avatar

El valor i el preu d’una fotografia

Diuen que tot té un preu i la fotografia no se n’escapa, però a part del mercat de l’art on les xifres que es paguen són desorbitades, poc tenen a veure amb els preus reals que els mortals fotògrafs cobren o demanen per les seves fotografies. Però com que això del preu o de l’ús que se’n pugui fer, sempre és una qüestió d’objectivitat variable depenent del cantó on ens trobem, han sorgit iniciatives com la de Stop clausulas abusivas a los fotografos, amb la qual es pretén dignificar el treball dels fotògrafs, vetllar pels drets d’autor que la Llei de la Propietat Intel·lectual els reconeix i denunciar els abusos en els contractes d’algunes editorials o en les bases d’alguns concursos fotogràfics.

"This Image Is Not Free" de John MuellerEn aquesta mateixa línia estan els que es queixen de la utilització de fotografies per part d’altres de forma gratuïta. És el cas d’en John Mueller, que va penjar fa uns dies una imatge a Flickr que es deia This Image Is Not Free. El preu que li posava era de 6.612$:  12$ pel combustible per anar fins a Solromar, Califòrnia, 2.500$ per la càmera, 1.600$ per la lent, 210$ pel filtre de densitat neutra, 200$ per l’adaptador de lents de gran angular, 130$ pel trípode i 60$ pel disparador remot, 200$ per la seva còpia de Lightroom, un ordinador de 1.200$ i 500$ del PS.  6.612$ en total per prendre aquesta fotografia. És evident que el càlcul no és correcte, però no us quedeu amb l’anècdota, en tot cas està clar que ell justifica unes despeses i les repercuteix en el producte acabat.

En John explica que quan una revista, lloc web o corporació demana l’ús de la seva fotografia a canvi d’una mica “d’exposició”, equival a dir elegantment “sense pagar per ella” i suposa una falta de respecte per la feina i l’equip que el fotògraf ha d’invertir, a més de que amb “l’exposició” difícilment un fotògraf pugui menjar. John Mueller ho compara amb anar a un restaurant i demanar al cambrer si ens deixa menjar de franc a canvi de que li fem bona propaganda.

Al dia següent i sembla que en resposta al primer, un altre fotògraf, en Tristan Nitot, va penjar una fotografia de títol: This Photograph is free. Va decidir penjar-la com a Creative Commons, convidant a tothom que la utilitzi en qualsevol mitjà i sense cap límit més que una simple cita d’autor.

La Tour Eiffel per Tristan NitotEn Tristan ho argumenta així: No em penedeixo de regalar aquesta fotografia a gent que no conec. M’ha costat diners realitzar-la, però m’ha donat més a canvi, perquè la vaig deixar disponible per a tothom en comptes de deixar-la amagada en el disc dur. Si vols utilitzar-la, fes-ho: prefereixo veure el meu treball reutilitzat que oblidat. M’he adonat fa molt de temps que en un món on tothom té càmeres, molt de temps lliure i eines de publicació fantàstiques, no hi ha gaires possibilitats de fer diners prenent fotografies.

La postura del primer és ben lògica, només demana el preu que creu que tenen les seves imatges i que no les hi agafin sense passar per caixa. Però, que me’n dieu de la del segon? No és menys cert que si ho valorem segons la llei de l’oferta i la demanda poc ha de valer si hi ha milions de fotografies igual que aquella. Per tant, l’home prefereix que s’escampi i potser si algú hi ensopega i li agrada, veu el nom de l’autor i potser d’aquí en surt alguna cosa.

Tot això està molt bé, però el que cal és diferenciar-se de la resta per poder ser vist. En aquest cas els dos seran més vistos per la polèmica que no per les fotografies i no sé tampoc si val massa la pena.

Al contrari del que hauria de ser i en comptes de buscar nous camins, la majoria el que fem és seguir imitant als que pensem que ho fan bé. Això en el paisatge és especialment evident i és el que em passa amb aquestes fotografies: no m’agraden perquè les he vist tantes vegades… Especialment la primera. Quan se li dóna valor a una fotografia només pel fet que no es podia fer fa vint anys i la seva màxima dificultat és matinar per fer-la o potser aconseguir que ens diguessin on era la Cala dels Collons, o inventar-nos un prosa per divinitzar el moment… Com podem anar bé? I llavors volem que la fotografia es valori… Si som nosaltres que no la valorem!

M’ha vingut al cap aquella frase del Machado que deia: Solo el necio confunde valor y precio.

Allò realment important és que nosaltres valorem el que fem i fer-ho el millor que puguem, però per a nosaltres, no de cara als altres, i aquesta serà la manera de que els altres també arribin a valorar-ho.

Per cert, ho hem llegit a Altfoto i tampoc hem demanat permís al primer fotògraf, però espero que ens disculpi i si la seva intenció era obrir debat, doncs nosaltres, des d’aquí, l’haurem ajudat.

Editat: Acabo de veure que l’Oriol Alamany ha obert un fil a FB on es veu una conversa en la que un restaurant li demana a un músic la seva música sense remuneració i la resposta d’aquest es molt bona. Cada cop hi ha més morro, a la fotografia passa i a la música es veu que també.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris9 comentaris a “El valor i el preu d’una fotografia”

  1. Cert, ahir mateix en parlàvem d’aquesta sobresaturació de tot. Amb la música passa el mateix, abans compraves un disc i l’escoltaves un grapat de vegades, te’l sabies tant que hi trobaves molts més matisos; fotos en veiem milers al dia però quantes en mirem? noticies el mateix, ja tenim la pell morta de tanta desgràcia i l’Urdangarin ja no ens fa ni ràbia. En fi, que si, que això també hi te molt a veure…

    Un plaer que hi participis Jep ;-)

  2. Per anònim a les 16:28,2:52, quan abans ho pagaba tot l’estat espanyol??? I d’on creus que treu els diners l’estat espanyol? De nosaltres, nosaltres els contribuients, els treballadors que paguem impostos. L’estat espanyol no paga res. Ho paguem nosaltres, ara, abans i després. L’estat sense nosaltres no té diners. L’estat espanyol si de cas distribuieix i de mala manera amb deficit per Catalunya, els Nostres diners. Nosaltres paguem, no l’Estat!