avatar

Fotografia de visions alterades: André Kertesz i les distorsions

La setmana passada divagava a l’entorn d’idees com la dificultat d’innovar en el terreny de la fotografia, l’error de pretendre esdevenir artista i altres consideracions que en aquell moment se’m varen acudir, com qui no vol la cosa. Citava llavors alguns fotògrafs com a exemples de “modernitat ignorada” amb la intenció de despertar alguna curiositat per les seves obres pensant que, possiblement,  podrien ser motiu de sorpresa i inspiració per més d’un aficionat. Vaig fer referència a Man Ray, Rodchenko, Moholy-Nagy, Brandt, entre d’altres. Dies després, arrel d’una visita a una coneguda llibreria especialitzada en fotografica de Barcelona, m’he adonat que vaig ometre un nom que crec que hagués estat un exemple capital i ben il·lustratiu del que exposava. M’hauria de caure la cara de vergonya: no vaig anomenar l’André Kertesz!

Sobre qui era aquest genial fotògraf d’origen hongarès i la seva rellevància en la fotografia contemporània en trobareu informació de sobres a internet. Només cal que feu servir el vostre cercador favorit i ensopegareu amb dades biogràfiques detallades, fotografies, estudis de la seva obra, etc. De tot plegat, jo vull destacar concretament una part de la seva producció fotogràfica. Es tracta d’un projecte que va realitzar  al 1933 (efectivament, parlem de fa gairebé 80 anys) arrel d’un encàrrec de Lucien Vogel, editor de la revista Vu. Són 200 fotografies d’estudi de dos models nus (home i dona) posant davant de miralls no plans que provocaven distorsions extremes (recordeu la Sala dels Miralls del Tibidabo?). Aquest treball, que va aparèixer parcialment en revistes, va ser finalment reunit en un llibre titulat Distorsions.

No vull afegir gaire cosa, bàsicament per que no em sento gens capacitat per fer-ho. Des de la meva ignorància i nul·la formació artística, de cap manera em puc permetre pretendre fer creure a ningú que estic en situació d’aportar cap comentari mínimament interessant o enriquidor a tot el que es deu haver dit sobre l’obra de Kertesz en general i sobre el projecte Distorsions en particular.

La meva aportació és molt més modesta i curta quant a pretensions: només vull demanar-vos que trobeu un moment de tranquil·litat i que us mireu les fotografies d’aquesta sèrie amb atenció i genuí interès, dedicant més temps del que sovint ens permetem per aquestes coses. Crec que val molt la pena, que a alguns de vosaltres us pot resultar revelador. Òbviament, només us presento una part de les fotografies, però segur que podeu trobar més amb l’ajut de Sant Google.

Penseu-hi: fotografies de fa gairebé 80 anys, sense els artificis i recursos tècnics dels que disposem actualment; només miralls, dos models, una càmera, pel·lícula i llum. Ah! oblidava un accessori fotogràfic essencial però que no es ven a cap botiga del ram: el portem tots instal·lat de fàbrica, al mig de les dues orelles i darrera del nas. Dissortadament, només uns pocs li saben treure tot el rendiment. Jo encara estic buscant el manual d’instruccions…

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris4 comentaris a “Fotografia de visions alterades: André Kertesz i les distorsions”

  1. El llegat dels mestres de la fotografia es un tresòr on encara es possible trobar autèntiques joies. Gràces per descobrir-ho, Joan.

    • Gràcies per comentar, Bicimann. Estem d’acord: penso que el llegat dels mestres de la fotografia és un valor segur del que, d’una manera o un altre, sempre es pot traure profit. Val la pena dedicar algun temps a conèixer els clàssics, que tot sovint ja varen explorar a fons territoris que nosaltres tot just comencem a visitar.