avatar

Cent anys de l’arribada d’Scott al Pol Sud i les fotografies perdudes

Fa uns dies vam parlar de l’arribada d’Amundsen al pol Sud. Avui, exactament 34 dies després, parlem de l’expedició del capità Scott, els segons en arribar-hi, precisament 34 dies més tard que els noruecs, quan aquests ja estaven a punt d’arribar al vaixell per tornar a casa. En l’article d’avui parlarem una mica més de fotografia que en l’anterior, perquè Scott va pensar en tots els detalls a l’hora d’organitzar l’expedició.

El capità Robert Falcon Scott

La famosa expedició comandada pel capità de la Marina Reial Robert Falcon Scott (la cinquena ja de l’Imperi Britànic per aquelles terres) va ser diferent de la dels noruecs en molts aspectes. Tots dos tenien com a objectiu principal ser els primers a trepitjar el Pol Sud. Però Scott, a diferència d’Amundsen (molt més experimentat i pragmàtic), va organitzar el viatge en la línia de les anteriors expedicions, pensant també en l’exploració i la recerca científica.

Possiblement Scott no va preparar el seu periple pel gel antàrtic com una cursa pel fet d’ignorar que li apareixeria un rival: El noruec, que oficialment anava a l’Àrtic, va fer públic que volia conquerir el pol Sud quan ja havia salpat cap a l’Antàrtida. Els britànics van assabentar-se de la notícia quan van fer escala a Melbourne.

Ja anys enrere el mateix Scott o Ernest Shackleton en la seva expedició havien estat a una latitud més propera al pol que ningú abans. Però també havien recollit un munt de dades i mostres, i cartografiat el terreny. De la mateixa manera, l’Expedició Terra Nova, que és com es coneix popularment aquesta expedició (en honor al nom del vaixell amb què hi van arribar) va tenir com a objectiu la recerca i l’exploració, alhora van anar més ben preparats que les anteriors, per tal d’assolir, aquest cop sí, el pol Sud.

El primer problema que va haver d’afrontar Scott va ser el finançament. Venia d’una època en què les grans nacions lluitaven per conquerir els espais buits a mapa, però la imminent Guerra Mundial, feia que es destinessin cada vegada menys diners a l’exploració i més a la producció armamentística. Tot i ser una iniciativa privada, el govern va aportar la meitat del pressupost. Scott va haver de moure’s i fer moltes campanyes per a aconseguir l’altra meitat. Només l’esforç i les idees que van tenir per a aconseguir patrocinadors ja mereixen un premi a la creativitat i la imaginació.

Campament a la glacera Beardmore

I com que una (bona) imatge val més que mil paraules, per tal de vendre la idea i obtenir el finançament per a emprendre el viatge, Scott va fer-se amb els serveis del fotògraf Herbert Ponting. Ponting preferia fer fotos amb plaques de vidre per la seva qualitat, superior a la de les joves pel·lícules (inventades 20 anys enrere). També va dur un autocrom (que els fidels seguidors d’espaifotografic ja sabran què és, oi? ;-)) amb el qual va obtenir imatges en color. I, fins i tot, un Cinematògraf. Volien fer servir les imatges i el metratge que obtindrien durant l’expedició en conferències per a cobrir les despeses.

Els diners eren necessaris per comprar i reformar el vaixell Terra Nova, pagar els 65 homes que es va endur (entre militars i membres d’anteriors expedicions a l’Antàrtida) i adquirir el material, que tampoc va ser barat. Per exemple un dels membres va anar a Sibèria a comprar una trentena de gossos i una vintena de cavalls. Fins i tot es van emportar tres vehicles eruga motoritzats.

Un grup amb cavalls arrossegant trineus

L’expedició va sortir de Cardiff el juliol de 1910 i va arribar a l’Antàrtida, el gener de 1911 (en ple estiu austral). Van patir diversos contratemps (van estar a punt d’enfonsar-se en una tempesta, van topar amb un iceberg, van quedar embarrancats al gel…) que els van provocar la pèrdua de temps, carbó i cavalls. Van dedicar aquell primer estiu a treballs científics així com també a deixar aliments en punts del camí que seguirien l’any següent.

Aquell estiu un grup de britànics va arribar al campament noruec, més ben situat que no es pensaven. Tot i això Scott no va voler alterar els seus plans. Durant l’hivern, al seu campament, van seguir amb la feina de recerca alhora que preparaven el viatge al pol.

L’experiència i la informació recopilada en els anteriors viatges a l’Antàrtida van ajudar a planificar l’expedició d’Scott, que seguiria la mateixa ruta que la de Shackelton: travessar la barrera de gel de Ross i remuntar la serralada Transantàrtica per la glacera Beardmore fins a l’altiplà. El 13 de setembre de 1911, 16 homes van sortir en direcció a la glacera (la resta seguien amb les seves tasques científiques), un cop allà sacrificarien els cavalls per tenir més provisions i pujarien a pes el material per la glacera. Novament la mala fortuna els va jugar diverses males passades. Els vehicles es van espatllar i van haver d’arrossegar més de 300 kg al llarg de 250 km per la barrera de gel, perdent temps i forces. Una tempesta els va retenir cinc dies acampats, consumint provisions que havien de gastar durant el viatge. La tempesta va acabar el 9 de desembre, tenien per davant la part més dura del trajecte (la glacera i l’altiplà) i Amundsen arribaria al pol Sud cinc dies després. Però ells, naturalment, no ho sabien.

