avatar

Alícia i la foscor

Cercant tresors amagats, m’endinso en la foscor dels espais abandonats per destapar-ne els secrets.
Entre teranyines i tímides llums que s’escolen per les finestres trencades, busco objectes castigats pel pas del temps per rescatar-los de la pols i mostrar-ne la bellesa; una bellesa tan fràgil com la del mateix silenci que l’envolta.I ara, després de molts anys restant en l’oblit, els converteixo en protagonistes de la seva pròpia història mentre intento capturar l’últim alè del misteri i la nostàlgia que es respira en els seus dominis.

La suite "El castell invisible" per Alicia Rius

Amb aquestes paraules l’Alícia Rius, una jove fotògrafa gironina de formació autodidacta, descriu la seva obra Abandoned places. Una obra que al llarg de dos anys podrà ser vista a diferents localitats de les comarques gironines. De moment ja ha visitat mitja dotzena de pobles i també va ser present a la mostra VISA OFF de Perpinyà de l’any passat.

Per parlar-nos d’aquesta exposició, de la seva visió de la fotografia, dels seus projectes i de moltes altres coses, l’Alícia ens ha contestat molt amablement la següent entrevista:

A la teva pàgina web no parles gaire de tu mateixa. Ens podries donar més pistes sobre qui és l’Alícia Rius?.

L’Alícia és una noia que sempre ha sentit molta curiositat per saber què guarda la gent a casa seva. Ja de petita em passava hores remenant els calaixos del despatx del meu avi en busca d’alguna coseta sorprenent.

Vaig estudiar Publicitat i Relacions Públiques i ara que m’he aficionat tant a la fotografia lamento no haver estudiat res del tema. Ara em toca aprendre pel meu compte i a marxes forçades, però m’ho passo molt bé. Vols saber alguna cosa més? :)

Doncs mira, ja que ho dius, mirant el teu currículum, sorprèn la quantitat d’ítems que hi surten en només dos anys escassos. Com t’ho has fet?

Doncs dedicant-hi moltes hores, sobretot moltes nits! Quantes hores de son perdudes…De totes maneres tal i com està el sector crec que hauria de fer més. A veure, estic molt contenta del que he assolit en menys de dos anys però ja se sap, si vols triomfar has de treballar moltíssim per aconseguir un bocí.

Com definiries la teva relació amb la fotografia? Com va començar? Hi havia antecedents a la teva família?

Al meu pare i a la meva tia, quan eren joves, els encantava la fotografia i també hi dedicaven molt de temps. Va ser per a mi el primer contacte amb la fotografia en B/N i el retrat. Més endavant,  quan anava a la Universitat, tenia una assignatura de fotografia analògica, però en cap moment hi vaig parar especial atenció ni em va atreure suficient.

El que sí que és cert és que sempre he anat amb una càmera digital compacta allà on anava i la meva habitació és un santuari de fotografies on hi ha tots els millors moments de la meva vida. Les instantànies sempre m’han donat molta energia i crec que és una forma molt bonica d’immortalitzar els records.

El moment decisiu en què vaig decidir començar amb la fotografia, de forma més “seriosa”, no existeix. Va sorgir de la necessitat de tenir una càmera més bona, que tingués més píxels i tota la pesca. No en tenia ni idea de res, però sabia que volia una càmera que em donés més joc quan anés de viatge. Va ser aleshores quan vaig decidir comprar-me la meva primera Nikon digital de segona mà. Vaig començar a fer fotos a tot allò que trobava a l’abast: arbres, textures, parets, ocells… tot el que és típic. Fins que un dia vaig trobar una masia abandonada. Vaig entrar-hi i en remenar entre els trastos, vaig tornar a sentir aquella sensació de quan era petita i buscava algun petit tresor.

Com pots veure, la meva relació amb la fotografia no ha estat un “amor a primera vista”, hem estat tontejant durant molts anys fins que al final vaig decidir fer el pas. Ara estem molt bé i cada cop me’n sento més enamorada. :)

"Renault" per Alicia Rius

La teva targeta de presentació és una diapositiva. Fas diapositives o n’havies fet? Com veus el retorn d’alguns fotògrafs als mètodes tradicionals? No has tingut mai la temptació de treballar amb una càmera de plaques per exemple?

Sí, la meva targeta de visita és una diapositiva tot i que mai n’he fet. Ha estat la primera vegada que ho he provat i és molt divertit. És com quan feies les fotos amb l’analògica i pensaves: a veure quin “xurru” en surt d’aquí!

Trobo fantàstic que alguns fotògrafs tornin a fer servir mètodes tradicionals. Pensa que el que importa és que no tots estiguem allà mateix. Segurament, els que tornen a l’analògic després d’haver estat al digital, tindran més idees o, si més no, hauran experimentat un altre mètode que ara podran combinar.

