avatar

Rutes d’exili: fugint de la repressió franquista

Fa uns dies vaig tenir el privilegi d’acompanyar a un grup d’estudiants de la Universitat de Girona a rememorar el que podríem anomenar la ruta de l’exili. Va ser un privilegi perquè vam gaudir d’un guia excepcional: el professor Salomó Marquès, catedràtic d’Història de l’Educació de la Universitat de Girona, un expert en el tema, sobretot en tot allò que fa referència a l’exili dels mestres republicans.

Pas de la frontera febre 1939 per Manuel MorosSempre que surto porto la càmera a sobre, i en aquesta ocasió, per raons de pes, em vaig endur la compacta. He de dir que vaig fer bé. Malgrat que el recorregut permet copsar imatges molt interessants, i en aquest sentit és molt recomenable, el fet d’anar amb un grup, i sobretot al fet de voler seguir les explicacions d’en Mon em va tallar una mica a l’hora de prèmer el disparador. De totes maneres, ja tinc pensat fer la ruta un altre dia amb més tranquil·litat.

Vam sortir de Girona i ens vam dirigir cap a La Jonquera, on hi ha el MUME (Museu Memorial de l’Exili), que tot i estar tancat els dilluns, ens van obrir exclusivament per a nosaltres. En el prospecte del Museu podem llegir:

L’exili, el camí incert que s’obre davant eks que s’han d’allunyar per força del seu país, comporta un trencament traumàtic i dolorós. És per això que, desafiant el pas del temps, el passat es resisteix a passar i pot acabar essent un pes feixuc. Diu Imre Kertész, que l’únic camí cap a l’alliberament d’aquest pas passa per la memòria. I és el camí de la memòria el que pretén recòrrer el Museu Memorial de l’Exili. El Museu és doncs, un espai per a la memòria, la història i la reflexió crítica. És un centre d’interpretació que recorda els exilis provocats per la Guerra Civil d’Espanya i de Catalunya. Sobretot l’exili dels vençuts en aquella guerra indissolublement lligada a l’Europa de l’ascens dels feixismes, del totalitarisme  i del nazisme, i preludi a escala planetària de la confrontació més devastadora de la història (…)

El MUME compagina les funcions museístiques amb les de recerca històrica i de difusió pedagògica. Sempre amb una mirada amplia que lliga el passat amb el present, perquè els conflictes que provoquen exilis han estat una constant en la història dels segle XX i continuen essent-ho fins a dia d’avui.

Per il·lustrar aquesta darrera afirmació, una fotografia del recent exili provocat per la guerra de Bòsnia, es sobreposa a una imatge presa durant l’exili republicà de l’any 1939. Perquè, en aquest espai de memòria, la fotografia hi juga un rol destacat.

Segurament molts estareu pensant en les fotografies de l’Agustí Centelles que, com és prou conegut, no estan al MUME, malauradament. Però el Museu compta amb una molt bona col·leció de fotografies que il·lustren molt bé el procés de l’exili. Estic pensant per exemple, en les fotografies del llibre “L’exili dins la mirada” de Manuel Moros, un pintor franco-colombià que l’any 39 vivia a Cotlliure i que al febrer d’aquell any va sortir del seu estudi amb una càmera de fotografiar per retratar l’éxode, al costat dels exiliats, des de la frontera de Cervera fins al camp de refugiats d’Argelers.

Mural a la Mina den NegrinDesprés de la visita al Museu, vam anar fins a la Vajol, on vam poder veure les masies que durant la retirada van ser, durant uns mesos, la seu del Govern Republicà. Mas Perxers, on hi van passar Azaña, Companys i Aguirre abans de dirigir-se cap a França a través del coll de Lli, pel mateix camí que nosaltres vam refer a recers de la tramuntana que bufava de valent. Curiosament Azaña va marxar unes hores abans que hi arribéssin els presidents Companys i Aguirre, ja que no va voler coincidir amb els dos presidents de les dues automonies que llavors hi havia a l’estat.

També vam visitar la mina d’en Negrín, a pocs metres, on durant mesos hi van estar dipositades les obres del museu del Prado, abans de ser traslladades cap a fora del país.

El recorregut va acabar a la platja d’Argelers, on a l’hivern del 1939, fugint de la repressió franquista, s’hi van aplegar més de 40.000 refugiats. Durant mesos van haver de viure a l’intempèrie, en unes condicions de vida tan precàries i humiliants que avui dia ens costa d’imaginar.

Ja sé que aquesta entrada d’avui no és gaire fotogràfica, però a vegades és bo recordar el passat, i més en els temps que corren. En el dossier que ens van donar, on es recullen els testimonis d’alguns protagonistes d’aquells fets, hi ha també una frase d’un militar franquista, el tinent coronel de la legió, Camilo Alonso Vega, que diu així:

… A los otros, a los del “hecho diferencial”, nuestra notificación de que han sido vencidos por la fuerza de las armas, y que si no quieren ser hermanos de los otros españoles les impondremos la ley del vencedor, porqué nosotros, los combatientes, al terminar la guerra en Cataluña damos por terminados y para siempre los hechos diferenciales.

Per desgràcia, i pel que podem veure i sentir darrerament, encara n’hi ha que pensen així!

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris4 comentaris a “Rutes d’exili: fugint de la repressió franquista”

  1. Quina enveja Miquel. Sovint hi he pensat en el que devia representar tot allò, i l’estol de gent que va passar per aquestes terres, explicat pels avis… Tinc pendent pujar a la Jonquera al MUME, però això que vas fer tu és millor. Molt ben explicat, i molt interessant !
    A les mines de la Vajol, a part de les obres d’ El Prado, també hi va haver l’or de la república, no ?

  2. Els governs de la República i la Generalitat catalana van acumular or, plata i joies per finançar la guerra contra el feixisme. Amb els lingots d’or i de plata es compraven armes, medicaments i queviures.

    El mes de gener de 1939, una allau humana i de vehicles es va retirar cap a França. Enmig del caos hi havia els camions que duien el tresor republicà. Es diu que un dels camions, el 7è, va desaparèixer.

    A la mina Canta o d’en Negrín del poble de la Vajol, tocant a la frontera francesa, a més dels quadres del Prado s’hi va guardar una part de l’or de la República Espanyola durant els últims mesos de la guerra. Encara avui, la gent del poble explica que un dels camions que traslladava aquell tresor a França, durant la retirada de l’exèrcit republicà, es va perdre. I seixanta-cinc anys després, encara hi ha qui busca l’or enterrat i remena la terra, els masos abandonats i els prats per on va passar l’allau de gent per la muntanya. I, sorprenentment, de tant en tant algú hi troba algun lingot

  3. Els quadres del Museu del Prado havien estat distribuits principalment entre el castelll de Perelada, el mas de Can Descalç a Darnius i la Mina Canta de La Vajol. Aquesta estava sota la responsabilitat directa del Ministre d’Economia i Hisenda al qual Negrin féu vigilant absolut del tresor. A la Mina Canta, hi havia amagat a més un altre tresor que els historiadors valoren en cinc-cents milions de dòlars, que posteriorment foren embarcats cap a Mèxic en el vaixell “Vita”, mentre que els quadres foren traslladats a la Societat de Nacions a Süissa.

  4. Un dia es podria fer una sortida i ens ho expliques en directe. Jo estaria encantat de fer-ho i segur que més d’un.