avatar

Crònica d’un dissabte fotogràfic

Ahir em disposava a fer un article i va passar el que no hauria de passar: no sabia que explicar, de què parlar, ni tampoc tenia res preparat. Segurament aquí a espaifotografic, els que escrivim ja no és perquè ens creiem que ens llegeixi algú; a vegades sembla com la gent que fa programes de ràdio en emissores locals, que sap que avui l’escoltarà la senyora Maria i para de comptar. Estic segur que és més per treure alguna cosa de dintre que per ego; penso que deu ser terapèutic i puc dir que he aprés molt, obligant-me a escriure un dia a la setmana. Però a vegades set dies son pocs per pensar i fer un escrit sobre alguna cosa que interessi a un mateix i potser també als altres.

Foto de grup del taller de col·lodió EFPer això he pensat que podria parlar de dissabte passat i del taller de col·lodió que varem poder fer amb l’Alex Mulero, amb la sempre inestimable col·laboració d’en Joan Porredon i en aquest cas també amb la presència de la Lola Montserrat.

Aquests dos amics són també col·lodionistes i  varen saber transmetre al grup la seva passió fotogràfica per aquest tipus de tècniques, que podríem anomenar alternatives.

Diria que els que varen venir al taller s’ho varen passar d’allò més bé, donat que va ser totalment pràctic i es va treballar força. Tots els assistents venien molt predisposats i en tot moment hi va haver molt bon rotllo, tant que fins i tot semblava que molts es coneixien. Va ser un dels molts tallers que han valgut la pena dels que s’han fet a espaifotografic. Llàstima del preu, que potser va frenar a més d’un però, com varem veure, els productes són els que encareixen un taller d’aquesta mena.

Per això penso que val la pena insistir també en què tant els assistents com d’altres que voleu començar a fer col·lodions, potser us seria més convenient posar-vos d’acord per fer compres conjuntes. En tot cas, com ja comentava l’Alex, els assistents i tots els interessats, podeu fer les preguntes que vulgueu i solucionar tots els dubtes que s’us vagin presentant.

Un cop acabat el taller, hi va haver cerveseta de rigor, comentari de la jornada i somiar un mica en futurs projectes semblants. Fins i tot varem decidir fer una jornada oberta de col·lodió a Cervera, als dominis del Joan Porredon. En aquest cas seria paisatge i potser no es podrien fer còpies per a tothom, però seria una mena de segona part del taller. Encara està per determinar, però varem parlar de principis de juliol. Els assistents a aquest passat taller estarien convidats i els altres que volguessin venir abonarien una quantitat mínima per sufragar els químics. Penso que això pot ser una llavor d’alguna cosa més gran.

El tema analògic i l’interès per aquest tipus de tècniques antigues són bastant recurrents a espaifotografic, però sé que no parlo només per mi si dic que no ès un tema de fonamentalisme, com més d’un pot pensar, sinó d’aprofitar uns altres recursos que la facilitat i fiabilitat de la fotografia digital ens han fet deixar de banda. Estic segur que hi ha d’haver un ressorgiment  de la pel·licula i d’aquest tipus de tècniques, que potser ens permeten molt menys control sobre el resultat, però que donen molta més satisfacció a l’hora de treballar-hi.

Hi ha qui ens va confessar en el taller que està abandonant el digital i s’inclina més pel col·lodió per fer els seus projectes. Jo confesso que també m’agradaria, però potser diré “analògic” per a quedar-me més tranquil i amb tot lo bo que ens pot donar.

A la propera sortida del dissabte 16, portaré pel·licula i animo a tothom que vulgui a fer-ho també, a veure si en som més. Potser encara farem la segona crònica d’un dissabte fotogràfic.

Finalment ha resultat que aquest article era una mena de confessió; ja ho deia abans que potser va bé pel cap això d’escriure. Amb un article a la setmana, ni psicòlegs ni capellans. Si algú s’hi apunta i té ganes de dir la seva i formar part de l’equip de redactors d’espaifotografic, la porta és oberta…

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris11 comentaris a “Crònica d’un dissabte fotogràfic”

  1. Jo crec que esmentar aquestes tècniques com “tècniques alternatives” al digital crec està sobre dimensionat. És cert que regirar en el passat i comprovar en “carns pròpies” com es vivia la nostra afició actual, ha de tenir el seu que! Jo malgrat la meva edat no vaig tenir l’oportunitat de veure com es dibuixava una imatge sobre un paper (vaig tenir l’ocasió al taller de cambra de gran format) i realment és “un subidón”. Per això puc entendre el que se sent amb aquestes tècniques antigues. Més si et poses en la pell d’alguns dels fotògrafs d’aquesta tècnica, la del col · lodió humit que havien de transportar en els seus carros un laboratori mòbil per poder realitzar les seves imatges. De tota manera, usar aquestes tècniques actualment, després de l’incís dalt esmentat és potser una mica el marcar una diferència amb la majoria. Ull! Que no em sembla gens malament!

    • Jo crec que esmentar aquestes tècniques com “tècniques alternatives” al digital crec està sobre dimensionat.