Les càmeres de plaques són precioses estèticament però prefereixo deixar-les en mans de gent que en sap de debò, he he!.

Al teu web, dius que el teu treball (fotogràfic) és una cerca de tresors ocults. Com els busques aquest tresors?

És una mica de tot: moltes hores de cotxe, sentir que algú parla d’un lloc, conèixer alguna persona que coneix algun lloc abandonat …

He trobat llocs de moltes maneres però el que més bé em funciona és col·laborar amb altres fotògrafs que comparteixen la mateixa passió que jo. No sempre és fàcil que et diguin on és “aquell” castell o “aquella” mansió. Has de demostrar que ets una persona seriosa i que respectaràs el lloc, i crec que les meves fotografies són un reflex de la meva actitud. Són llocs abandonats però això no dóna dret a ningú ni a saquejar-los ni a fer-los malbé. Són edificis que al seu dia van significar molt per alguna persona i nosaltres no som ningú per decidir com ha de ser el seu final. Jo entro, faig les fotos i en surto sense fer soroll. No vull mal karma.

Quan trobes un d’aquests tresors, com et planteges la seva “captura”, amb quins mitjans?

El primer que miro és la llum. Si no hi ha llum la cosa se’m complica molt, doncs treballo amb il·luminació natural. Si veig que l’habitació està tapiada o que el sol entra per algun altre costat, agafo aquell objecte i el moc fins a trobar-li un lloc ben bonic, que ressalti la seva bellesa. Quan acabo, torno l’ objecte allà on estava.

D’objectius en porto sempre 3: un gran angular 11-16mm, un 18-135mm i un 50mm, però casi sempre faig servir el 18-135mm, que em serveix molt per a tot.

Després, quan arribo a casa és hora de repassar les fotos amb l’ordinador. Aquí és quan arriben les sorpreses (no sempre bones): fotos borroses, o amb algun element que no havia de sortir, o mires la composició i no t’agrada o bé te’n recordes ara d’aquella foto que volies fer i que al final te’n vas descuidar per culpa de les presses. Fa molta ràbia. Tot i així, la post-producció ajuda molt, sobretot amb el tema de temperatura de color, que com que disparo amb RAW ja em preocupo després de trobar la millor. En aquests llocs abandonats has d’anar a la idea.

Parla’ns una mica del projecte Abandoned places.

El projecte va sortir una mica improvisat. En cap moment em vaig plantejar en què em volia especialitzar o si volia fer un projecte en concret. A rel d’aquella masia vaig adonar-me que no només m’agradava a mi el que feia sinó que li interessava a molta més gent . Aleshores vaig centrar-me en buscar més i més llocs abandonats per poder-ne fer reportatges.

Va ser amb una humil exposició a la Cellera de Ter (al cafè bar Ca L’Amadeu, on promocionen artistes) que vaig veure la bona acollida que va tenir el meu treball. Aleshores vaig decidir presentar-me al concurs que INSPAI organitzava per buscar el Jove Fotògraf del 2011 i vaig guanyar. El premi ha estat una exposició itinerant de 2 anys per tots els municipis de les comarques gironines i portar-me al VISA OFF de Perpinyà, el Festival Internacional de Fotoperiodisme; un gran luxe per a qualsevol fotògraf.

Paral·lelament he estat fent més exposicions amb altres temàtiques a altres grans ciutats com Barcelona i Amsterdam. La qüestió és no parar de fer coses…

"6 souls" per Alicia Rius

A més dels llocs abandonats, on creus que també es poden trobar aquests tresors i on t’agradaria trobar-los?

Així de bones et diria qualsevol país exòtic: Cambodja, la Índia… Són llocs on és relativament fàcil tornar amb un bon material. Però si et sóc sincera, de tresors n’hi ha a tot arreu. És “només” qüestió de ser pacient, tenir ull i estar en el lloc adequat a l‘instant. precís.

Sinó mira a Cartier Bresson (1908-2004) o  Saul Leiter (1948-1960). Ambdós tenen fotos magnífiques sense moure´s de la ciutat. És una fotografia molt difícil, almenys per a mi. Capturar un moment únic és una cosa, però que a sobre commogui a milers de persones, això ja és diferent. És un tipus de fotografia que hi vull dedicar més temps, perquè hi ha molts concursos sobre aquest tema i perquè tothom té la ciutat a l’abast.

A banda d’aquest costat fosc, també tens un treball fotogràfic més lluminós: els paisatges. On et trobes millor, en l’obscuritat dels llocs abandonats o a plena llum de dia?

A l’obscuritat. És un altre món. El temps s’atura; és una sensació irreal. L’olor a humitat, a pols, a vell; el silenci, la fred, el cruiximent a de la fusta quan la trepitges, el misteri que tot ho envolta… Tot això no ho trobo a la llum. A la llum hi visc cada dia, és on passo la major part del meu temps i per això, quan m’endinso en la foscor, desconnecto. Com quan l’Alícia en el País de les Meravelles segueix al conill fins al cau i allà va a petar a un altre món. Doncs és el mateix per a mi. M’encanta, m’emociona.

