avatar

Philippe Ramette: molts trucs, gens de Photoshop

La setmana passada en Miquel Bohigas ens delectava amb un article en que ens convidava a reflexionar sobre la manipulació de la realitat i la seva permanent aplicació, entre d’altres camps, a la fotografia. Les preguntes plantejades pel Miquel al seu text varen provocar un mini-debat o, si més no, que alguns manifestéssim quina era la nostra tria personal en aquesta qüestió. Cal dir que, afortunadament, ningú va plantejar la seva alternativa com a excloent, devaluant sense més la dels altres. Dic afortunadament, per que són coses que passen amb certa freqüència: sovint la gent tendeix a aglutinar-se al voltant d’una idea o creença i s’obliden ràpidament conceptes molt saludables com la flexibilitat, tolerància, respecte, etc.

Abans o després, quan es parla de “manipulació de la realitat”, sempre apareix el tema de l’ús, en el sentit del “com” i del “quant”, de les eines de retoc digital. Essencialment parlem de Photoshop, però vaja, l’eina és circumstancial; n’hi ha d’altres però succeeix que aquesta és la que domina el mercat. Val a dir que aquest sol ser un debat irremeiablement balder, que en la majoria dels casos no porta més enllà de la polarització radical de les postures dels participants.

Cal admetre que Adobe Photoshop (o els seus cosins) i la resta de recursos tècnics que ens ofereix la informàtica aplicada al tractament de la imatge, fan extremadament fàcil resoldre tasques que abans demanaven grans dosis d’habilitat, paciència i domini de l’ofici. Això no és necessàriament dolent, com tampoc ho és disposar d’un cotxe o moto que ens permet desplaçar-nos còmoda i ràpidament (en teoria al menys). Molt diferent és fer-ho servir sempre i per tot, quan inclús quan podríem perfectament anar caminant.

Aquestes facilitats tecnològiques sovint modifiquen els nostres hàbits i ens pot portar a reconsiderar el valor de l’esforç, la necessitat d’aplicar-lo i on resulta convenient o innecessari fer-ho. Parlo de l’execució matussera o precipitada de la presa i el “ja ho arreglaré després” en comptes de procurar fer les coses ben fetes des de bon començament per tal de comptar amb la millor “matèria primera” possible. D’alguna manera, la tecnologia ens dota d’eines tan eficients i fàcils d’utilitzar que ràpidament ens oblidem de com es fan les coses “manualment”.

De fet, ja des del mateix moment de la presa, actualment no cal que fem gaire cosa: les càmeres actuals resolen la major part del problema elles soletes, de manera que nosaltres no hem de fer gaire cosa més que apuntar i disparar. Cal que cada nou aficionat aprengui els conceptes subjacents en el funcionament del sistema de mesura de la llum de la seva càmera? Cal que sàpiga que significa realment “sensibilitat”, “diafragma” o “velocitat d’obturació”? Vull dir, més enllà dels seus efectes, com ara “valors més alts de diafragma, més coses enfocades”. Continua sent necessari entendre les relacions entre aquests tres valors, espècie de Santísima Trinitat fotogràfica, quan totes les càmeres disposen d’un mode completament automàtic que resol la majoria de escenes sense problemes? Hi ha cap necessitat de fer cursets “d’iniciació a la fotografia” o s’haurien de convertir en sessions de lectura assistida del manual de la càmera?

A ningú se l’escapa que tot plegat no s’aturarà aquí. És segur que ben aviat disposarem de càmeres  i objectius amb la tecnologia Lytro aplicada. De fet, ja es poden encarregar. Parlo d’aquest nou sistema que permet enfocar (o re-enfocar) qualsevol punt de l’escena a posteriori (si us voleu fer una idea del seu funcionament, en aquesta galeria podeu jugar a re-enfocar les fotos). Això ens permetrà despreocupar-nos d’on hem de situar el focus i quina profunditat de camp volem aplicar a l’escena en el moment just de la presa. És a dir, més enllà dels actuals sistemes d’enfocament automàtic, és que senzillament ja no caldrà enfocar sobre cap punt en particular, per dir-ho així, ja que el podrem triar després, asseguts davant de la pantalla de l’ordinador.

