Hi ha gent amb la capacitat d’imaginar mons, realitats, universos, que a la majoria de nosaltres se’ns escapen. Aquestes persones, que sovint qualifiquem amb el precari adjectiu de “creatius”, veuen més enllà del nostre horitzó limitat, salten per sobre de les barreres dels ordres establerts, del que a nosaltres ens sembla evident, habitual, normal. Aquestes persones són capaces de construir un imaginari propi i únic que, si s’avenen a compartir-ho amb nosaltres, en la majoria dels casos ens resulta pertorbador, incòmode o inclús pervers.
Asger Carlsen seria, des del meu punt de vista, un d’aquests creadors. Fotògraf danès resident a Nova York, va començar la seva carrera professional molt jove: als 16 anys va vendre una foto al diari local en la que mostrava un policia cridant-lo amb ell i un amic seu per calar foc a una tanca de fusta. Durant 10 anys es va dedicar a fer fotografia de successos per després saltar a la fotografia publicitaria per revistes. En començar a experimentar amb les eines d’edició digital, Asger va descobrir la possibilitat de crear les imatges per les que és conegut actualment.
Moltes de les obres de Asger Carlsen semblen fotografies caseres, instantànies fetes per mans inexpertes en les que es mostren figures inicialment humanes, a cops extraordinàriament distorsionades per malformacions tan extremes com inexplicables. Són éssers humans, o així ho intuïm, però el seu aspecte és ben lluny del que considerem normal, acceptable o inclús possible: alguns estan reduïts a escassament un membre o una massa de carn amorfa, altres tenen quatre ulls, o un cap suplementari a sobre, o una cara al clatell… En altres casos, les alteracions són més subtils, però no per això menys esgarrifoses. Poden ser inclús gairebé infantils, per la seva concepció aparentment pueril i còmica, com les ridícules cames fetes amb simples llistons de fusta.
Ja us avanço que encara estic mirant de pair el que he vist a les galeries de l’Asger Carlsen. Penso que és un d’aquells artistes dels que m’agradaria veure l’obra en directe, en exposició, per esbrinar quines sensacions em desperten, quines cordes em toquen. En qualsevol cas, estic convençut que és ben difícil que ningú quedi indiferent davant de les seves imatges.
Com sempre acostumo a dir, però poques vegades succeeix, us convido a dir la vostra, a expressar el vostre parer sobre l’Asger Carlsen i la seva feina en els comentaris. Si us ve de gust, també podeu veure el següent vídeo en el que dona algunes explicacions sobre la seva obra, les seves motivacions, fonts d’inspiració, mètode de treball…
Bicimann
dilluns, 7 de maig de 2012 a les 12:56
Quelcom semblant devia apareixer en les nostres pantalles, tenint en compte la morbositat humana. Abans anaves al circ a veure la dama barbuda o qualsevol altre peculiaritat humana. Avui tots molt respectuosos amb el pròxim, ho generem amb l’ordinador. No tenim remei!
Joan López
dimarts , 8 de maig de 2012 a les 21:05
Vols dir que el sentit de la feina d’aquest artista està relacionat amb la fascinació morbosa dels fenomens de circ? A mi em sembla que va per altre camí, imaginant la possibilitat de que éssers tan incongruents i impossibles puguin cabre en el sac de la normalitat i inclús definir esquemes propis de bellesa. Penso que un bon exemple és la foto amb la que he il·lustrat l’entrada: un home fent un petó apassionat a un ésser que més aviat sembla una larva gegantina, com qualsevol adolescent que aprofita un racó fosc per fer-li unes grapejades a la parella del moment.
Bicimann
dimecres, 9 de maig de 2012 a les 8:41
Una cosa son les motivacions de l’autor, l’altre cosa l’efecte que generen les seves imatges en el observador. Atrauen per la seva absurditat. En cas de buscar una estética de lo poc estétic a primera vista, perqué no s’ha atrevit amb persones amb discapacitats / minusvalues / malformacions de diferentes origens i graus. Massa compromes, massa complicat enfrentar-se a persones?
Joan López
dimecres, 9 de maig de 2012 a les 12:49
Ah, entenc el que dius. Tu apuntes directament a treballs de l’estil de Joel Peter Witkin doncs, no?
Bicimann
dimecres, 9 de maig de 2012 a les 20:31
Si va en aquesta direcció, però per mi en Witkin encara hi posa massa parafernalia en els seus retrats que distreu l’observador. L’obra que més m’agrada en aquest sentit es pot ser la de Diana Arbus sobre la gent amb sindrome de Down en el seu llibre “Untitled” o p.e. Manabu Yamanaka amb la seva serie “Gyahtei” que ens recorda poderosament el tram final de la nostra vida. Tan perturbador que fins i tot alguns observadors desviarán la mirada.
Miquel Bohigas
dimarts , 8 de maig de 2012 a les 20:26
A mi em fa l’efecte d’estar veient fotografies d’escultures. Qualsevol es posa a picar pedra!
Joan López
dimarts , 8 de maig de 2012 a les 21:06
Em temo que no acabo de pescar el sentit del teu comentari, Miquel.
atzu
dimarts , 8 de maig de 2012 a les 21:37
Però voleu dir que estem parlant de fotografia, d’això ? Je, je, em fa por tornar a generar un dia de la marmota, però algú ho havia de dir
Sigui com sigui, em sembla un divertimento interessant, però pel meus gustos, penso que no perdurarà gaire a la meva memòria…
Joan López
dimecres, 9 de maig de 2012 a les 12:52
Cap marmota. Estic ben d’acord, a mi també em costa qualificar de fotografia algunes (sinó moltes) de les seves imatges. Per mi són més aviat creacions d’art digitals. Altres, en les que fa servir escultures de fibra però cap “truc” d’edició d’imatge, sí em sembla que es mouen dins del terreny de la fotografia.
Miquel Bohigas
dimecres, 9 de maig de 2012 a les 13:21
Em referia sobretot a les sèries Hester, Baxter i Phony Maloney. Si m’haguéssis dit que eren fotografies d’una exposició d’escultures, m’ho hauria cregut.