Una altra raó de perquè m’agrada tant és per tot el treball creatiu que hi ha al darrera. Com quan vaig fer la sèrie dels cotxes abandonats: has de pensar com és la millor manera de fer una foto decent i això m’ha portat a fer molts invents en pla McGuiver. Sempre penso que hagués valgut molt la pena fer un making off del moment. Em va costar molt aconseguir el mateix enquadrament per a totes les fotos perquè si bé alguns cotxes no tenien la lluna de darrera i podia posar-hi el cap, a d’altres havia d’entrar jo a dins amb els bitxos (aranyes, vespes, ronya descomunal) i és clar, a sobre feia servir un gran angular i em sortien els genolls a l’enquadrament, així que m’havia d’arronsar com podia, però després l’enquadrament canviava. Al final vaig acabar fent un invent amb uns rajols, el disparador automàtic i una regadora que vaig trobar. Vaig tardar una hora i mitja per fer una foto bona, però va valer la pena.

Avui dia és freqüent que els aficionats a la fotografia organitzem quedades i sortides fotogràfiques, per compartir la nostra afició i els nostres coneixements. Si haguessis d’organitzar una hipotètica quedada amb fotògrafs (actuals o històrics), a qui convocaries, i a on?

És una pregunta molt difícil perquè n’hi ha tants! Però per començar, m’agradaria passar una nit amb Weege (1899-1968), un fotògraf de Nova York que es va fer famós per ser  el primer d’arribar a les escenes del crim, inclús abans que la mateixa policia! A sobre s’havia instal·lat una “darkroom” a darrera el seu Chrevrolet per poder revelar les fotografies al moment i ser el primer en vendre l’exclusiva als diaris. Crec que m’ho hagués passat molt bé!

M’encantaria poder acompanyar a qualsevol fotògraf de National Geographic… de fet pagaria per fer-ho! (ric…) Seria l’experiència més bèstia.

També seria genial poder veure compartir trucs de postproducció amb Rarindra Prakarsa. Adoro com treballa la llum.

No tindria preu poder fer una sortida amb Yan Zhang per fer fotografia de paisatge, és una passada! Les seves imatges són espectaculars.

Matt Stuart, perquè les seves fotos són tan senzilles com creatives i divertides. En té de genials i només se serveix de la ciutat. Fantàstic!

M’agrada molt el procés creatiu d’Angela Bacon. Les seves fotos són molt especials, plenes de doble significat.

Maquina d'escriure "El Internado azul" per Alicia Rius

A més del teu propi web, també ets present a flickrfacebookTwitter, fas seguir un bloc per relaxar-te i un altre amb històries relacionades amb els teus projectes. Com valores la teva presència a aquestes xarxes socials?

Crec que és molt important tenir presència a Internet. Si no hi ets és com si no existissis. Gràcies al Facebook he aconseguit molt seguidors, els quals, al comentar en el mur o compartir links amb mi, els seus respectius contactes també veuen el que faig i així es crea un efecte viral.

També, i gràcies a totes aquestes plataformes (Flickr, Twitter…) és més fàcil fer contactes, compartir el que fem i trobar inspiració.

Quins moments fotogràfics que hagis viscut recordes especialment?

Moment emocionant: quan em van trucar per dir-me que havia estat seleccionada com a Jove Fotògrafa del 2011.

Moment per no oblidar: quan vaig conèixer en persona Steve McCurry, de National Geographic (el fotògraf de la famosa nena afgana).

Moment d’ensurt: quan estava sola fent el reportatge de “La torre encantada” (la història explica que hi ha l’esperit d’una nena que sempre plora), vaig sentir com des del pis de dalt queien moltes coses per les escales (com de ferro), quan la casa estava buida! Vaig demanar si us plau a l’esperit que NO es manifestés i vaig sortir corrents amb el cor fet un puny. Horrible, i això que no crec en els fantasmes!

Moment d’eufòria: quan vaig descobrir un lloc on guardaven tot d’animals en formol. D’aquí en va sortir el reportatge “El museu dels horrors”. Des de que havia vist unes fotos d’una universitat veterinària abandonada que anava boja buscant algun tema morbós i finalment el vaig trobar.

Moment d’orgull: quan la Fundació Vila Casas em va seleccionar com a finalista del concurs de fotografia i a més el Sr. Antoni Vila Casas em va comprar 2 obres per al seu fons d’art. És un honor!

Essent la teva professió actual la publicitat. t’has plantejat fer fotografia publicitària? T’agradaria que fos així?

