avatar

“Blow job”: retrats amb un aire diferent

Segur que, en termes generals, la majoria estaríem d’acord que després de segle i tres quarts, any amunt o avall, resulta difícil imaginar que puguem crear quelcom veritablement nou, trencador, revolucionari o innovador dins de l’àmbit de la imatge fotogràfica. No sé si m’atreviria a afirmar de manera categòrica i absoluta que tot està fet, però sí haig de confessar que tinc la sensació que si queda alguna cosa, cada cop resulta més difícil de trobar. Inclús en els temps que vivim, que es produeixen mil·lions de imatges per minut a tot el món, de les quals per molt que ens hi posem només podem arribar a veure una fracció (per altra banda, molt millor així), tendeixo a dubtar que hi hagi gaire “cosa nova”.

Solarització de Man Ray (1931)De fet, em temo que si traiem el vernís superficial amb el que, gràcies a la tecnologia, ara podem cobrir les nostres imatges, poca cosa fem que els nostres pares, avis o besavis fotogràfics no provessin abans. No ens enganyem: sovint se’ns presenten treballs suposadament innovadors que deixen de ser-ho ràpidament si coneixem o consultem l’obra de fotògrafs clàssics. Un repàs de l’obra de Man Ray, Alexander Rodchenko, Laszlo Moholy-Nagy, o Bill Brandt entre d’altres, desmunten ipso facto moltes pretensions de modernitat i originalitat.

L'actriu Gloria Swanson per Edward SteichenEn el terreny del retrat, podríem dir que passa, si fa no fa, tres quarts del mateix. Si comencem una llista de fotògrafs retratistes magistrals que han deixat els un llegat d’imatges irrepetible, ens estarem una bona estona. Mags de la il·luminació, experts caçadors de l’expressió facial més fugissera, detectius de la personalitat capaços de revelar-la pràcticament en una única imatge… Podríem citar alguns noms que segur que tots coneixem (o hauríem de conèixer): August Sander, Edward Steichen, Yousuf Karsh, Irving Penn

Com ho hem de fer, doncs? Si no queda res per inventar, renunciem a tot plegat, ens rendim, guardem la càmera a l’armari i ens dediquem al punt de creu? Home, considerant que el tema de les labors tèxtils també deu estar força trillat, tampoc cal caure en la desesperació. Penso que el problema te unes claus bàsiques que ens poden portar a una sol·lució acceptable o, com a mínim, a trobar algun camí que ens permeti crear imatges que ens satisfacin mínimament, que no és poc.

Fotograma de Laszlo Moholy-NagyDiria que, en primer lloc, ens hauriem de treure del cap aquesta dèria per ser “artistes” i potser replantejar-nos la nostra concepció del que és “triomfar”. Em sembla que “voler” ser artistes és perseguir una ombra, una quimera. Mira, ara em poso en pla filòsof zen de pa sucat amb oli: hauriem de ser com la fletxa, que no arriba a la diana per que ho desitja molt, sinó per que se la troba en el seu camí. Un “artista” no és sinó algú profundament compromès amb el que fa, que hi dedica tot el temps i energia que pot i no es distreu gaire pel camí, que es concentra plenament en “fer el que està fent”. En aquest sentit, és la fletxa camí de la diana: arriba per que tot el que fa l’hi porta, sense remei. M’ha quedat maco, oi?

El segon, crec jo, és desempallegar-se d’aquesta idea de que per triomfar tenim l’obligació auto-imposada de revolucionar o innovar. Aquesta és una càrrega molt feixuga, un llast innecessari que només ens portarà disgusts. No estem obligats a res i molt menys a re-definir un territori en el que ens han precedit tanta gent extraordinària. Relaxem-nos, mirem de divertir-nos, evitem tot patiment que per això ja tenim la feina i als polítics.

Nu de Bill Brandt (1951)Tampoc estaria de més alliberar-se de la necessitat de “la mirada de l’altre”. No ens ha d’importar tant el que pensin o diguin els altres. La nostra obra fotogràfica és això: nostra. És fantàstic poder-la compartir i mostrar-la a altres, escoltar el que hi veuen, el que els suggereix, si els agrada o no… Després ens em d’oblidar tant d’elogis com de crítiques i continuar fent el nostre camí.

Un altre cosa hem de tenir ben clara: si amb les nostres fotos arrepleguem mols “me gusta”, moltes estrelletes, “favoritos” i altres galindaines als llocs web i xarxes socials que tots coneixem, tot plegat no significa gaire cosa, per no dir gens, des del punt de vista de la qualitat o interès real de la nostra feina. No hi ha dubte: “Gran Hermano” té molta més audiència que “Informe semanal” o el “Qui, què, com”. Segur que coneixeu la dita aquella sobre el criteri de les mosques! Dels concursos fotogràfics com a raser per determinar la vàlua d’un fotògraf, penso que serà millor que ni en parlem.