Membres de l'equip arrossegant la càrrega

Una dotzena d’homes van recórrer la difícil glacera Beardmore. La resta van tornar com a equip de recolzament per preparar els dipòsits amb provisions per a la tornada dels altres. Conforme anaven avançant, Scott decidia quins homes seguien endavant i quins grups anaven tornant enrere per les tasques de suport per la tornada, fins que finalment van quedar els famosos Scott, Evans, Wilson, Bowers i Oates. No sense problemes, el 9 de gener de 1912 van assolir el punt més meridional assolit per Shackleton. Una setmana més tard, a un dia de distància del pol, van trobar una tenda amb bandera noruega. No hi havia res a fer i ho certificava Scott al seu diari: The worst has happened. El 17 de gener de 1912 (avui fa cent anys) van arribar al pol Sud on feia un mes que els esperava el Polheim: la tenda amb la bandera de Noruega que Amundsen i els seus havien aixecat el 14 de desembre. Dins hi havia provisions i la famosa nota d’Amundsen per a Scott.

A més dels contratemps patits, els mitjans triats per Scott tampoc van ser els millors. Els cavalls arrossegaven més pes que els gossos, però en proporció necessitaven molt més aliment (que també calia transportar, clar). A més, es van trobar que els cavalls transpiraven molt més i la suor se’ls congelava, i els gossos s’enfonsaven molt menys en la neu. En comparació, el viatge d’Amundsen havia anat com la seda, malgrat tot.

Scott, Bowers, Wilson i Evans al pol, al costat del Polheimm d'Amundsen

Sense temps per refer-se de la decepció, l’endemà van emprendre la tornada. El fred es feia insuportable i els costava trobar els dipòsits de provisions. Amb tot encara es van aturar a recollir mostres geològiques (més quilos que haurien d’arrossegar). Al fred se li va afegir la desnutrició. Evans va morir el 17 de febrer, quan encara es trobaven baixant per la glacera. A la barrera de gel de Ross la meteorologia es va fer encara més adversa i, al fred i la desnutrició se’ls van afegir la deshidratació i l’escorbut. Tot plegat els feia avançar molt lentament. Coincidint amb el seu aniversari, el 17 de març, Oates, qui feia dies que convivia amb una gangrena al peu que el feia anar encara més lent, va sortir de la tenda i va desaparèixer, sacrificant-se pel bé de la resta del grup que en tot moment s’haurien negat a abandonar-lo.

Scott, Wilson i Bowers van continuar endavant enmig de la tempesta fins que, tres dies després, un intensíssim torb amb forts vents i temperatures extremes els va impedir avançar un quilòmetre més… i només estaven a divuit del proper dipòsit de provisions. El 29 de març Scott escrivia les darreres paraules al seu quadern de bitàcola: Perseverarem fins al final, però ens estem afeblint i la fi no sembla lluny. És una llàstima però crec que no puc escriure més.

La proximitat de l’hivern austral va impedir els homes de la base anar-los a buscar i fins el 12 de novembre d’aquell any no van trobar els cadàvers i el diari.

Tant de dramatisme va fer que, a ulls dels britànics, fossin considerats uns veritables herois. Per la resta del món també, evidentment, però la resta del món no volia ignorar que els noruecs ho havien fet millor. Desgraciadament, la tragèdia els va donar més fama que la que haurien aconseguit arribant primers al pol Sud.

El llegat científic de l’expedició, però, és immens. Van fer estudis de magnetisme, meteorologia, biologia, geologia, geografia, cartografia… fins al punt que van descobrir quatre-centes espècies animals noves! Però quan es van aturar a recollir mostres tornant del pol, van trobar una de les coses més importants que havien anat a buscar a l’Antàrtida: fòssils de Glossopteris indica, un vegetal de fa centenars de milions d’anys també present a Àfrica i Sud-amèrica, fet que demostrava definitivament l’aleshores controvertida Tectònica de plaques.

Tornant a la fotografia, quan es van trobar els cossos ja havien sorgit les discussions sobre qui posseïa els drets sobre les fotos. Després de 2 anys les fotos es van retornar a Herbert Ponting. Després de la seva mort (1935) les va comprar una agència i no fa gaire van acabar apareixent en una subhasta. Les fotografies s’havien desintegrat i només se’n conservaven les diapositives.

No fa gaire, a la Galeria Atlas de Londres, hi havia l’exposició “Les fotografies perdudes del Capità Scott“, un recull de fotografies inèdites de l’expedició. Ara les podeu veure al web de la galeria (heu de clicar a past exhibitions del menú superior).

Ah! L’Albert Bosch (de l’expedició de catalans a l’Antàrtida de què parlàvem en l’article anterior) va arribar al pol Sud el passat 4 de gener. Enhorabona!

Oates, Bowers, Evans, Scott i Wilson al pol Sud

 

Comentaris

Font RSS dels comentarisUn comentari a “Cent anys de l’arribada d’Scott al Pol Sud i les fotografies perdudes”

  1. Caram, bon article Gael, una bona aventura.