      No acabo d’entendre que vols dir amb aquesta frase. Ho pots explicar?

      Jo crec que sí se’ls pot bategar com “alternatives” per que són precisament això: altres opcions, a banda del sistema “digital”. Evidentment, si parlem de fiabilitat, cost i productivitat, no hi ha discussió possible: digital. Ara, si ens interessen altres factors, podem contemplar moltes possibilitats diferents.

      Només puc parlar per mi, però diré que si fa una temporada que tiro amb pel·lícula no és per “reviure” res, no em mou la nostàlgia o, com a mínim, no és ni molt menys el que més pes té per mi. Senzillament, m’interessa el tipus de resultat que s’obté i la manera com em veig obligat a treballar (pensant més el que faig i per què ho faig), el estat mental que m’indueix (concentració, reflexió). Quant al col·lodió, encara menys nostàlgia: no soc tan vell com per haver conegut el procés de primera mà. En aquest cas, m’interessen exactament els mateixos aspectes. Evidentment, quan em cansi ho deixaré i faré un altre cosa, sense cap mena de problema. però mentrestant, per què hauria de renunciar a tastar altres plats i menjar sempre el mateix, per boníssim que sigui? Sempre és estimulant explorar altres terrenys.

      • Posant en clar que aquestes tècniques em semblen apassionants puc afirmar de nou que no em sembla que, com deia Pep a l’article es puguin anomenar alternatives. Entenc que alternativa, és o una cosa o altra i no ho veig així. Per exemple les fotografies que s’han vist del taller m’han recordat a les fotografies de Curtis, Clifford o Laurent i això no és dolent, però és completament diferent a les fotografies que es podien haver obtingut analògica o digitalment. Per tant no és alternativa, o sí, m’estic embolicant.
        Mantinc que és una tècnica a investigar i que gràcies al seu coneixement i pràctica ens fa valorar molt més les imatges que sobtenien a finals de 1800 i principis de 1900. A part d’aquesta recerca i coneixement segueixo mantenint que la seva pràctica com a projecte personal està més orientat a diferenciar-se de la resta.

        • Jasdg, no se si serà correcte o no en quan al significat estricte del terme, però fa molts anys que s’anomenen així.

          Possiblement com dius, alguns dels que utilitzen aquest tipus de tècniques ho fan per diferenciar-se de la resta, tot i això els podem seguir anomenant alternatius. I segurament molts del que tenen Leica (per exemple) també ho fan per això.

          http://www.scoop.it/t/wet-plate-collodion

          Mira el subtítol d’aquest web i veuràs que hi diu “alternative photographic process”

  2. Tinc la sensació que afirmar que l’ús de les tècniques alternatives (processos fotografics del segle XIX) serveixen per diferenciar-se de la resta… És frivolitzar i posar en dubte la capacitat fotografica de la persona que decideix posar en pràctica aquestes tècniques. Escutar-se en la tècnica només per assolir un fet diferencial diu molt poc a favor del creatiu (quan dic tècnica vull dir des del daguerrotip fins als virtuosos dels programes de processat d’imatges digitals). El que ha de marcar la diferencia és la visió fotografica del fotògraf, la seva sensibilitat, que si el porta a emocionar-se amb les tècniques antigues antigues les usarà amb un criteri oportú. Gairebé tothom troba espectacular l’acabat que ofereix la tècnica del col.lodió, però ben pocs senten una emoció sincera que els porta a voler endinsar-se en el món del procés tan espectacular… Aleshores no diria que qui usa el col.lodió humit ho fa per diferenciar-se de la resta, si no que ell és diferent a la resta… Com tothom, som diferents, originals i únics. Només cal trobar el que ens emociona de veritat per poder treballar en aquest sentit i desenvolupar projectes que sabrem defensar perquè seran sincers, originals i únics.

  3. Home, jo diria que res del que faig en fotografia respon al impuls de diferenciar-me del que fa la majoria, ni tampoc de seguir al ramat. Si el que faig s’assembla o no al que fa tothom, no em preocupa el més mínim. Diguem que en aquest terreny, m’importa menys que poc el que fan els altres, jo vaig ben bé a la meva.

    Dels procediments alternatius al digital m’interessen tant la qualitat com l’estil dels resultats que es poden obtenir. Si des de fa un temps torno a tirar amb pel·lícula és per que m’agrada el que obtinc i també l’estat mental que m’indueix el procés: haig d’estar més atent, més concentrat, ser més conscient del que faig i per què ho faig. Del col·lodió humit espero el mateix. Això sí, quan em cansi, ho deixaré i em buscaré un altre entreteniment.

    El que sí em nego és a cercar els resultats que em dona la pel·lícula o qualsevol altre tècnica per imitació, és a dir, a cop de Photoshop o similars. No li trobo cap sentit ni atractiu, només s’obté una simulació, una mentida, que sovint ni tan sols resulta creïble si coneixes el producte real. M’estimo més l’experiència autèntica.

  4. Sembla que sóc sempre la nota discordant, ull, discordant més que res, perquè no hi ha ningú més que digui la seva.

    Davant aquest debat insisteixo a afirmar sobretot la meva admiració, curiositat i validesa d’aquestes tècniques de les que parlem i dels qui les practiquen. Sobretot, que quedi clar això.

