avatar

Cent anys de l’arribada d’Amundsen al Pol Sud

L'explorador noruec Roal Amundsen

Avui fa cent anys de l’arribada de l’home al pol sud geogràfic. Es tracta d’una de les curses més conegudes de la història recent, que va enfrontar, com ja sabreu l’expedició britànica dirigida pel capità Scott i la noruega de Roald Amundsen. No obstant és un error interpretar-ho només com una carrera més d’una època en què els nacionalismes i la ciència impulsaven els homes a omplir els buits que encara tenien els mapes al centre d’Àfrica, l’Amazònia i les regions polars.

Assolir els 90º de latitud sud va ser possiblement l’última gran aventura de l’home (amb el permís de la cursa espacial) i per poc que hagueu llegit de les expedicions d’Amundsen i Scott, si us ho imagineu fa un segle, veureu que no s’assembla en res amb sortir a passejar per la neu un matí assolellat, ni observar foques i pingüins com als documentals de televisió.

Els diferents enfocaments de les dues expedicions fan que la més interessant des del punt de vista fotogràfic (entre altres), sigui la que va arribar segona al pol, i a la qual en dedicarem un article d’aquí a 34 dies, que és el que van trigar Scott i els seus homes a arribar al pol després que ho fes Amundsen.

Amundsen, Ronne i uns quants gossos a la coberta del Fram de camí a l'Antàrtida (Biblioteca Nacional de Noruega)El noruec no va contractar, a diferència d’Scott, cap fotògraf per a l’expedició (volia els homes i els mitjans per arribar amb el màxim de garanties al seu destí en el menor temps possible i amb el mínim de contratemps). Així que a banda de la història de la foto perduda i del fet de prendre les primeres instantànies on mai abans ningú ho havia fet, l’interès fotogràfic d’aquest article es redueix a les imatges que l’il·lustren. Només us heu d’imaginar els mitjans amb què les van fer fa cent anys (i el lloc on les van fer!).

Amundsen va néixer el 1872 i va sentir una gran atracció pels viatges ja en la seva infància, en plena època de l’exploració de l’àrtic quan el també noruec Fridtjof Nansen va realitzar els seus viatges a Groenlàndia i en direcció al Pol Nord (arribant a superar els 86º de latitud).

Un trineu tibat per gossos amb el Fram al fonsAmundsen es va formar com a mariner i va participar en la l’Expedició Antàrtica Belga, la primera a passar, l’any 1898, un hivern sencer més enllà del Cercle Polar Antàrtic (és a dir en la llarga i freda foscor de la nit polar de 6 mesos) a l’oest de la Península Antàrtica.

A més d’adquirir experiència, Amundsen va conèixer el metge Frederick Cook (qui en un principi no havia de participar en l’expedició i qui pocs anys després s’atorgaria el fals honor d’haver coronat per primer cop el Mont McKinley, sostre d’Amèrica del Nord, a Alaska). L’escorbut es va aliar amb la foscor i el fred, i Amundsen i Cook van acabar agafant el comandament d’una tripulació afeblida que s’havia d’alimentar de carn crua de foques i pingüins a més de fer abrics amb pell de foques.

L’any 1903 Amundsen va ser també el primer a navegar de l’Oceà Atlàntic al Pacífic pel Pas del Nord-Oestvorejant les illes de l’arxipèlag àrtic canadenc, una ruta comercial molt demandada antigament per enllaçar Europa amb la Xina sense passar pel sud d’Amèrica o d’Àfrica. La ruta, no sempre navegable, va atrapar el vaixell en el gel (com ja havia passat amb les expedicions que ho havien intentat anteriorment) i la travessa va durar tres hiverns.

El campament FramheimEn aquest temps Amundsen va aprendre dels inuit tècniques per sobreviure en condicions climàtiques extremes així com a fer anar trineus amb gossos.

El següent objectiu de l’explorador noruec va ser el Pol Nord amb la intenció de desembarcar al gel àrtic amb el mateix vaixell que havia fet servir Nansen en les seves exploracions: el Fram (que en noruec vol dir”Endavant”).

