avatar

Del Trànsit de Venus a les escultures fotogràfiques

Transit de Venus per Oriol AlamanyAvui ha estat el dia del Trànsit de Venus. M’imagino que qui més qui menys tothom n’ha sentit a parlar aquests dies. Mogut per la curiositat, aquest matí m’he llevat a les 4 per anar fins a la platja de Pals. Allà, una colla d’especialistes havien muntat un complet arsenal de telescopis, filtres i teleobjectius que ha permès a tots els assistents veure el fenomen en directe.

Personalment el que més m’ha agradat ha estat veure i retratar la sortida del sol, amb una magnífica columna solar que s’ha pogut veure uns minuts abans que el disc solar comencés a treure el cap per sobre els núvols.

Després, la petita piga venusiana ha causat l’admiració de tots els assistents. Mireu s’hi ha estat agradable l’espectacle que fins i tot hem tingut la música de fons d’un guitarrista que discretament ens ha acompanyat amb les seves cançons.

Per il·lustrar aquest fenomen he escollit la imatge que l’Oriol Alamany ha penjat al seu blog, més que res per què serveixi de recordatori del proper taller de paisatge.

Com que l’astronomia no és el meu fort, no us atabalaré més parlant del tema. Qui en vulgui més informació en trobarà a bastament a la xarxa. Jo, amb aquestes quatre ratlles introductòries, ja em dono per satisfet.

I és que avui volia parlar d’un tema ben diferent. Resulta que fa unes setmanes se m’ha tornat a despertar el cuc del dibuix, i això m’ha portat a plantejar-me la relació entre aquesta disciplina i la fotografia. Val a dir que tot plegat és només una visió personal, partint de la meva experiència en ambdós camps, amb la única intenció de fer-vos partícips de les meves dèries i cabòries. Res més.

Per a mi la fotografia comença i acaba al mateix instant: quan aixeco el dit del disparador la foto ja està decidida. El dibuix en canvi té un principi i un final, amb un recorregut entremig durant el qual puc anar plantejant-me qüestions, prendre decisions, rectificar… fins a arribar al moment en què dono el dibuix per acabat. Tot plegat a partir d’una interacció directa i constant entre el cervell i la mà. Un llapis mai no dibuixa sense una mà, diu la cançó.

La fotografia parteix d’un plantejament diferent. Quan faig una foto he d’haver previst o intuït d’alguna manera el resultat final abans de prémer el disparador. És llavors, després d’enfocar, que el cervell envia el senyal al dit que prem el disparador. Tot plegat, unes dècimes de segon. Una altra cosa és el plantejament previ que puc haver fet escollint el tema i l’escena, mesurant la llum, esperant el moment oportú, l’instant decisiu… Ara em ve al cap la frase de Frank Horvat: “la fotografia és l’art de no prémer el botó”.

Els processos que venen després del clic ja són figues d’un altre paner. Puc corregir la llum, re-enquadrar la imatge, modificar-ne els colors,… però la foto en sí la he d’haver decidit just abans de prémer el botó.

Algú podria dir que una foto amb una exposició llarga també té un principi i un final i que la imatge que hi havia en començar l’exposició pot ser diferent a la del final. Això és cert, però fixem-nos que sovint d’això en diem, precisament, dibuixar amb la llum. En tot cas, aquesta modalitat de dibuix o de fotografia no m’entusiasma.

Una altra diferència és que la fotografia digital permet veure el resultat d’una forma immediata: l’acció de fotografiar i la fotografia són coincidents.

El dibuix, ben al contrari, és imprevisible: quan començo a dibuixar no tinc ni idea de com serà el dibuix final. De fet penso que més que el resultat final allò que m’interessa és el procés, el fet de dibuixar. Si fos pedant diria que cada dibuix és com un viatge a Ítaca, però prefereixo dir que cada dibuix és un bocí de la meva vida, que encara és més pedant.

Escultura de Seung Mo ParkI com que tanta pedanteria comença a embafar-me, passaré a un altre assumpte. És sabut que la pintura i la fotografia han mantingut una relació d’odi-amor que va començar pràcticament només d’arribar la fotografia. Des de llavors molts fotògrafs s’han inspirat en la pintura i molts pintors han utilitzat la fotografia com a punt de partida. De la primera afirmació en són testimonis des dels pictorialistes de principis del segle passat, fins arribar als photoshopistes actuals. L’exemple més evident de la utilització de la fotografia pels pintors és l’hiperrealisme, encara ben vigent.

En el camp de l’escultura, però, aquesta relació no ha estat mai tan evident. De fotografies d’escultures se n’ha fet des de que es va inventar la fotografia, però trobar escultures fetes a partir de fotografies no és tan freqüent.

Un cas interessant és l’obra de l’escultor coreà Seung Mo Park. Tots hem sentit a parlar de les capes de photoshop, que a base de superposicions i transparències ens permeten construir les fotos digitals. Doncs bé, Seung Mo Park fa servir les capes per a le seves escultures amb una idea molt similar a les capes de photoshop. Ell però no utilitza capes virtuals. Les seves capes són de tela metàl·lica. A còpia de retallar la tela i de superposar les diferents capes, obté unes imatges tridimensionals amb aparença bidimensional, talment com fotografies en blanc i negre.

(El Javascript està desactivat o tens una versió anticuada del Adobe Flash Player. Sisplau, instal·la la darrera versió del Flash Player.)

Mentrestant, Venus segueix el seu camí.

 

Comentaris

No estan permesos els comentaris.