avatar

El valor i el preu d’una fotografia

Diuen que tot té un preu i la fotografia no se n’escapa, però a part del mercat de l’art on les xifres que es paguen són desorbitades, poc tenen a veure amb els preus reals que els mortals fotògrafs cobren o demanen per les seves fotografies. Però com que això del preu o de l’ús que se’n pugui fer, sempre és una qüestió d’objectivitat variable depenent del cantó on ens trobem, han sorgit iniciatives com la de Stop clausulas abusivas a los fotografos, amb la qual es pretén dignificar el treball dels fotògrafs, vetllar pels drets d’autor que la Llei de la Propietat Intel·lectual els reconeix i denunciar els abusos en els contractes d’algunes editorials o en les bases d’alguns concursos fotogràfics.

"This Image Is Not Free" de John MuellerEn aquesta mateixa línia estan els que es queixen de la utilització de fotografies per part d’altres de forma gratuïta. És el cas d’en John Mueller, que va penjar fa uns dies una imatge a Flickr que es deia This Image Is Not Free. El preu que li posava era de 6.612$:  12$ pel combustible per anar fins a Solromar, Califòrnia, 2.500$ per la càmera, 1.600$ per la lent, 210$ pel filtre de densitat neutra, 200$ per l’adaptador de lents de gran angular, 130$ pel trípode i 60$ pel disparador remot, 200$ per la seva còpia de Lightroom, un ordinador de 1.200$ i 500$ del PS.  6.612$ en total per prendre aquesta fotografia. És evident que el càlcul no és correcte, però no us quedeu amb l’anècdota, en tot cas està clar que ell justifica unes despeses i les repercuteix en el producte acabat.

En John explica que quan una revista, lloc web o corporació demana l’ús de la seva fotografia a canvi d’una mica “d’exposició”, equival a dir elegantment “sense pagar per ella” i suposa una falta de respecte per la feina i l’equip que el fotògraf ha d’invertir, a més de que amb “l’exposició” difícilment un fotògraf pugui menjar. John Mueller ho compara amb anar a un restaurant i demanar al cambrer si ens deixa menjar de franc a canvi de que li fem bona propaganda.

Al dia següent i sembla que en resposta al primer, un altre fotògraf, en Tristan Nitot, va penjar una fotografia de títol: This Photograph is free. Va decidir penjar-la com a Creative Commons, convidant a tothom que la utilitzi en qualsevol mitjà i sense cap límit més que una simple cita d’autor.

La Tour Eiffel per Tristan NitotEn Tristan ho argumenta així: No em penedeixo de regalar aquesta fotografia a gent que no conec. M’ha costat diners realitzar-la, però m’ha donat més a canvi, perquè la vaig deixar disponible per a tothom en comptes de deixar-la amagada en el disc dur. Si vols utilitzar-la, fes-ho: prefereixo veure el meu treball reutilitzat que oblidat. M’he adonat fa molt de temps que en un món on tothom té càmeres, molt de temps lliure i eines de publicació fantàstiques, no hi ha gaires possibilitats de fer diners prenent fotografies.

La postura del primer és ben lògica, només demana el preu que creu que tenen les seves imatges i que no les hi agafin sense passar per caixa. Però, que me’n dieu de la del segon? No és menys cert que si ho valorem segons la llei de l’oferta i la demanda poc ha de valer si hi ha milions de fotografies igual que aquella. Per tant, l’home prefereix que s’escampi i potser si algú hi ensopega i li agrada, veu el nom de l’autor i potser d’aquí en surt alguna cosa.

Tot això està molt bé, però el que cal és diferenciar-se de la resta per poder ser vist. En aquest cas els dos seran més vistos per la polèmica que no per les fotografies i no sé tampoc si val massa la pena.

Al contrari del que hauria de ser i en comptes de buscar nous camins, la majoria el que fem és seguir imitant als que pensem que ho fan bé. Això en el paisatge és especialment evident i és el que em passa amb aquestes fotografies: no m’agraden perquè les he vist tantes vegades… Especialment la primera. Quan se li dóna valor a una fotografia només pel fet que no es podia fer fa vint anys i la seva màxima dificultat és matinar per fer-la o potser aconseguir que ens diguessin on era la Cala dels Collons, o inventar-nos un prosa per divinitzar el moment… Com podem anar bé? I llavors volem que la fotografia es valori… Si som nosaltres que no la valorem!

M’ha vingut al cap aquella frase del Machado que deia: Solo el necio confunde valor y precio.

Allò realment important és que nosaltres valorem el que fem i fer-ho el millor que puguem, però per a nosaltres, no de cara als altres, i aquesta serà la manera de que els altres també arribin a valorar-ho.

Per cert, ho hem llegit a Altfoto i tampoc hem demanat permís al primer fotògraf, però espero que ens disculpi i si la seva intenció era obrir debat, doncs nosaltres, des d’aquí, l’haurem ajudat.