Sí que m’ho he plantejat però em sembla que arribo una mica tard (sí, ja ho sé que “més val tard que mai”) però si ara comencés de 0 no tindria diners per poder fer el que faig i ara mateix la publicitat és el que em permet poder “esponsoritzar-me” la fotografia: viatges, revelats, exposicions, manteniment del web, participar en concursos… És una bestiesa el que costa tot plegat.

Quins projectes més immediats tens al cap?

Pel 2012 tinc algunes coses programades: l’Expo Abandoned Places que encara durarà fins el desembre del 2012, una altra exposició que ens prepara FOCO GALLERY (una exposició itinerant per Espanya amb les fotografies que vam fer uns quants espanyols pel Cercle Polar per capturar les Aurores Boreals), i una altra exposició al març en una galeria holandesa, però encara no sé quin tema faré.

També estic preparant les portades del llibre “Detrás de la triste mirada”, de Ricard Màgar. Un psicothriller molt interessant que veurà la llum el pròxim Sant Jordi. El seu autor, seguidor del meu treball, em va demanar que li fes dues portades per les dues primeres edicions. Tot un honor, la veritat.

També sóc una gran admiradora de Mark Ryden y de Nicoletta Ceccoli, els dos il·lustradors. M’agrada molt el que pinten i m’inspiren molt. Tinc algunes idees que em volten pel cap però com tot, necessito temps per gestar la idea.

Xeringa de "La fabrica dels fils" per Alicia Rius

Et vam demanar que escollissis tres o quatre fotografies per il·lustrar l’entrevista. Perquè has triat aquestes?

Perquè com tot artista, sempre hi ha alguna foto que és especial per a tu.

  • LA SUITE –  Perquè la trobo poètica i romàntica. És del primer gran reportatge que vaig fer i no em canso de mirar-la. És com si encara tingués tanta vida… Abandonada, però sempre li entra llum per la finestra, com si encara hi hagués esperança.
  • RENAULT – És de les meves preferides i la preferida de molts. M’agrada perquè sempre que la miro penso: com coi ha anat a petar un cotxe al mig del bosc? D’alguna manera em recorda molt a LOST i a sobre, per aconseguir aquesta foto les vaig passar “putes”. Una lluita sense pietat amb ortigues, cucs, aranyes i fil ferros rovellats que envoltaven tota la zona. Em vaig fer mal i vaig ratllar molt la càmera, però quan vaig veure el resultat, em van passar tots els mals.
  • 6 SOULS – Perquè sembla treta d’una pel·lícula de Guillermo del Toro. Aquell orfenat estava tot vandalitzat i ocupat, excepte aquella habitació. És com si d’alguna manera tothom respectés aquell espai per por. Quan vaig fer la foto era de dia, però tenia els pèls de punta i el cor m’anava a mil per hora. Estava patint per tot, tenia una sensació molt rara i encara ara quan la miro, recordo el neguit que vaig sentir. Dec ser una mica “massoca” que m’agradi tant, no?
  • MÀQUINA D’ESCRIURE –  Perquè com moltes de les fotos que faig, sembla com si la història que s’estava escrivint hagués quedat a mitges, en punt mort i em pregunto: com hagués acabat? La incertesa m’atrau, és misteriosa, com la foto.
  • XERINGA – Quan vaig entrar a la fàbrica dels fils, vaig trobar un edifici que era la zona de cures i allà vaig trobar aquesta xeringa.  El primer que em va venir al cap va ser que abans preferiria aguantar el dolor a que algú em toqués amb aquella bèstia. Sembla treta d’alguna pel·lícula de terror! Així que vaig decidir posar-hi una papallona (morta) al costat per tal de contrastar. El resultat em va agradar molt, fins al dia d’avui.

Coneixies espaifotografic? Què t’ha semblat?

No el coneixia però em sembla una molt bona web, especialment pel fòrum. Tot el que sigui motivar a la gent a participar en discussions, a compartir fotografies, etc. sempre està molt bé. Gràcies per fer-me´l conèixer!

Quina pregunta que no t’hem fet t’hauria agradat contestar?

Crec que és una entrevista molt complerta i molt ben preparada, així que res!

Doncs res, des d’EF agraïm sincerament l’interès de l’Alícia per contestar les nostres preguntes i li desitgem un futur ple de tresors ocults i de bones fotografies.

Enllaços sobre Alícia Rius:

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris7 comentaris a “Alícia i la foscor”

  1. Moltes gràcies Miquel per l’entrevista i gràcies als que l’han llegit! No és curta que diguéssim però m’alegra molt veure que ha tingut bona rebuda.

    Gràcies a tots pel suport!

    • Gràcies a tu Alícia per la teva bona predisposició. Tant de bo que l’entrevista hagi servit per què la gent d’espaifotografic segueixi la teva feina. Endavant amb els teus tresors secrets!