avatar

Més enllà de l’oblit de la memòria

Fotos i negatius a Castellgalí ( Fotografia de Manel O. company)Tenim tendència a creure que el que fem pot arribar a transcendir d’alguna manera i de forma especial sembla que passa en l’àmbit fotogràfic.

El digital i la facilitat per a compartir les nostres fotografies hi te molt a veure. El fet de que sigui tant senzill que les nostres fotografies puguin ser vistes i comentades milers de vegades per gent d’arreu del mon i en molt poc temps, ens fa creure sovint que serem recordats com artistes.

Però aquest reconeixement serà l’equivalent a aquells quinze minuts de glòria que deia l’Andy Warhol que en el futur tindria qualsevol imbècil i no cal que ens enganyem, doncs en el fons la majoria ja tenim assumit que no passarem d’aquest simbòlic quart d’hora de fama, encara que no ens agradi la resta de la frase, però certament sembla que tenia raó i és el que veiem sovint per la televisió.

Encara que toquem una mica més de peus a terra, segur que molts hem imaginat més d’una vegada com serà el futur, quan temps perdurarà el nostre record, qui veurà algun dia les nostres imatges i ens preguntem on quedaran els records de com es varen fer aquelles fotografies i dels que hi surten …

Si d’aquí a final de segle aquest món encara aguanta, potser llavors algú ensopegarà amb una foto en la que hi sortim algun de nosaltres i ens veurà com a personatges simpàtics d’una època llunyana i es farà preguntes sobre com vivíem, perquè portàvem aquells looks tan estranys o fins i tot de que varem morir i quines malalties eren incurables a principis del segle XXI. I si ensopeguen amb algun HDR la feina serà dels seus besavis per explicar-los que allò havia estat de moda…

En això, l’analògic te una avantatge sobre el digital. Abans la còpia es convertia en un objecte ( moltes vegades únic i  gens manipulable) i el negatiu en una matriu de la que fer-ne clons. A moltes cases encara hi ha capses plenes d’aquests objectes en que potser hi surt gent que ni els mes grans de la família no n’han sentit a parlar directament. Fins que arribarà el dia en que algú hereti la caixa i haurà de triar entre aquesta i algun altre objecte, doncs el pis en que viurà serà prou petit per obligar-li a fer la tria. Potser llavors s’esvairan tots els records i es reciclaran convertint-los en una cosa més pràctica o en el millors dels casos, aquesta caixa formarà part dels objectes que han quedat en un pis després que una entitat d’aquestes que fan tantes obres socials en desnoni al propietari i finalment aquesta pugui ser comprada per algun romàntic (amb feina) en algun mercat de segona mà.

Qui no coneix el cas de la Vivian Maier, rescatada de l’oblit gracies a la sort de que una persona prou sensible tirés del fil després d’haver comprat un moble on hi va trobar milers de negatius pertanyents a la fins aleshores desconeguda fotògrafa.

Aquesta passada setmana he conegut dos casos semblants, possiblement més modestos en quan a qualitat i quantitat que el de la senyora Maier, però no menys interessants.

L’un és el cas dels negatius i copies que va trobar el Manel O. Company en una masia abandonada de Castellgalí, una petita població del Bages.

El Manel ens explica aquesta història al seu blog Incontinències Fotogràfiques, del que estarem ben pendents a veure si finalment descobreix qui en va ser l’autor@ de les fotografies que va trobar.

Las Fotos Perdidas de BarcelonaL’altre cas el vaig conèixer casualment quan el Facebook em va recomanar una pàgina. Aquesta pàgina es diu Las Foto perdidas de Barcelona i resulta que el seu creador va comprar uns negatius l’any 2001 en un mercat prop de la Sagrada Família. M’hi he posat en contacte però de moment no en se més dades, només que viu als Estats Units.

Els ha escanejat i intenta saber qui en va ser el fotògraf i potser reconèixer també a la gent que s’hi veu. Sens dubte que tard o d’hora en sortiran familiars o amics que els reconeixin.

He de dir que les fotos em semblen de qualitat i estic segur que qui les va fer dominava tècnica i llenguatge, prou per haver estat reconegut en vida.

Aquí teniu la galeria amb les fotos penjades fins ara.

Potser tindrem alguna sorpresa si realment arribem a descobrir mai qui en va ser el/la fotògraf tant en un com en l’altre cas. Però tant si és com no conegut, segur que haurà valgut la pena rescatar-lo del oblit en el que segur que acabarem la majoria i més en aquests temps de tanta sobre-abundància d’imatges i on la majoria d’elles també restaran per sempre més oblidades en forma de bits i no sortiran mai de la caixeta on van ser depositades (el HD).

 

Comentaris

Font RSS dels comentarisUn comentari a “Més enllà de l’oblit de la memòria”

  1. M’ha fet il·lusió veure “Las fotos perdidas de Barcelona”
    El barri és el que en diem “Barrio Chino” (així, rés de barri xinés, ni Raval) per la part baixa. Es reconeixen bé alguns carrers (St. Pau, el Portal de Santa Madrona i alguna cosa més) Vivia just a l’altra banda del Paral·lel, just davant del portal i anava als Escolapis de la Ronda Sant Pau i conec la zona.
    Gràcies Pep per la troballa.