Editat: Acabo de veure que l’Oriol Alamany ha obert un fil a FB on es veu una conversa en la que un restaurant li demana a un músic la seva música sense remuneració i la resposta d’aquest es molt bona. Cada cop hi ha més morro, a la fotografia passa i a la música es veu que també.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris9 comentaris a “El valor i el preu d’una fotografia”

  1. Independentment lo que façi cadascun amb les seves fotos exposades en internet, no crec que sigui una manera massa lucrativa i exitosa per guanyar-se la vida, excepte si un treballa massivament per un servei microstock i encerta amb els temes més demanats. Si hi ha un tret diferencial entre els fotografs que destaquen, es que son originals. La seva visió es fresca, aporta matissos nous, no es una cópia i això crida l’atenció i genera possibiliats laborals i vies per guanyar-se la vida, sempre que l’autor es relaciona i busca les oportunitats en la vida real.

  2. Quin gran debat. Segurament estarà sense resoldre anys i anys. Ningú té la culpa i tothom és culpable. Com bé diu l’autor altruista tothom ho pot fer, i això normalment és el que dóna valor o no.

    Fer fotos solament, actualment, no és una manera massa viable de viure, crec. Precisament perquè les fotos de la boda te les pot fer el cunyat (que després seran un trunyo, com sempre)… Passa com amb les pàgines web, wordpress, joomla, etc… tothom se’n pot fer una amb 4 conceptes super bàsics.

  3. Molt bon article i expliques grans veritats, no nomès pel que fa a les imatges, si no també per a la sobresaturació d´idees i fotografies i la falta de descobrir nous camins. Això sí, en aquesta frase no hi estic gens d´acord: “Quan se li dóna valor a una fotografia […] i la seva màxima dificultat és matinar per fer-la”. Jo crec que la tècnica també és un factor decissiu (a part de matinar)… com podries diferenciar una bona foto de Cala Collons a una gran foto de Cala Collons? ;)

    • Avui dia, sense tenir un gran coneixement de la tècnica fotogràfica, és perfectament possible fer imatges prou impactants i fàcils de “consumir”. La tecnologia actual ens dota d’eines que fan increïblement fàcil crear imatges que abans costaven força més feina i experiència, amb les dificultats afegides de les limitacions dels materials (error de reciprocitat de les pel·lícules, per exemple) . Per mi, penso que una gran foto de Cala Collons seria una que proposés una visió nova, una proposta diferent a les anteriors, certa sorpresa.

  4. Jep, evidentment que de totes les fotos de sortides de sol n’hi ha de bones, no vull dir pas que no, però fer-les, i be, no requereix pas grans coneixements, més aviat tot al contrari penso, encara que es la meva opinió està clar.

    Aquesta facilitat propicia la gran quantitat que se’n fan i això es inversament proporcional a la qualitat de tot el conjunt. Una guitarra o una ploma son instruments també, com la càmera, però ni la primera fa música ni la segona fa bona literatura, les càmeres ja podem dir que si. Podríem posar una càmera la nit abans a la Cala del Collons i programar perquè fes les fotos ella soleta, segur que si l’endemà encara hi és, sortiran fotos fantàstiques o si més no en sintonia amb el 99% de les que veig darrerament. No vull dir amb això que no sigui el fotògraf el que ha de fer les foto, però en veig moltes de impactants però que adoleixen d’allò més bàsic, del que sortia a tots els llibres abans de la digitalització i que ara ja no sembla que interessi gaire: composició, equilibri i sobretot sentiment… Els dos primers tothom els troba be, potser per manca de criteri de no haver fet els deures abans i la última part s’acostuma a suplir amb un discurs poètic-romantic del tipus: avui la natura ens ha obsequiat amb un dels seus millors espectacles…

    De fet però amb l’article intentava polemitzar una mica i que més gent hi aportés el seu punt de vista, això ens enriqueix a tots. Si això ha servit perquè entressis i donessis el teu Jep, ja em dono per satisfet i potser fins i tot canvio el meu punt de vista, em remiro les que vaig fer fa temps i encara m’agradin i tot… ;-)

  5. El problema, que segons molta gent no és un problema si no una estandarització de la fotografia, és que hi ha molta saturació d´imatges i poques ganes de buscar nous recursos (gens fàcil per altra banda). Això sobresatura l´espectador que fa que res “l´emocioni”. La mateixa foto fa 20 anys era un treball excel·lent, però avui dia gairebé no impacta i n´hi ha una dotzena al dia. Des del punt de vista de paisatge és més interessant/còmode tenir “una foto/idea igualeta” a la que vaig veure a un fotògraf en un foro, que investigar la meva pròpia foto. A mi m´ha passat força vegades tot i que intento evitar el clàssic “més del mateix”…
    En fi, crec que se´n podria treure molt suc d´aquest tema i crec que tots pensem una mica el mateix.
    Un plaer participar Pep ;)