: l’any que ve tampoc fumaré!
    Bromes a part, les galeries d’aquest senyor són impressionants, amb ampliacions que fan posar la pell de gallina, els pèls de punta i les dents llargues.