És evident doncs que, en general, les innovacions tècniques tendeixen a fer-nos més fàcil la feina i fan innecessaris coneixements i habilitats que abans eren imprescindibles. Això, és bo sense reserves? És dolent sense remei? Els avenços tecnològics ens fan més eficaços però alhora més ignorants? Fa difícil de dir, la veritat. El que sí podem sospitar és que, sense remei, tot plegat provoca una constant redefinició tant del que és la fotografia com del que exigeix la seva pràctica.

No sé si un dilluns és el dia més adequat per convidar-vos a la reflexió i el debat, encara més d’un tema tant complex i que tant fàcilment desferma passions difícilment conciliables, així que procuraré concloure l’escrit de manera més relaxada i entretinguda. Per això, he triat un fotògraf que m’ha cridat l’atenció, pensant que veure fotos d’un autor que fa les coses ben fetes o com a mínim de manera diferent sempre resultat interessant. També haig de dir que l’he triat per que lliga amb alguns dels punts que he plantejat. De seguida veureu a què em refereixo.

Fotografia de Philippe RamettePhilippe Ramette, que es considera sobre tot escultor, construeix escenes físicament impossibles, manifestament surrealistes, en les que persegueix “racionalitzar el irracional”, com ell mateix diu. De manera semblant a com feia en Hitchcock, el propi Ramette apareix a les seves fotos en situacions on la gravetat no funciona de la manera a la que ens té acostumats. Una part de la singularitat de l’obra d’aquest artista és que no fa servir Photoshop per crear les seves increïbles escenes. Ho resol construint estructures hàbilment amagades que fan possible el més inversemblant. Independentment d’aquest particular mètode de treball, a mi m’ha agradat molt la seva feina. Gairebé de manera automàtica, m’ha fet venir al cap el nom de René Magritte, el pintor surrealista belga.

En qualsevol cas, espero que us resulti prou interessant la feina d’en Ramette i que us ajudi a començar la setmana amb un lleuger somriure a la cara. Ja posats a demanar, espero també que us animeu a expressar les vostres opinions al voltant de les idees que he intentat exposar. Espero els vostres comentaris!

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris9 comentaris a “Philippe Ramette: molts trucs, gens de Photoshop”

  1. M’ha agradat molt en Philippe Ramette, molt! i també el teu article.

    Defensant sempre que el que compta és el resultat final, per a mi hi ha una línia molt ben definida entre la “previsió” i la “postvisió” o entre la “preproducció” i la “postproducció”… cada fase implica desenvolupar habilitats diferents. Parteixo de la base que l’autor ja te en ment la imatge que vol i depèn del seu interés, creença, habilitat, plaer… la resoldrà d’una manera o altra. Una bona preproducció, una construcció dels elements que conformen la imatge que vol l’exigeix ser habilidós construint o tenir un bon pressupost per encomanar-li a algú la construcció, però tindrà moltes coses resoltes com la relació volumètrica de l’objecte i al seu entorn i una uniformitat d’il.luminació, li serà molt més fàcil que, en aquests cassos, la imatge resulti més creïble. Però si l’autor és de tendències “postproductores” les seves habilitats seran en l’ús dels programes d’edició per a obtenir un resultat que consideri “creïble” o acord amb el seu imaginari.

    Personalment penso que no hauria de ser qüestió de valorar a l’autor si te una tendència o altra perquè el fet que una imatge necessito una bona preproducció o postproducció la dicta la mateixa imatge, no? Jo he fet imatges amb molta prepoducció i d’altres amb molta postproducció amb resultants que m’ha semblat correctes… però hi ha alguna cosa especial en la imatge directa que es perd en la postproduïda… tot i estar content dels resultats, sempre hi ha aquell “raurau”, en el meu cas, que em fa sentir millor quan ha sortit en directe… però en ambdós cassos, sense esforç, és complicat arribar on t’has plantejat, penso…