Finalment, penso que hem de acceptar que és molt difícil fer res interessant si ignorem el que s’ha fet abans. Inclús per trencar amb l’anterior, s’ha de saber que punyetes era l’anterior, no? No hi ha res a l’Art que no estigui connectat d’alguna manera amb coses fetes prèviament, sigui per evolució o per  revolució. Per tant, val la pena dedicar algunes estones a investigar que és el que han fet els que eren abans que nosaltres. Com he donat a entendre uns paràgrafs abans, podem quedar ben parats!

Imaginem que ja hem fet un cop d’ull a uns quants fotògrafs històrics, que ens hem familiaritzat una mica amb la seva obra i hem pogut apreciar les seves aportacions veritablement innovadores. Què fem ara nosaltres? Doncs podem provar a fer el mateix, però exprimint la imaginació per tal d’introduir amb alguna petita variant que ens permeti oferir un nou punt de vista, una aproximació personal, sobre el que ja no és nou.

Fotografia del projecte "Blow job" de Tadao CernUs posaré un exemple. Es tracta d’una col·lecció de retrats de Tadao Cern, un fotògraf de Lituania. Els retrats, en essència, no aporten gaire novetat: fons blanc, il·luminació ben uniforme i difosa, s’endevina un flaix circular… Llavors, en Tadao hi afegeix un element ben senzill i innocent que de cop i volta capgira completament el que d’altre manera serien uns retrats ben executats però gens sorprenents: vent, molt de vent. En Tadao decideix retratar els seus subjectes sota els efectes d’un raig d’aire d’alta pressió que els deforma les faccions i els dona un aspecte grotesc i incongruent. Ja ho tenim doncs: “Blow job“, un projecte sorprenent, fresc, original… Què més es pot demanar?

En Tadao ens demostra que no cal plantejar-se fites tan elevades que resultin inabastables; només cal relaxar-se una mica, recordar que tot plegat es tractava de passar-s’ho bé i començar a fer coses, a explorar idees per puerils i peregrines que ens puguin semblar, a jugar una mica. Com en tantes altres ocasions, una cosa ens portarà a la següent i pel camí segur que anirem ensopegant amb petites sorpreses que ens satisfaran prou. No ho dubteu: l’esforç continuat sempre dona fruit i si aboquem autèntica energia i passió en el que fem, segur que algú altre ho trobarà igualment interessant. Jo d’això en diria triomfar, ves per on!

Per cert, el títol d’aquest projecte és tot un encert: segona, tercera i quarta posició a Google, just després de l’entrada corresponent a “fellatio” a la Wikipedia. D’això se’n diu SEO!

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris6 comentaris a ““Blow job”: retrats amb un aire diferent”

  1. …no se si el fotògraf a posat el títol de “blow job” amb segones… (blow job vol dir una mamada en anglés!)

    ;-)

    Apa adeu i fins aviat familia!!

  2. Guia pràctica per al bon fotògraf:

    1. Imprimeix dues còpies d’aquest article.
    2. Penja’n una a la paret de l’habitació amb xinxetes.
    3. Agafa l’altra, plega-la, i desa-la a la bossa de la càmera.

  3. Bon article, llàstima que a molts dels que convindria no se’l llegiran mai ;-)

  4. Caram nois, moltes gràcies pels elogis. Encara em fareu sortir els colors! Sí en sap greu no haver estat capaç d’animar a més gent a dir la seva, sigui expressant acord o desacord amb les idees que exposo. Potser la propera vegada…

  5. Efectivament el que es tracta és de pasar-ho bé. Disfrutar. Fent el que t’agrade a tu i no el que altres et diuen que és el que has de fer. I si, a sobre de que fas el que t’agrada els hi agrada també als altres ja és com una espécie d’orgasme. Fotogràfic aclaro.
    Pel fòrum tenim una bona colecció de fotògrafs que tenen clar quina foto els hi agrada i la fan. Sense preocupar-se d’innovar.

    La col·leció d’en Todao planteja el problema de que dintre de quatre dies tindrà que plantejar-se un altra fita. Aquesta té data de caducitat. Quan hagi fet 25 fotos (o 200 tant se val) no sabrà qué fer. I es tindrà que buscar un altra fita.
    En tant que plantejar-se un altra fita innovadora sigui o no un problema per ell dirà si val la pena o no intentar innovar sempre i si ha deixat de ser una diversió o no.
    Res… agafem la càmera, sortim a fer la foto que ens agrada, innovadora o no i a disfrutar de la fotografia.
    I fem paisatge, nu, arquitectura, retrat, de la millor forma que sapiguem, intentant millorar cada dia. Lo altre… Dintre d’uns anys veurem les fotos d’en Todao i direm “Home, doncs… curioses…” No gaire més.
    Salut