Dissortadament, una successió d’esdeveniments l’any 1909 van fer renunciar Amundsen. Per una banda les dificultats per trobar el finançament. Per l’altra els anuncis de dues persones que afirmaven haver assolit el Pol Nord: el mateix Frederick Cook (millor metge que mentider ja que, després de fer-ho amb el Mont McKinley, també va voler fer creure tothom que havia arribat al pol) i Robert Peary (fet també ha estat objecte de controvèrsia, aquest almenys durant dècades). I per últim la notícia que l’anglès Robert Falcon Scottestava organitzant una expedició al Pol Sud.

Lindstrom a la cuina de FramheimEls efectes de totes aquestes notícies enlloc de ser negatius, van esperonar Amundsen a emprendre la que seria l’expedició que li ha donat la fama: arribar al Pol Sud abans que ningú. Va mantenir aquesta idea en secret fins al punt que, excepte el seu germà i el lloctinent de l’expedició, la seva tripulació encara creia que aniria a l’àrtic.

Finalment el juny de 1910 va sortir d’Oslo, va comunicar les seves intencions per telegrama a Scott i dies després el germà d’Amundsen ho va fer públic a tothom.

Després de navegar per l’Atlàntic, l’Índic i el Pacífic durant més de mig any, el gener de 1911 van arribar a l’Antàrtida. Van instal·lar el seu campament, que van anomenar Framheim, en un extrem de la barrera de gel de Ross. Scott tenia el campament a l’altre extrem.

Rutes seguides per Scott (en color verd) i Amundsen (vermell).Amundsen s’havia plantat 100 quilòmetres més a prop del pol que Scott (en un lloc que els britànics havien desestimat prèviament), però per contra hauria d’obrir un nou camí, ja que Scott seguiria la ruta que havia obert amb Ernest Shackleton en una expedició prèvia en què havien arribat a només 180 quilòmetres de distància del pol.

D’altra banda Amundsen, un personatge extremadament pragmàtic, va preparar a consciència l’expedició per a assolir el seu únic objectiu. Va triar experts esquiadors nòrdics com a acompanyants i trineus tibats per un centenar de gossos com a mitjà de transport.

Membre de l'equip amb uns quants gossosAquesta diferència respecte a l’equip d’Scott va ser clau ja que l’anglès tenia entre els seus objectius la ciència i la recerca a l’Antàrtida, i no va preparar el viatge al pol tan bé com el noruec. Per aquest mateix motiu no trobem en aquesta, una documentació fotogràfica tan bona com la que veurem en el proper article de l’expedició britànica.

Era el mes de gener, ple estiu austral, i la idea d’Amundsen era clara: aprofitar aquells mesos per explorar el terreny, fer un tros del camí i deixar provisions a les latituds 80º, 81º i 82º, després passar l’hivern al campament base preparant el material i després emprendre la marxa el mes setembre amb l’arribada de la primavera austral.

L'equip en un moment de la seva marxa cap al Pol SudEl grup avançant pel terreny antàrticEl 8 de setembre Amundsen va decidir iniciar la marxa amb set homes més, però una baixada sobtada de les temperatures i diverses tempestes de neu els van fer tornar al cap de pocs dies.

En aquesta sortida fallida Amundsen va demostrar que faria prevaldre l’interès del conjunt de la missió per davant de l’individual, abandonant homes enmig d’una tempesta si ajudar-los podia fer perillar l’objectiu del grup.

Oscar Wisting al Pol SudEl 19 d’octubre de 1911 Amundsen va sortir cap al pol amb quatre homes (Helmer Hanssen, Oscar Wisting, Olav Bjaaland, i Sverre Hassel) i cinquanta-dos gossos que tibarien els trineus, deixant enrere els tres que havien estat crítics amb els seus mètodes.