    A partir d’aquí, quan dic “Mantinc que és una tècnica a investigar i que gràcies al seu coneixement i pràctica ens fa valorar molt més les imatges que sobtenien a finals de 1800 i principis de 1900. A part d’aquesta recerca i coneixement segueixo mantenint que la seva pràctica com a projecte personal està més orientat a diferenciar-se de la resta.”, vull dir precisament això, que un projecte personal basat en aquesta tècnica, independentment de la sinceritat que se li apliqui, l’emoció que se senti , els resultats que s’obtenen, tot i que puguin ser precisament defensables sota aquesta sinceritat, ens diferencien de la resta. Això no és dolent, crec.

    Llavors parlem del mateix però no mantenim el mateix.

    És fàcil dir que a mi no m’importa el que facin els altres que jo faig el que vull, que quan em cansi faré una altra cosa, o no. Això està clar, és així de lògic i normal ia més, com dieu tots som diferents..

    Joan Lopez, diu: “El que sí em nego és a cercar els resultats que em dona la pel·lícula o qualsevol altre tècnica per imitació, és a dir, a cop de Photoshop o similars. No li trobo cap sentit ni atractiu, només s’obté una simulació, una mentida, que sovint ni tan sols resulta creïble si coneixes el producte real. M’estimo més l’experiència autèntica “.
    Sembla una frase lapidària!. A tu no t’agrada fer això que dius, però hauràs de convenir amb mi que a qui li agradi experimentar amb això, si li agrada, el diverteix, fa el que vol,. etc, etc, és tan real com el que és. No cal que sigui una mentida.

    Com deia Porredon, “Com tothom, som diferents, originals i únics”.

    Al fil de tot això se m’acudia un exemple, és clar que orientat a argumentar el que deia de la diferenciació (independentment de la sinceritat, originalitat, etc, etc). Actualment les carreres de cotxes, després d’una evolució inevitable s’han convertit en carreres de F-1, antigament aquests monoplaces no tenien res a veure ni amb el disseny, ni amb la mecànica ni amb els resultats actuals … però hi haurà gent que li encanti, s’emocioni, gaudi, li agradi col · leccionar, reparar i mantenir aquests antics vehicles monoplaces, per pur plaer, per passejar en concentracions actuals i fins i tot participar en esdeveniments “esportius” amb els seus vehicles. Això no és dolent, clar que no i la resta ens causa admiració, etc, etc.

    En fi, que ja no se m’acut dir més perquè ho aneu a rebatre de tota manera, així que visquin els processos i tècniques antigues!

    • A tu no t’agrada fer això que dius, però hauràs de convenir amb mi que a qui li agradi experimentar amb això, si li agrada, el diverteix, fa el que vol,. etc, etc, és tan real com el que és. No cal que sigui una mentida.

      Home, no pretenia que fos cap sentència lapidària. Jo parlava del que m’agrada a mi. El que vulguin fer els altres, el que els agradi o interessi, és cosa seva. Jo en això no m’hi poso, cadascú és ben lliure de fer el que li vingui de gust. Ara, que reproduir amb Photoshop el resultat de la fotografia química (sigui del tipus que sigui) és només una “imitació” (evitarem la paraula “mentida”, que sembla que té connotacions pejoratives) no crec que ningú ho pugui negar, és de sentit comú. No acceptar-ho és no voler distingir “real” de “simulat”.

      Un altre tema és si a tu ja t’està bé, et conformes o prefereixes la “simulació” o si pel contrari t’estimes més provar l’experiència “autèntica”. Jo no entro a valorar la legitimitat de cap de les dues opcions (un cop més, cadascú tria el que vol). Jo només dic que tinc prou clar quina prefereixo jo. Però no intentem colar gat per llebre: si imites (o ho intentes) el resultat de la Kodak TRI-X amb una acció de PS, després no pots dir “aquestes fotos les vaig tirar amb TRI-X i les vaig revelar amb D76 a 21ºC”. Això seria mentida, no?

      Si us plau, prego que no convertim aquest tema en un enfrontament entre devots de dues religions, com sempre es tendeix a fer. Resulta tan inútil com avorrit! Jo no defenso un procediment davant dels altres, el que defenso és que la fotografia no es limita a un únic procediment (el digital per exemple), que afortunadament hi han opcions per tots els gustos. Com aficionats que som, tenim la sort que ens podem permetre el luxe de experimentar amb tècniques que un professional ha de descartar (factor productivitat) i que, cal no oblidar, varen arribar al màxim grau d’excel·lència tècnica abans de ser substituïdes per una de nova.

      En resum: visca la fotografia digital, però sense matar la pel·lícula, ni el col·lodió humit, ni els daguerrotips, ni…

  5. Anar amb un monoplaça antic per pur plaer, per experimentar la seva conducció, per comprovar els materials de construcció, per entendre el que passava pel cap als seus conductors originals… Ho trobo molt lloable. Però anar amb el monoplaça NOMÉS per fardar, és fer el carallot, penso