  2. Als que ja tenim una mica d’edat i hem tingut la immensa fortuna de recórrer un bon
    trajecte fotogràfic des de la nostra ja llunyana joventut, de vegades ens sorprèn una mica (parlo en plural perquè és una cosa que justament he estat contrastant amb companys) la manera en que es comprèn la fotografia, pel que fa al que estem anomenant “manipulació” i que en altres àmbits s’entendria conceptualment com una “recreació o interpretació”.
    Jo no puc ser exemple de res, però tot i així em vénen al cap situacions com aquella vegada
    que davant d’un paisatge i un cel buit, aguantava amb el meu braç una branca recollida del sòl, per omplir aquest buit. Recordo com bufava fum a l’objectiu buscant, no sabia bé, quin efecte
    volia introduir en alguns retrats. Recordo les mil i una “guarrades” al laboratori i un sense fi de
    operacions més en les que ni per un sol moment acudia a la ment la paraula “manipulació”.
    Eren més aviat “viatges sense herbes” a la recerca d’un al · lucinar possibles diferències. Els enteníem com transformacions, implementacions, interpretacions, invencions i per descomptat que llavors no podiem ni imaginar els editors del futur que va arribar després… però dir-ne
    “manipular” el carrega de valors pejoratius que jutgen la intenció, millor dit: la prejutgen.
    Tot això és molt complex i requereix ser consultat amb tranquil·litat i assossec.
    On està escrit que la fantasia sigui punible? La fantasia és cosina germana de la curiositat i aquesta al seu torn és la mare del coneixement. No són una família gens menyspreable.
    A mi m’agrada pensar que la Fotografia és un viatge sense destinació o amb ell, però en el que el més important és l’experiència del camí.

    • On està escrit que la fantasia sigui punible?

      En el meu text, que jo en sigui conscient, enlloc diu res per l’estil. Tampoc crec haver fet cap judici de valor, ni en senti positiu ni en sentit pejoratiu. Només he plantejat algunes preguntes, doncs penso que l’hàbit de preguntar-se coses és molt saludable.

      Com de fet, el tema principal de l’escrit no és el del retoc digital o la manipulació (expressió que jo no considero necessàriament pejorativa, penso que això dependria del context en que es fa servir). De fet. al segon paràgraf ja dic Val a dir que aquest sol ser un debat irremeiablement balder, referint-me a la discussió recurrent de Retoc sí que sí vs Retoc és pecat, Photoshop és bo vs Photoshop és caca. Aquesta mena d’enfrontaments pseudo-religiosos no em solen interessar gaire, la veritat.

      La meva intenció més aviat era exposar alguns interrogants sobre com les millores tecnològiques modifiquen la nostra relació amb la pràctica de la fotografia, com alguns coneixements abans necessaris ara passen a ser prescindibles, com en ocasions substituïm previsió i planificació per post-producció.

      • En el meu text, que jo en sigui conscient, enlloc diu res per l’estil. Tampoc crec haver fet cap judici de valor, ni en senti positiu ni en sentit pejoratiu….

        Joan: Tampoc estic dient que tu ho haguessis esmentat. De fet generalitzo sobre el tema i em deixo portar per les meves pròpies inquietuds. No intentp cap mena ni nivell de debat. Eren només comentaris, pensaments en veu alta. El meu ànim està molt lluny de qualsevol tipus de discussió. El formulari diu Escriu un comentari.

  3. M’ha agradat moltíssim el teu primer paràgraf, Joan. M’ha agradat perquè m’ha sorprès gratament. Al principi creia que no eres tu el que escrivies. El debat sempre estarà obert en aquest tema, però si és un debat sa com s’intueix en el teu primer paràgraf, crec que ha de ser benvingut.
    Tant, Joan Porredón com Ricard Pardo han deixat sengles aportacions que em limitaré a aplaudir ja que jo no hagués estat capaç de dir-ho amb tanta claredat i loquacitat.