Van desplaçar-se per damunt de la prèviament explorada barrera de gel de Ross amb relativa facilitat i en en menys d’un mes de marxa es van plantar als peus de la Serralada Transantàrtica. Van descansar un dia i van remuntar els més de 2500 metres de desnivell per la glacera Axel Heiberg amb força dificultats però més ràpid del que pensaven: només quatre dies.

Un cop arribats a l’Altiplà Antàrtic van establir el campament en què Amundsen tornaria a fer gala del seu esperit pràctic ordenant matar vint-i-quatre gossos: vint-i-quatre boques menys per alimentar i provisions extra que deixarien conservant-se sota la neu per la tornada.

Helmer Hanssen al Pol Sud amb Oscar Wisting, Olav Bjaaland, Sverre Hassel i Roald Amundsen.L’altiplà va ser molt més difícil de recórrer a causa del mal temps que van trobar i de la gran quantitat de gel, irregularitats i esquerdes del terreny que impedien lliscar els trineus i els esquís amb facilitat. Més de dues setmanes més tard van assolir el punt on havia arribat l’expedició de Shackleton nou anys abans. Aparentment serien els primers a recórrer els 180 quilòmetres que els separaven del pol.

Una setmana més tard, després de fer més de 2800 quilòmetres en 56 dies, el 14 de desembre (avui fa cent anys), van arribar al Pol Sud. Allà van fer un refugi que van anomenar Polheim (casa del pol) i Amundsen hi va deixar dues cartes escrites. Una d’elles era per Scott, però sense rancúnia aparent (potser amb un subtil cinisme), on li demanava que com que probablement seria el següent a arribar allà li fes el favor de fer arribar l’altra carta al rei de Noruega en el cas que morís en el viatge de tornada i no pogués fer-ho ell personalment. Quan el grup d’Scott va arribar allà els noruecs ja eren de tornada a punt d’arribar al vaixell.

Oscar Wisting, Olav Bjaaland, Sverre Hassel i Roald AmundsenL’expedició d’Amundsen va salpar cap a Tasmània on van arribar el mes de març i van poder anunciar al món la seva gesta. També van aprofitar per fer les primeres còpies de les seves fotografies… i aquí comença la història de l’original (en placa de vidre) perdut, de la fotografia més famosa (la del grup davant la tenda al Pol Sud) i que va ser trobada fa dos anys, com ja us vam explicar en el seu moment. Als que heu tingut la paciència de llegir fins aquí us recompensaré amb un parell de curiositats:

  • Amundsen va anotar malament totes les dates al seu diari: un dia endarrerit. Pensava que havia arribat al pol el dia 15 de desembre enlloc del 14. Això és perquè en el viatge d’anada des de Noruega van navegar cap a l’est, travessant els meridià 180º de longitud,”guanyant” d’aquesta manera un dia. Tal com li va passar a Phileas Fogg a la seva volta al món en 80 dies.
  • Com era previsible hi ha diverses expedicions que han volgut fer el pol Sud pel centenari. Una d’elles és noruega, naturalment, però ha hagut de fer els darrers quilòmetres per aire per arribar a temps a la cita. Una altra està formada per dos catalans, Albert Bosch i Carles Gel, tot i que malauradament el Carles va haver de plegar abans d’hora (l’Albert segueix en solitari).

Els qui tingueu la sort de passar uns dies de vacances de Nadal a Noruega gaudireu de les celebracions i hi trobareu diverses exposicions de fotografies d’Amundsen i de Nansen.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris3 comentaris a “Cent anys de l’arribada d’Amundsen al Pol Sud”

  1. Oh, m’ha agradat molt l’article! Enhorabona!

  2. Fantàstic article Gael, m’ha vingut fred només de llegir-lo. S’han de tenir moltes ganes o estar una mica sonat per a fer aquestes gestes diria jo…

  3. Gràcies, tot i que de fotogràfic en té poc. Volia fer un resum d’un altre que estic preparant més complet sobre les dues expedicions, però em sembla que això de resum en té més aviat poc. :$