avatar

Ombra blanca de Tono Stano

"Ombra blanca 2008" de Tono StanoÉs prou conegut que en la fotografía química s’obté primer una imatge negativa que en passar-la a paper es converteix en una imatge positiva. Les zones fosques del negatiu seran les zones clares del positiu i viceversa.

Però, què passaria si algú fes unes fotografies que en positivar-les obtingués imatges en negatiu? Això és el que ha fet el fotògraf eslovac Tono Stano a la seva sèrie Ombra blanca.

Stano prepara els seus models de manera que abans de fer la foto ja tinguin l’aspecte d’un negatiu. Llavors, en fer la foto obté un negatiu que sembla un positiu, amb la qual cosa al passar-lo a positiu obté una imatge negativa. No sé si m’explico. En tot cas, si mireu aquest video segur que ho veureu més clar. O més fosc!.

(El Javascript està desactivat o tens una versió anticuada del Adobe Flash Player. Sisplau, instal·la la darrera versió del Flash Player.)

Stano ve experimentant amb aquesta tècnica des dels anys 90, amb uns resultats extranys, surrealistes, inquietants fins i tot. Al marge d’aquesta tècnica, Stano és un autor reconegut tant a Praga, on viu i treballa, com a l’estranger, on ha exposat sovint. Són notables també els seus nusos en blanc i negre, tant d’estudi com en plena natura, amb composicions molt personals, així com els retrats a personatges coneguts.

Des de la pàgina web de la Leica Gallery Prague es pot fer una visita virtual a l’exposició Ombra blanca que va fer l’any passat a la Václav Špála Gallery de Praga.

A la seva pàgina web tonostano.com hi trobareu un recull representatiu de la seva obra, tota en blanc i negre, així com la relació de llibres que ha publicat i les exposicions que ha fet.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris2 comentaris a “Ombra blanca de Tono Stano”

  1. T’agraeixo molt la troballa, Miquel. M’agrada veure com un artista es trenca les banyes per arribar als resultats que volia aconseguir… Però encara que hi ha algunes fotografies que les trobo molt bones i suggerents, d’altres se’m fa difícil de trobar-hi el què… penso que en alguna ocasió s’ha deixat portar massa per l’efecte negatiu/positiu descuidant altres aspectes de la fotografia, però això no treu que sigui una obra coherent… els ulls, a vegades més grans del que caldria esperar, em porten a una mena de concepció de “pintura del romànic” (he visualitzat el Pantocrator) i en general a una obra força pictòrica resaltada per les traces del maquillatge del cos…

    Un gran treball manual, i això és d’agraïr, trobo.