    Com anècdota sobre el tema de les càmeres que ho fan tot (cridar ignorant i innocent, sense voleu) aquest any com he estat bo, la conjunció dels Reis Mags, Pare Noel, el Caga Tió i crec que la meva dona, m’han regalat una Canon Eos 7D! I lògic, amb la il · lusió, res més rebre-la, li vaig posar la bateria i vaig fer unes quantes fotos al personal assistent. Quina va ser la meva sorpresa, que amb l’escassa il · luminació que hi havia, totes les fotos em van sortir sense trepidacions, perfectament exposades amb una claredat envejable, això si veient-a través de la pantalla de la càmera (a l’ordinador va ser una altra cosa). Després, amb calma, vaig començar a toquitear i llegir el manual … El ISO estava en automàtic i algunes d’elles arribaven fins a 3200 ISO. En resum, que qualsevol fa fotos, fins i tot jo! jajajajaja

    • Sens dubte que els avenços tecnològics ens faciliten molt la feina a l’hora de “millorar” una foto. I això em sembla que no és pas dolent, ans al contrari. Una altra cosa és que ens refiem absolutament de la tecnologia per fer les fotos.

      D’altra banda, la post-producció d’una foto (allò que fem a l’ordinador o al laboratori) no té per què anar deslligada necessàriament de la pre-producció (allò que fem abans de fer la foto). A vegades quan “veig” una foto ja penso com quedarà en blanc i negre i això m’ajuda a plantejar-me la foto. O davant d’un paisatge que en principi sembla poc interessant o que ja l’he fet més d’una vegada, me l’imagino amb una textura que li pot reforçar algun aspecte o donar-li una aparença diferent.

      Una altra cosa és saber amb quins mitjans comptes. Si tens un pressupost que et permet fer enretirar uns cables de davant d’una façana, no et caldrà clonar-los després. Però sinó …

      També és cert que amb totes aquestes facilitats tecnològiques cada cop es fa més difícil distingir entre fotografia i disseny gràfic. Però això no em preocupa gaire. Allò que importa és tenir idees bones, si pot ser originals, i plasmar-les el millor possible, amb els mitjans de què disposes.

    • Al principi creia que no eres tu el que escrivies.

      Ah, mira que bé. Moltes gràcies doncs… Suposo!

  4. Jo és un tema que no m’he plantejat mai. Procuro que sempre, al fer la toma, afinar el màxim possible i deprès, en el post. arreglar allò que no m’agradi prou. Haig de dir que fa molt temps que el photoshop quasi no el faig servir; en tinc prou amb el Rawelat amb el LR. Tot i així, si alguna vegada haig de fer servir el PS no em sap gens de greu ni penso que hagi manipulat rès. O no és també una “manipulació!” de la realitat la foto en sí mateixa? Quan li dono un format quadrat (que ja sabeu que m’agrada força) no estic manipulant l’escena també? Hom mostra en la foto una realitat que és la seva, no la dels altres. Per tant, quan fem “clik” decidim en aquell moment quina serà la “nostra realitat”; tenint en conte que abans hem anat a un lloc determinat, hem visionat el que hi havia, hem triat un enquadrament i no un altre, hem enfocat allà on volíem i finalment, hem disparat.
    Es cert que a vegades en la postproducció hem fet algun canvi substancial doncs les eines que ens ofereixen els programes informàtics ens ho faciliten. Però si el canvi és molt gran del que havíem vist al principi, a l’hora de fer la foto, normalment, és que hem fer una mala foto. Bé, al menys és el que jo m’he trobat i explico sense cap mena de vergonya.
    M’agrada molt quest tipus d’article, Joan i desfruito llegint-los. Gracies per la vostra feina, editors!

  5. Tot i que no em sona massa be la paraula, hi pensaré com a benigne. En principi no soc massa aficionat a fer manipulacions, però es més aviat una qüestió personal i no son aquests, siguin com siguin fets, els que son criticables. El problema està en el criteri a l’aplicar-los. Es com un plat de cuina que potser no necessita ni sal, hi ha cuiners que li posen un pel i certament millora, n’hi ha que hi posen una bona cullarada i bueno…. fins i tot cola, i finalment n’hi ha que hi foten més sal que rostit i aquests son els que s’enduen el premi al millor cuiner. I això vol dir que alguna cosa no funciona…